Barcelona, capital del segle…

[dropcap letter=”E”]

n les passades eleccions municipals, el principal eix de debat va ser definir quina Barcelona necessitem per viure i tot sembla indicar que en les properes serà determinar quina Barcelona volem projectar per al futur. El salt d’un eix a un altre és el salt que va de la necessitat que va sorgir el 2008, fruit de la crisi econòmica, a la il·lusió de veure factible projectar una nova Barcelona més competitiva i inclusiva. La qüestió és oferir un projecte de ciutat als ciutadans que els impulsi a anar a votar.

Més enllà de la competència ideològica, de proposar ofertes més o menys factibles de complir, hi ha a l’aire un estat d’ànim entre els habitants de Barcelona que podria sintetitzar-se en la necessitat de saber amb claredat quina ciutat habitarem en els propers vint anys. Una  nova Barcelona que serà el resultat d’haver sabut afrontar els canvis que modificarà la nostra actual noció de mobilitat, de connectivitat, d’identitat, de comerç, de consum, de governança de les institucions públiques, de seguretat, de demografia o de cultura. Per entendre l’evolució de la ciutat, considerem el plantejament que va fer Walter Benjamin en el seu article París, capital del segle XIX per descriure els nous elements que conferien a París l’estatus de capital del món.

RUTINA O EXPERIÈNCIES

De la mateixa manera que els passatges comercials van donar forma a la fisonomia dels carrers de París del segle XIX i van marcar el principi d’una nova era caracteritzada en les noves formes de consum, al segle XXI, el concepte de botiga com a espai identificat per comprar directament un producte amb la intermediació d’un venedor deixarà pas a espais/experiència com és la botiga d’Apple de la plaça Catalunya. S’entra a l’Apple Store com si entréssim en un temple. En entrar, cal pujar per una escala que condueix al lloc de repòs i de pregària tecnològica. Un altre exemple són les noves oficines de “la Caixa”, on els usuaris penetren en un món blau, sense soroll i amable, sense les estridències de les cues i els torns. La desaparició de l’espai només per comprar va convertint-se a poc a poc en una experiència en la qual el comprador/usuari té la impressió d’adquirir un patrimoni durador i amb un relat a compartir amb altres.

A la famosa botiga de roba Santa Eulalia, que enguany ha celebrat els 175 anys de vida, hom pot comprar una corbata o un perfum, o menjar envoltat d’una excel·lent col·lecció de fotografies que estan a l’altura d’una galeria d’art contemporani. El mateix passa a Merci de París o a la ja tancada Colette. L’evolució dels espais a la ciutat, tant privats com públics, amb la seva mutació constant, assenyala que el seu futur serà més apte per a caçadors d’instants irrepetibles que per als amants de la rutina. La ciutat haurà d’estar preparada per al constant esdevenir en un flux constant que sobrepassa l’efímer. Ciutats sempre en procés de ser.

FESTES O PLATAFORMES CREATIVES

Una de les principals contribucions creatives de la ciutat de Barcelona ha estat la posada en marxa de projectes artístics que, recolzats en la idea de festivals musicals o exposicions d’arts visuals, han derivat cap a plataformes creatives que sobrepassen l’experiència tancada d’un esdeveniment que dura un temps definit. El festival Sònar és un clar exemple d’aquesta manera d’entendre les noves formes d’oci i coneixement. Al festival de música electrònica Sònar es pot escoltar música, assistir a una exposició, veure els processos de creació o les últimes tendències tecnològiques.

La ciutat de Barcelona viu a cavall de la tradició de les festes de Gràcia o de la Mercè i les plataformes creatives i innovadores de festivals com el Sònar o el Primavera Sound. En el futur, les ciutats hauran de ser capaces d’encarregar projectes creatius independents de la gestió pública que dissenyin noves apostes de certàmens per a la ciutat, que reactualitzin el seu lloc en l’esfera internacional i que proposin una nova forma d’estar al món.

Un dels principals reptes de les ciutats modernes és determinar si és governada per les emocions ciutadanes o pels responsables polítics. No només parlem de moviments socials i polítics sinó de grups socials com ciclistes, taxistes, o altres col·lectius que han aconseguit amb les seves accions redefinir la ciutat que habitem sense que els ciutadans puguin participar directament en el debat

A PEU O AMB VIDEOJOC

L’expansió dels videojocs, ja siguin d’oci, educatius, mèdics, o esportius, ha situat Barcelona com una de les capitals del videojoc europeu, al costat de Madrid o París. És interessant ressenyar que una ciutat connectada a un model de negoci que es mou a escala global, sense fronteres i en constant evolució tecnològica tant des del punt de vista creatiu com econòmic, evidencia la necessitat de prioritzar el talent i garantir la seva formació.

El sector del videojoc és símptoma d’un canvi que opera tant en qui juga com en qui desenvolupa els jocs. Està en joc donar suport a una indústria i veure que és la punta de l’iceberg d’un canvi més global que la ciutat haurà d’afrontar. Un canvi basat en el fet que el ciutadà anirà establint paràmetres de conducta que hauran de quedar reflectits en les polítiques municipals de la seva ciutat. L’univers del videojoc s’ha d’interpretar com a metàfora d’un món que es relaciona a distància, que s’adapta amb major velocitat als canvis de consum, que es mou en xarxes internacionals i dibuixa noves formes de relació humana.

BARRICADES O UNA NOVA GESTIÓ DE L’ESPAI PÚBLIC

En molt pocs anys, s’ha esborrat la frontera que separava l’espai privat de l’espai públic, a causa de la crisi econòmica, la desigualtat social, i la crisi de representació parlamentària. Ens trobem que la diferència entre dins i fora s’ha difuminat. Les ciutats hauran d’aprendre a redefinir l’espai públic perquè pugui mantenir el seu caràcter públic i no esdevenir propietat només d’aquells amb voluntat de manifestar-se. Un dels principals reptes de les ciutats modernes és determinar si és governada per les emocions ciutadanes o pels responsables polítics. No només parlem de moviments socials i polítics sinó de grups socials com ciclistes, taxistes, o altres col·lectius que han aconseguit amb les seves accions redefinir la ciutat que habitem sense que els ciutadans puguin participar directament en el debat.

Definir l’espai públic implica també ser capaços de definir l’espai públic virtual, que també ha de tenir un ús equilibrat i responsable. Les ciutats del futur han de planificar el seu creixement sent capaces de controlar el públic i garantir el privat.

Aquestes són algunes qüestions que Barcelona hauria d’estar disposada a debatre per assolir consciència de la necessitat d’adaptar-se al canvi que ja ha començat a definir la realitat de moltes ciutats .