Barcelona, ciutat de drons

L’Ajuntament de Barcelona és a punt d’engegar una prova pilot per assajar l’ús de drons a les platges de la ciutat. L’objectiu de disposar de mosques robòtiques voltant sobre la closca de la ciutadania (i la turistada) sembla raonable; les autoritats voldrien calcular l’aforament de les platges en temps real per així evitar-hi massificació, permetent que el ciutadà consulti l’ocupació en temps real (les bestioles mecàniques, diuen els tecnòlegs, també podran ajudar l’administració en causes nobles com ara detectar millor els abocaments, poder estudiar l’impacte dels temporals al litoral i optimitzar (ecs) la neteja de la nostra costa. La platja barcelonina esdevindrà una prova pilot per a la normalització dels drons, que ben aviat formaran part de la filmació i monitoratge d’espectacles musicals i activitats de lleure, sempre i quan impliquin un fotimer de gent. Fins aquí les notícies.

Conscient de la problemàtica moral d’enregistrar imatges de la pròpia ciutadania (quan presenta una iniciativa que pot ser qüestionada a nivell ètic, l’Ajuntament sempre fa allò tan curiós d’insistir en el fet que l’ha impulsada mitjançant un conveni que, com passa en aquest cas, sempre es fa amb sectorials de la pròpia administració; l’Institut Municipal d’Informàtica i BIT Habitat), la burocràcia municipal, en germanor amb l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, ha assegurat que el processament d’imatges no inclourà cap reconeixement d’individus i que el mateix sistema les eliminarà una vegada sumat l’aforament total de l’indret. He revisat la majoria de cròniques dels col·legues que han escrit sobre el tema als mitjans i, simptomàticament, les plomes expertes en la ciutat s’han limitat a copiar les notes de premsa de l’administració sense més esforç.

Servidor no és un tecnòfob i crec, sincerament, que l’administració no col·locarà drons a les nostres platges a fi que uns quants buròcrates puguin excitar-se amb la pelleringa i el pitram. Al seu torn, la hipervisualització del món (i dels nostres cossos) és un fenomen que és i serà present en la vida humana pel simple fet que nosaltres mateixos hem après a traficar amb la pròpia imatge als mass media. No obstant això, els filòsofs som una gent tremendament pesada i insistent en les nostres esmenes (la nostra, de fet, és una professió que té com a objectiu bàsic dur la contraria). Per molt que la captació d’imatges ja sigui un fenomen indiscutit, la qüestió ètica roman: l’administració té dret a gravar-nos quan realitzem activitats de lleure? Dit d’altra manera: per molt que romangui anònim, la meva seguretat a la platja exigeix que l’Ajuntament tingui una càmera sobre la meva testa?

Per molt que la captació d’imatges ja sigui un fenomen indiscutit, la qüestió ètica roman: l’administració té dret a gravar-nos quan realitzem activitats de lleure?

De forma notòria, la majoria d’administracions del món han respost aquesta pregunta recalcant el bon ús que es fa de les imatges. Però el problema moral no és solament el de l’anonimat. Com sabem per la pròpia experiència internauta, la nostra actitud varia quan tenim una càmera davant; no som els mateixos éssers humans, en definitiva, quan ens sabem objecte d’una reproducció feta imatge, per molt banal o impersonal que sigui. A nivell individual, acceptem cosificar-nos (fent posturetes a Instagram i ordint un àlbum de felicitat impostada). Per molt anihilant que sigui aquest book d’imatges sobre la pròpia vida, la decisió la prenem nosaltres mateixos i nosaltres mateixos decidim compartir-la amb un món saturat de fotografia. Normalitzant els drons als espais ciutadans, aquest pacte de voluntat queda trencat: és el poder qui decideix gravar-nos i també fer-nos anònims.

En aquest sentit, l’administració segueix sense gaire discussió la inèrcia d’aeroports, botigues i indrets en els que la gravació del nostre cos ja és un fenomen natural. Si la parsimònia de periodistes i ciutadans continua intacta, l’Ajuntament aconseguirà la seva fita sense gaires problemes, i els torracollons que qüestionem el gest esdevindrem una antigalla. A risc de fer-me pesat, insisteixo; la cosa pública té l’obligació d’explicar per què violenta el meu estat d’ànim quan sóc a la platja, caminant per Ciutat Vella o sestejant a la terrassa. Justament perquè l’administració no és una empresa ni un particular, cal que aquesta posi un èmfasi especial en les restriccions del nostre albir. Per molt que l’ús de càmeres estigui normalitzada, la seva presència altera la nostra disposició al món. I que ningú no ho vegi com un problema ho fa encara molt i molt més problemàtic.

Disculpin les molèsties.