Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, presenta la nova mostra de l’escultor David Bestué. L’artista es val de les engrunes, els residus i el detritus que ha generat la ciutat al llarg del temps per a compondre les seves obres. Ciutat de Sorra juga amb el temps plantejant un passat no viscut, records, falsos o no; epifanies de la ciutat i la seva història a través de la pols.
El material del qual tot parteix i on tot acaba, pols còsmica i pols de sorra que remet, inevitablement, a una al·legoria a la mort i a la dita popular. Allò que la mar retorna a la costa. El que l’abocador ens recorda que existeix. La cosa física que no desapareix ens porta irremeiablement a pensar en els records i el seu mimesis amb aquests materials. Tot allò que no és biodegradable per a la ciutat ni per a la nostra memòria.
David Bestué (Barcelona, 1980), és un artista que ha elaborat la seva obra a partir de les relacions entre l’art i l’arquitectura. En la seva trajectòria, ha exposat en el Museu Reina Sofia (Madrid, 2017), a La Panera (Lleida, 2021) i al Museu Jorge Oteiza (Pamplona, 2022). A més, ha comissionat exposicions rellevants com El Sentit de l’Escultura a la Fundació Joan Miró (Barcelona, 2021).
Abordada amb una indivisible relació amb la poesia (signatura habitual de l’obra de Bestué), la mostra està sempre vinculada al temps i, més concretament, al temps històric. L’escultura de l’artista s’emparenta amb la ploma de Juan Ramón Jiménez: “Una escriptura del temps, funció i memorial d’ideologia i anècdota, sense ordre cronològic; com una tira sense fi desembolicada cap endarrere de la meva vida”.
L’exposició reuneix obres escultòriques de nova producció elaborades a partir de materials vinculats a la ciutat que, d’alguna manera, capturen la seva vida més afectiva i poètica, així com obres de diferent autoria cedides per diferents institucions i que són portadores de la imatge col·lectiva de Barcelona.
Aquests materials, així, carregats amb una energia diferent, desviats del seu origen i la seva funcionalitat preestablida, mostren millor que res aquesta història que Bestué vol comptar i que tots els barcelonins coneixem.
Donen testimoni del pas del temps i de la transformació general dels espais d’una manera més eficaç que les fotografies i, fins i tot, millor que els records. Allò que no recordem d’una manera cronològica exacta l’emplenem amb fantasia, invenció, vagues records, figures borroses i sensacions.
Omplim els forats i els buits en el discurs amb una cosa idealitzada i allunyada de la realitat del moment. Les obres mostrades apel·len directament a la memòria col·lectiva mitjançant una cosa física, són records reconvertits perquè l’espectador entengui millor el context i la memòria col·lectiva i particular.
Són el testimoni mort del canvi, el cadàver que la mar ha retornat a la platja. Un record que podem veure i tocar, peces, doncs, que justifiquen per elles mateixes la seva existència i el seu valor. Les peces d’art que es tornen més reals que la mateixa realitat.
En la planta baixa, es mostren els passats no viscuts per l’artista. Bestué, sense jerarquia ni ordre, mostra una sèrie d’objectes i materials que conformen una sort de museu personal, la conformació d’un passat que l’espectador jutjaria com a brut.
Dos triangles de paper de diari amb notícies rellevants i residus de la ciutat ens donen la benvinguda. Hi ha plantes que neixen en el sòl marí de Barcelona, la Stachys maritima, ara extinta; trobem una bobina de corda feta de palmera triturada que ens recorda l’origen de les fàbriques tèxtils i una recreació de la il·luminació de la Font Màgica de Montjuïc.
Observem una flor que creixia en les dunes de Can Tunis en els anys trenta, ara també desapareguda; escultures fetes amb residus de la depuradora de Sant Adrià i vestigis del Camp de Tir de les Olimpíades del 92, projecte dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós.
Bestué treballa a partir de la destrucció a la mínima expresió. Escultures que parteixen de la sorra, d’allò que ha estat polvoritzat pel temps, i reconstruït per l’artista
Amb un marc temporal que abasta del 1979 al 2011 (del primer ajuntament democràtic fins al moviment del 15M), la mostra es completa amb quatre projeccions de vídeo sota el títol de Diaris Projectats: Destruccions, Maquetis, Contra i Cordes.
L’exposició de projectes i maquetes contraposen la realitat amb la idealització de les representacions a petita escala. La ciutat projectada s’erigeix en una Barcelona ambiciosa, la construcció d’una ciutat somiada en contrapunt amb els residus fruit de les obres i de la reconstrucció permanent, la degradació dels materials amb el pas inevitable del temps.
El que és bell i el que és lleig exposat al mateix nivell. Milers d’imatges muntades capten l’estat d’ànim de la ciutat. La música d’Hidrogenesse, una melodia popular, assenyala successos que ja formen part de
l’imaginari col·lectiu dels seus ciutadans.
La projecció de l’artista sobre el futur de Barcelona es troba en la planta superior. Amb llum natural, trobem matèria viva: un mur de pètals de flors de la ciutat es combina amb les peres flotants, amb el paper de diari, amb fragments d’un mur en construcció i columnes que emboliquen el temps. Reminiscències a la poesia d’Olvido García Valdés intenten retenir i assenyalar el que és injust i denunciar. Cal assenyalar el camí del plaer i del desig per a arribar a l’optimisme cap al futur.
Per a Bestué, la llavor, també presa com a concepte, és un element crucial que revoluciona l’entorn i transforma la realitat mostrant aquest futur desitjat. La llavor trenca l’asfalt i les zones grises i imposa la vida i el creixement sobre allò que és inert, sobre el que està mort.
El futur de les ciutats i la proliferació de zones verdes, de parcs i jardins, d’energia neta, són assenyalats directament per l’artista donant a entendre la seva total comunió amb la idea de la sostenibilitat. La revolució del verd és, sense cap mena de dubte, l’únic camí possible i natural per al veritable desenvolupament de la ciutat.
Ciutat de Sorra, comissionada per la historiadora d’art, investigadora i crítica d’art Marta Sesé Fuentes, que treballa amb David Bestué en l’exposició Pajarazos (Valladolid, 2023 – 2024), podrà ser visitada fins al 22 d’octubre en la Fabra i Coats.
