Al llarg de la història, la identitat europea és una pregunta que sorgeix com una inquietud, especialment davant l’amenaça de conflictes bèl·lics. Aquesta pulsió de reflexionar sobre el propi caràcter no és patrimoni únic dels habitants del Vell Continent; tota col·lectivitat s’afanya a definir-se quan escolta canons d’artilleria. Però el nostre gran macro-estat europeu té molta més mili que la resta de països del planeta i, a base de patir conflictes globals i dels conseqüents problemes morals, els europeus hem acabat transformant la crisi d’identitat en una de les nostres marques antropològiques. Com ja va insinuar George Steiner a l’arxifamós –i un pèl sobrevalorat– La idea d’Europa (en teniu una versió excel·lent de Víctor Compta a Arcàdia), l’europeu és bàsicament una persona en perpètua frisança per escatir la seva identitat i que gaudeix patint per un col·lapse que intueix proper.
Durant els anys 90, amb l’auge testosterònic dels Jocs Olímpics i el gran creixement econòmic estatal, l’esquerra espanyola ho va tenir fàcil per implantar-nos a la neurona la idea d’un cosmopolitisme europeu basat en la mistificació de les ciutats. D’aquí en surt parcialment aquest text d’en Steiner, una apologia dels cafès (els indrets on als europeus ens agrada debatre, conspirar i compartir secrets) i de les ciutats curulles d’estàtues on, a cada racó, hom es veu obligat a dialogar amb la pesantor del passat. Barcelona, dèiem en aquells temps, és una ciutat europea, perquè hi ha terrasses a punta pala i és plena de monuments amb senyors a cavall, muralles i etcètera. Poc importa que no tinguéssim ni la més reputa idea de qui hi havia a dalt de l’equí ni per què s’havien construït (o recuperat) aitals murs.
L’important, segons tota aquella xerrameca de tres al quarto, era que nosaltres podíem sentir-nos ciutadans d’un entorn cultural comú; un barceloní era, bàsicament, un individu que compartia els mateixos hàbits que un parisenc o un milanès: li plaïa molt fer el vermut (car dinar tard és cosa castellana i de gent que fa la siesta) i passar la tarda a l’Ateneu llegint Proust o la premsa europea, perquè tot allò que afecta nord enllà acaba repercutint en les contingències del nostre carrer i blablablà. Ara tant li fot si aquesta imatge idíl·lica és falsa perquè, encara que intuïm els requisits de Steiner com una falòrnia romàntica, cal palesar que ni la nostàlgia ja és el que era. Al meu barri, els cafès són oficines on la penya hi va per currar una estona amb el laptop a canvi d’un doppio de set euros (i si algú troba una terrassa on et permetin fer un cafè i xerrar una estoneta, que avisi!).
L’altre dia passejava a tocar d’A Francesc Layret, el conjunt d’estàtues de Frederic Marès que monopolitza la Plaça de Goya de la nostra ciutat. Com passa en la majoria de monuments i d’espais escultòrics barcelonins, el nostre Ajuntament ho té tot descuidat: no hi ha allò que els cursis anomenarien museïtzació de l’obra d’art (una etiqueta amb l’autor, vaja) i l’entorn enjardinat de l’escultura fot autèntica pena. Passant per aquell camí no només sents poca necessitat d’enfrontar-te al passat, sinó més aviat de passar-ne olímpicament, tot resant que un colom no se’t cagui a la testa. De la resta de trets europeus imaginats per Steiner –a saber, Europa és un entorn on la natura és feta a escala humana, en què els ciutadans som fills del racionalisme grec i de l’espiritualitat jueva– ni goso parlar-ne, car Barcelona fa de mal passejar i mira molt poc a Atenes i Jerusalem.
Enguany algú identifica Barcelona com una ciutat europea? Ens apel·la, encara que sigui a base de criteris absolutament démodés, sentir-nos europeus? Són preguntes interessants de fer-se, ara que patim la matraca avorridíssima dels partits en ocasió dels comicis continentals i que som a punt de contemplar un viratge aïllacionista de la majoria d’estats del Vell Continent. Escric amb el nas i fent estadística d’estar per casa, però diria que no conec ni un sol conciutadà de la meva generació que es declari europeu, i diria que aquesta sensació augmenta encara més en quintes més globalitzades que la meva com són els millenial i els zetistes. Tampoc sé si aquesta és una notícia dolenta. L’únic que puc dir, ara per ara, és que l’únic indret de Barcelona que conec on encara pots fer tranquil·lament un cafè sense que et mirin com un extraterrestre és el Jardí Romàntic de l’Ateneu.
L’adjectiu del Jardí sempre m’havia semblat espantosament cursi. Però ara l’entenc molt millor.
