Als que som fans de Matrix ens complauria molt poder tenir l’experiència de “viure” Barcelona en el metavers. Poso tota la meva intenció en “viure” entre cometes perquè una cosa és la realitat i l’altra és una experiència temporal a través d’unes ulleres de realitat virtual. Per sort per a nosaltres, no estem ficats dins d’un cubicle i connectats a un món irreal com els protagonistes de la pel·lícula. Tot i que no és menys cert que les qüestions filosòfiques que ens planteja el llargmetratge continuen molt vigents.
A parer meu, contingut i continent seran importants al metavers i, per això, em pregunto: Les ciutats s’han de preparar per a aquesta nova dimensió? Seran les ciutats el continent on succeiran les coses? Per descomptat que sí! Veurem en molt poc temps ciutats al metavers. Les visitarem i serem espectadors privilegiats o, fins i tot, protagonistes d’històries, fets o esdeveniments en un passat, present o futur virtuals.
No només podrem visitar les ciutats a través del metavers, sinó que farem servir el metavers per a la prova-error. De fet, un dels temes que em sembla més interessant és la simulació que ens permet aquest entorn virtual abans d’aplicar una política pública concreta.
Precisament, al congrés Smart City que s’acaba de celebrar a Barcelona s’han plantejat escenaris per obtenir dades del que passa a les ciutats a través de noves dimensions. Una ciutat elevada al metavers podrà practicar diferents escenaris, opcions de resposta a les emergències, simulacions de mobilitat, avaluar les conseqüències del canvi climàtic, etc. En definitiva, desenvolupar un procés científic de prova-error per aconseguir conclusions que haurien de ser considerades per part dels gestors de la ciutat.
L’anàlisi de dades i la intel·ligència artificial aplicades a la ciutat ens permetran passar de la ciutat smart a la ciutat meta i, així i tot, la realitat sempre superarà la ficció i em temo que hi haurà imprevistos que ni el metavers podrà contemplar.
Serà prou seductora la Barcelona en metavers per produir-nos l’engagement necessari? Trobarem al metavers barceloní la seducció, la textura, el mood de la ciutat? Reproduirem aquesta sensació de plaer i de goig, o de pau, o de nerviosisme de saber que vivim un moment únic i irrepetible?
No ho sé, però prefereixo estar a la nau de Neo sentint emocions reals que quedar-me enclaustrada, perquè, com sempre, la mesura justa de ficció i el seu ús intel·ligent ens donarà l’equilibri.
