“Barcelona és com Nova York, però sense l’estrès”

Virgil Simons (Chicago, 1946) va arribar a Barcelona fa deu anys després d’haver viscut a Nova York (i de diversos anys treballant en els sectors tèxtil, hoteler i sanitari) i a París. És president i fundador de The Prostate Net, una fundació amb seu a New Jersey dedicada a difondre la prevenció i la minimització dels estralls del càncer de pròstata. El seu radi d’acció és mundial i es centra tant a educar i detectar precoçment la malaltia (que ell mateix va patir) com en donar suport durant el seu tractament o durant el seu estat avançat.

Haver traslladat la seva organització a Barcelona es deu, en part, a la tasca d’expandir la seva acció a Europa i a Àfrica, però també al benestar que Simons ha trobat en la ciutat. Freqüenta tots els locals de jazz de Barcelona i viu en un pis just al davant de la nova torre de Maria de la Sagrada Família. Alguna llum s’encén dins la cova quan Simons es posa a parlar. En jazz, es permet aplaudir després d’un solo: Simons ens en dedica uns quants.

–Què fas aquí?

–He tingut la sort de viatjar molt per diversos països d’Àsia, d’Europa i d’Àfrica. Nova York va ser per mi un exemple de qualitat de vida, i és la ciutat on vaig aprendre que amb Imaginació ho pots fer tot. No totes les ciutats s’hi presten, a això: Chicago, per exemple, és la ciutat on vaig néixer, però ni de lluny ofereix tantes possibilitats com Nova York. Allí l’ambient era (i encara és) molt discriminatori en termes racials. Un racisme no formal, però sí de facto, un bloqueig de diverses sortides personals: allí, per exemple, els italians feien els seus grups i fins i tot les màfies podien operar, però era perquè es comportaven, esdevenien “útils”. No hi havia cap incentiu per a la disrupció. De petit, per ser negre, jo havia de córrer i obeir determinades normes no escrites: si ets negre, algunes parts de la ciutat no estan obertes per a tu. A Nova York els famosos “gangs” han esdevingut homes de negocis, el lliure comerç et fa més democràtic i pacífic. A Nova York s’hi pot progressar bé, a Chicago pots tenir molts diners i  fins i tot imaginació, però continuaràs tenint barreres. 

–I Barcelona?

–Aquí anava: Barcelona és encara més oberta que Nova York. A Barcelona no et despertes pensant que ets negre, en aquest sentit s’assembla a ciutats com Amsterdam, Gènova o Milà: aquí tens la sensació que tot és possible i que només cal tenir consciència de classe.

–Consciència de classe?

–Sí: aquí, només que semblis una cosa o vulguis de debò ser una cosa, ho ets. Barcelona és una ciutat d’armaris connectats, i aquí sento que puc formar part de molts armaris diferents. És molt flexible, més que Nova York i tot, i suposo que té a veure amb el caràcter català. Crec que aquí sou un país obert, de pas, de comerç, on la diferència no és un problema sinó una virtut. És una comunitat sofisticada, amb estil. Allò que vau viure el 2017 s’associa a la lluita pels drets civils, i no és que acabés malament: la importància de les mobilitzacions contra la guerra del Vietnam no era que aconseguissin aturar cap guerra, sinó que existissin. L’únic problema és que perdre aquesta atmosfera és més fàcil que recuperar-la.

–I ara som a l’any 2022. És un no parar de desgràcies, no?

–La pandèmia ens ha obligat a fer sacrificis i hem après a ser privats de coses, a no tenir-ho tot. Ens hem endurit, ens hem enfortit a nivell privat i individual. El potencial d’això és que el temps que ve, també difícil i bèl·lic, demana aquesta capacitat de resistència i resiliència. Ara som capaços de fer més coses amb menys. No em preocupa la guerra, perquè ens hem demostrat que som prou forts.

–Què fa The Prostate Net?

–L’any 95 pateixo un càncer de pròstata i això m’agafa a Nova York, on vaig fer el tractament. He de dir que aquí la qualitat assistencial hauria estat igual o millor (i això que vaig estar en mans dels millors cirurgians dels Estats Units), però aquí a més hauria estat molt més barata. Va ser l’any 98 quan vaig veure que, de totes maneres, calien moltes millores en la cura i el tractament:  a mi els doctors al principi no em volien fer proves, com la mesura del PSA (antigen prostàtic específic), i de no haver estat per un excés de colesterol no hauria sabut mai que tenia càncer. Em vaig començar a sentir malament, i vam descobrir que la medicació contra el colesterol em dissimulava els índexs sanguinis que marcaven càncer. Vaig decidir passar a l’acció i, un cop recuperat, vaig escriure un llibre sobre la gestió de la malaltia. Després, una web informativa i un número de telèfon gratis per a preguntes freqüents. D’aquí ja vam passar a les barberies.

–Perdó… les barberies?

–Calia passar a tractar directament amb la gent, i vam idear The Barbershop Initiative. Els negres fan de les barberies el seu club, la seva comunitat, el seu confessionari: vam fer servir els barbers com a antenes per a parlar amb els seus clients, conscienciar-los i dirigir-los a fer-se escàners i proves. En vam aconseguir 75.000, de persones que van passar a fer-se proves. Només ens calia identificar i ensinistrar barbers, posant-los en comunicació amb metges i promoure la seva col·laboració. Ho vam escampar per moltes ciutats americanes, i d’aquí ja vam passar al I’ll go if you go: implicar els museus, centres culturals, per a celebrar-hi esdeveniments d’informació. Aleshores només calia identificar dones que fessin possible que els seus marits anessin al museu gratis si ells també hi anaven, i aprofitàvem aleshores per a immergir-los en consciència sobre el càncer de pròstata. Després vam ampliar la iniciativa al càncer de mama, invertint els rols.

–Fa mandra, fer-s’ho mirar.

—I l’edat no perdona! Gentlemen, check your engines va ser una col·laboració amb Harley Davidson on els vam convidar a reflexionar que els seus clients tenien més cura de la seva moto que del seu cos. La crisi dels quaranta, etcètera. 

–No sé de què em parles.

–Doncs Harley Davidson ho va entendre de seguida: “t’interessa que el teu client, que és a partir dels 40 o els 50 anys, es mantingui viu”. És una lògica esclafant, oi?

–Doncs sí.

–Per tant, vam portar metges als establiments de venda, amb aperitius i entreteniments, i aleshores aprofitàvem per convidar-los a un programa de revisió mèdica. Ho vam fer arreu del món.

–I aleshores s’estableixen a Barcelona?

–Coneixia Barcelona de quan vaig treballar uns anys al Masnou, en una empresa tèxtil [l’antiga Dogi]. Em sembla una societat oberta, que no mira els teus diners ni d’on vens. Aquí l’oportunitat de viure bé guarda força proporció amb el temps i l’esforç que hi inverteixes. És Nova York, però sense l’estrès. A Nova York cal invertir moltíssima energia només per sobreviure, la gent camina més de pressa pels carrers, mengen en 30 minuts a la taula del despatx, treballen 60 hores a la setmana. A Barcelona et trobes a menys de dues hores de tot, de tot arreu, i pots dedicar una part del teu temps a gaudir de la vida.

–Em falta la part dolenta.

–No és una ciutat tan fàcil per a fer-hi negocis. Es nota molt que hi ha poques famílies històriques a Catalunya que han liderat el país, i es nota una mica l’endogàmia creada durant els anys. Detecto unes 50 persones que es reparteixen força el pastís, però l’avantatge és que si realment aconsegueixes entrar en un armari, no et costarà passar al següent armari.

–Llavors no som tan oberts.

–Ho sou d’esperit, però no ho gaudiu. El repte és aquest: ja que ho sou, gaudiu-ho en plenitud! Aprofiteu per canviar el focus, obrir la ment, viure l’intercanvi. Jo no puc entendre, per exemple, que els tràmits administratius siguin aquí tan lents i complicats. La burocràcia us ofega. Vaig iniciar el procés per a renovar el meu carnet de resident estranger el mes d’octubre i no he aconseguit tenir-lo fins al febrer, després d’enviar-me de Barcelona a Manresa i tornar. Aquí sí que la capital del mòbil hauria de mostrar confiança i aposta per la tecnologia: haurien de ser tràmits immediats, com ho hauria de ser llogar o comprar una casa, o obrir un negoci, o tenir un carnet de conduir: jo tenia un carnet de conduir americà i em van obligar a fer tot un curs de conducció!

–És que aquí no volen que conduïm per la ciutat.

–Un nou curs! Com si hagués d’aprendre’n des de zero o com si els senyals no fossin universals. No valia la pena.

–Diuen també que hem de ser la ciutat de la recerca i el desenvolupament

–La nostra fundació està molt focalitzada en aquest àmbit, i Barcelona ens sembla un bon lloc per a fer-ho. Nosaltres vam aconseguir finançar quatre investigadors, pagats íntegrament pel govern Americà… però pel Departament de Defensa (on sempre hi ha finançament). Aquí hauria de ser possible impulsar iniciatives de negoci sense que caigueu en un defecte que tampoc us hauríeu de perdonar: robar idees. Feu el favor de no robar. Compartiu! De què teniu por?

–Per últim: el jazz.

–La vida s’assembla més a una improvisació que a una creació en una partitura.