Quan vaig decidir anomenar La Punyalada aquestes meves cròniques barcelonines per a The New Barcelona Post (en homenatge al nostre geni Marià Vayreda i el seu estil gore quasi inigualat) poc em podia imaginar que, després de les darreres festes de La Mercè, els punyals formarien part de l’imaginari de la nostra capital. En efecte, l’apunyalament mortal d’un jove a tocar de la Plaça d’Espanya, el posterior saqueig de molts aparadors i botigues al barri de la Creu Coberta, i la maldestra reacció de l’Ajuntament (més interessat a desvincular l’assassinat de la Festa Major i incapaç de respondre a per què no s’havia multiplicat la presència policial davant els insistents advertiments dels comerciants de Sants), han fet augmentar quelcom molt menys intangible però molt més determinant que els índexs de criminalitat: la sensació d’inseguretat.
Barcelona és una ciutat insegura? Doncs, com passa sempre amb la metafísica, depèn de a qui ho preguntem. Si ho fem a la meva adorada costella, que s’està iniciant en un art tan antic com la ciutat mateixa anomenat anti-barcelonisme o hater-barcelonisme, Barcelona seria quelcom molt semblant al Bronx dels anys 70. Si fem cas al Ministerio de l’Interior estatal, veuríem com l’índex d’infraccions penals a Barcelona no és el dels més alts d’Espanya (un país on, com sempre em recorda el meu adorat psiquiatra, ens matem més a insults que a fuetades) i, segons en quin aspecte, molt menor al de Madrid. El primer trimestre d’aquest 2022, Barcelona havia patit 2 homicidis dolosos, 6 temptatives d’assassinat, 38 agressions sexuals amb penetració, 2.918 robatoris amb violència i 16.684 furts (les xifres del kilòmetre zero pels mateixos delictes són 7, 12, 28, 2.162 i 23.277).
És cert que Madrid és una ciutat més habitada, però l’estadística clarifica bastant les coses. A un nivell planetari, i fins i tot peninsular, hom no pot descriure cap de les dues ciutats com indrets insegurs i violents. Però aquí és on apareix la política i el biaix: mentre Isabel Díaz Ayuso ha aconseguit que Madrid sigui vista com el paradigma de la pròspera felicitat occidental, quasi com una república independent, Barcelona fa temps que viu el pas del temps amb parsimònia i depressió.
L’oposició a l’alcaldessa Colau ha exagerat els índexs de criminalitat per desgastar-la, però el fet més important és de context, no pas de dades. Hom té la sensació que Barcelona és una ciutat insegura pel seu caràcter poc estimulant, perquè no supura cap mena de primacia entre les primeres urbs del món i, en definitiva, perquè robar i traficar-hi és una opció més per sobreviure.
A La Punyalada he parlat en més d’una ocasió de l’èxode que experimentarà la nostra ciutat, una fugida d’habitants que respon a una precarietat que la inflació del futur convertirà en exponencial i contra la què no hi ha cap responsable de l’Ajuntament que s’estigui posant les mans al cap. Objectivament, Barcelona no és insegura, i qualsevol persona que hagi viscut en ciutats on la violència és una norma no escrita es fotrà un tip de riure davant l’alarmisme dels nostres columnistes més histèrics. Però la sensació d’inseguretat augmenta quan hom viu en un indret precari, no només pobre en termes econòmics, sinó sobretot en allò referit a l’ambició i el discurs de poder. Hi ha ciutats amb un gran passat de tumults que, no obstant, han mantingut la seva economia intacta. Però Barcelona no és capital d’un estat i no té tanta força per sobreviure a les adversitats del crim.
La sensació d’inseguretat augmenta quan hom viu en un indret precari, no només pobre en termes econòmics, sinó sobretot en allò referit a l’ambició i el discurs de poder
La nostra no és una ciutat on resulta normal que t’apunyalin a una cantonada. Tampoc, dissortadament, una ciutat que compti amb una administració com per respondre al neguit ben lícit d’una part de la població que s’hi sent insegura. I vistes les alternatives octogenàries a l’actual cenacle polític que ens governa, el futur és com per deprimir-se, deixar la tasca de columnista, i passar-se a la de narcotraficant.
