Barcelona es rendeix als sabors italians

Que Barcelona agrada als italians ho diuen les dades oficials. Els darrers 22 anys, els italians empadronats a la ciutat han passat de ser 2.437 a 43.258, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, (Idescat), a partir del padró continu de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Però això també es veu i se sent pel carrer. Els restaurants i pizzeries amb cuiners italians que preparen especialitats del seu país cada cop són més. També han obert moltes botigues i petits supermercats que importen d’Itàlia les matèries primeres per preparar a casa els plats més típics d’allà. 

Francesc Collell és importador de productes gourmet d’arreu del món. Entre un 70 i un 80% d’articles del catàleg de la seva empresa, Colmado Singular, de venda a l’engròs i al detall, venen de diferents regions d’Itàlia. Com a proveïdor des del 2002 de restaurants i botigues de Barcelona especialitzades en aquests productes, constata que cada vegada hi ha més establiments amb empremta italiana, i als prestatges d’alimentació gourmet de les grans superfícies comercials s’hi van afegint articles que arriben d’Itàlia. El panettone, a primera vista a supermercats i aparadors de pastisseries i tendes de menjar n’és una mostra.

“Els italians tenen el do de fer d’una cosa senzilla una menja exquisida. Ho veiem amb la simplicitat de la pizza o la pasta, coses molt simples però molt ben fetes, i econòmiques. Això, i que som cultures properes, explica també que cada cop hi hagi més establiments dedicats al producte italià i més referències italianes a les grans superfícies”, comenta Collell.

Els italians, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, van ocupar l’any passat el quart lloc de les nacionalitats que més varen venir com a turistes a la capital catalana, després dels francesos, els britànics i els d’Estats Units. I el gener d’enguany han estat els segons que més ho han fet, després dels francesos.

Pasta fresca a la Rambla de les Flors

Entre els primers italians que varen arribar a Barcelona per instal·lar-s’hi i obrir un negoci a peu de carrer hi havia els besavis de Carla Rivali. Eren l’Atilio Rivali i la seva esposa, Giustina. Venien de Gènova, on ell treballava a les aduanes. La parella havia programat deixar Itàlia per anar a viure a l’Argentina, però en la seva escala a Barcelona, camí d’Amèria, la Giustina, que estava embarassada, no va voler continuar viatjant, i es van quedar aquí. Era l’any 1902, i en un quiosc a la Rambla de les Flors varen obrir la primera botiga de pasta fresca artesanal a Barcelona, La Italiana Rivali.

“El meu besavi va començar a importar productes italians, sobretot mantega, per això al principi la botiga es va dir Il Burro di Milano, però també portaven rodes de formatge de Parma i concentrat de tomàquet, entre altres coses”. Ho explica la besnéta, que és ara qui està al capdavant d’aquell negoci que l’any 1904 es va traslladar al local del número 12 del carrer Bonsuccés on, gairebé 120 anys després, continua despatxant selectes productes italians de xarcuteria, i elaborant pasta fresca tal com ho feien els besavis.

Entre els primers italians que varen arribar a Barcelona per instal·lar-s’hi i obrir un negoci a peu de carrer hi havia els besavis de Carla Rivali: l’Atilio Rivali i la seva esposa, Giustina, de Gènova

“La pasta fresca sempre ha estat el nostre producte estrella, abans amb molta menys varietat de farciments i formats dels que preparem ara. Però cada vegada els clients compren també altres productes italians com els vins, condiments, licors, salses, i menjars preparats que vàrem començar a fer l’any 1994, per acompanyar les pastes”, explica la propietària.

Pel que li ha arribat dels seus avantpassats, a la Barcelona de principis del segle XX, “ja hi començava a haver una colònia important d’italians que, com ells mateixos, havien de trobar a faltar el seu país. Per a ells, els meus besavis volien portar els productes típics italians, però també per donar-los a conèixer a Barcelona”. 

Avui, tal com remarca Carla Rivali, el que més es demana és la pasta, “tant llarga, com curta, fresca o seca, i hem anat introduint novetats, com el motlle per fer galets de Nadal, i la pasta farcida. Tots els tipus de pasta són molt demandats. Tenim moltes varietats de sabors vegetals, amb sépia, farcida de peix, de verdures, de carn i de formatges. Els clients són cada vegada més exigents i demanen productes de molta qualitat i perfecció, i és en això on nosaltres ens hem situat bé”.

Un 25% dels seus clients són italians que viuen a Barcelona, i la resta, autòctons. Venen a l’engròs i al detall, i diàriament serveixen producte fresc a restauradors i comerços especialitzats en productes italians de primera. Tenen produccions italianes de pràcticament totes les regions, però també una àmplia gama de vins catalans. “Vull anar fent meitat cultura italiana i meitat catalana, com jo, que sóc meitat i meitat”, diu Carla Rivali. També despatxen formatges de la Garrotxa, de la Rioja i de França. Molt d’acord amb que el producte italià atrau molt, considera que “els italians són molt del seu producte i creuen molt en el que fan”, per això no se li fa estrany que en una ciutat com Barcelona proliferin tant els negocis de cuina o productes italians.

De Torí a Barcelona

Nicola Marino en té comptabilitzats uns de 500, entre pizzeries, restaurants de cuina italiana i comerços de productes gourmet importats d’Itàlia, encara que no tots els cuiners, propietaris o encarregats siguin autènticament italians. Ell sí que ho és. Va néixer a Bari l’any 1963, tot i que va viure gran part de la seva vida a Itàlia a la ciutat de Torí. És fill i nét de forners i pizzers. Fins als anys 90, es va fer càrrec d’una pizzeria que el seu pare havia heretat d’un germà, l’any 1971, a Torí. Des d’allà va arribar a Barcelona el 1991, quan —diu— gairebé no hi havia restaurants de gent de fora o que servissin especialitats d’altres països.

I en aquella Barcelona que tothom ja podia posar al mapa pels seus gloriosos Jocs Olímpics, el Nicola va obrir al número 94 del carrer Casanova el seu restaurant Piazze d’Italia. Risottos, pastes amenitzades amb tòfona o pizzes cuites al forn de llenya delecten des de fa 31 anys els barcelonins i visitants de la ciutat. El Nicola està convençut que augmentar el nivell de qualitat dels ingredients i elaboracions als restaurants de la ciutat atrau un turista més exigent i de qualitat, també amb una bona oferta cultural a Barcelona.

Nicola Marino té comptabilitzats uns de 500 negocis italians, entre pizzeries, restaurants de cuina italiana i comerços de productes gourmet importats d’Itàlia, encara que no tots els cuiners, propietaris o encarregats siguin autènticament italians

Durant els cinc primers anys del restaurant, pràcticament tots els ingredients per als seus plats els portava ell personalment a dins del seu 600 que conduïa des de Torí. “La burrata gairebé ningú la coneixia aquí, tampoc la pasta al dente”, explica. I de la mateixa manera que Nicola Marino s’ha esforçat aquesta trentena d’anys per donar a conèixer el millor de la cuina italiana, considera una llàstima que la ciutat de Barcelona no hagi ajudat a preservar els restaurants de cuina d’aquí. “Està creixent molt l’oferta de restaurants d’altres països, sobretot els d’italians, però la cuina catalana s’està perdent a Barcelona”, exposa.

Caminant pels carrers de Barcelona, és molt fàcil anar trobant els colors de la bandera italiana o els noms en italià que identifiquen establiments d’alimentació. Entre ells, hi ha les botigues Cibus Itàlia, Makkeroni, Delizie gourmet italià, Redoro, La Deliteca, La Castafiore. De pizzeries, n’hi ha pràcticament alguna a cada carrer. Una de les que primer hi va haver és La Bella Napoli, i una de les que compta amb més història a Nàpols, Damichele, també és a Barcelona. Les trattories i restaurants de plats italians, com Bella Italia, Makekosa, Agreste de Fabio & Roser, Leccabaffi  i Bocca di Bonifacio, acaben de perfumar la ciutat amb tocs d’alfàbrega i orenga.

Els gelats de la família Pavese

De gelateries amb gust italià també Barcelona està ben proveïda, amb establiments ben particulars i autèntics com la Cremeria Toscana o l’Officina Gelato Gusto Italiano (Oggi). I l’oferta continua creixent. Però una de les primeres que es va obrir la van posar en marxa l’any 1993 al passeig de Gràcia els Pavese, una família italiana. Alessandro Pavese, a qui tothom coneixia com a Dino, era un viticultor de la regió del Piemont que tenia una botiga de fruita a Torí. Havia descobert l’Empordà gràcies a un amic que s’hi havia fet una casa. Passejant pels pobles de la Costa Brava, es va fixar en els turistes que prenien un gelat vora el mar. I, coneixent tan bé la fruita, per la seva feina a Itàlia, en tornar a Torí va buscar un mestre gelater perquè li ensenyés a fer gelats artesanals amb fruites de la seva terra. L’any 1978 va obrir al poble d’Empuriabrava una gelateria amb obrador propi i a l’Empordà hi continua tenint encara avui la fàbrica on elaboren els gelats que es despatxen a les més de 30 gelateries de Gelati Dino a tot el món. A Barcelona ciutat en tenen nou, a la Barceloneta, a Gràcia, al Poblenou, a Sarrià, a Sants i a diferents centres comercials. A la província de Barcelona en tenen quatre més i dues, a la costa barcelonina.

Gelati Dino és, doncs, un altre gran pont de connexió comercial, de sabors i de cultura entre Barcelona i diferents regions italianes. De Sicília porten els cítrics que fan servir, els festucs es conreen a la petita localitat siciliana de Bronte, al terreny volcànic de l’Etna, les avellanes arriben del Piemont, la polpa de mango ve de l’Índia, i les ametlles i altres fruites que porten els seus gelats són d’Espanya.

Cultures properes

Cecilia Ricciarelli va arribar a Barcelona l’any 2008. Va néixer a Roma i es va llicenciar en Lletres. Abans d’instal·lar-se a Barcelona, on ja vivia un germà seu, es va doctorar en Cinema, a París. Allà compaginava els estudis amb classes que donava d’italià. Després va viure a Israel i a Mèxic, on va ser professora a la universitat. En arribar a Barcelona, va impartir també classes de la seva llengua materna a l’Istituto Italiano di Cultura i a l’Istituto Europeo di Design. Com que no hi havia a Barcelona una llibreria autènticament italiana on trobar les obres dels autors italians que pretenia treballar amb els seus alumnes, va decidir obrir-la ella. L’any 2011 obria al barri de Gràcia la llibreria Le Nuvole. Molt atenta a tot el que es publica al seu país, i a les entrevistes que es publiquen amb els autors i autores italians, posa a l’abast dels barcelonins contes, novel·les i tota mena de llibres amb segell italià. 

Al número 11 del carrer de Sant Lluís, al barri de Gràcia, la seva llibreria, tal com ella mateixa comenta, ara ja és “una referència per als italians que viuen a Barcelona, però també per als que la visiten. I els barcelonins també mostren molt d’interès per la cultura italiana”. Entre molts llibres en italià, a Le Nuvole també hi trobem les traduccions en català i castellà de la selecció de literats italians que fa la Cecilia, que organitza tallers d’escriptura creativa, un club de lectura i cursos individuals i en grup per aprendre la llengua italiana. Juntament amb la Biblioteca Jaume Fuster, a la tardor tornarà a organitzar el Flibfestival, una trobada d’escriptores i escriptors italians, catalans i espanyols per reflexionar i dialogar sobre un tema.

Entre molts llibres en italià, a Le Nuvole també hi trobem les traduccions en català i castellà de la selecció de literats italians que fa la Cecilia

Amb el mateix propòsit de promoure la cultura i la llengua italiana havia nascut a Barcelona l’any 1950, l’Istituto Italiano di Cultura, un ens públic depenent del Ministeri d’Afers Exteriors d’Itàlia. Es troba al número 5 del passatge Méndez Vigo, en una torre pràcticament al davant d’una altra institució per als italians a Barcelona: La Casa Degli Italiani, considerada com l’associació italiana més antiga a l’estranger que encara avui segueix activa.

També importants empreses italianes que es van expandir internacionalment van triar Barcelona per  establir-hi la seva primera seu fora d’Itàlia. Un dels casos que han deixat més petjada a la ciutat va ser l’Olivetti. L’edifici de la primera fàbrica de màquines d’escriure d’aquesta firma oberta fora d’Itàlia, encara segueix dempeus a la Plaça de les Glòries.

Barcelonins italians in crescendo

Els 43.258 italians empadronats que revelen les dades de l’Idescat, a partir del padró continu de l’INE a 1 de gener del 2022, ho poden ser perquè han nascut a Itàlia o bé perquè ho han fet a l’Argentina (o en algun altre país), però que pel fet de tenir els pares o avis nascuts a Itàlia, poden tenir també la nacionalitat italiana. Tots plegats representen el 12,3% dels estrangers que viuen a Barcelona i un 2,64% de la població total empadronada a Barcelona. La comunitat italiana ha anat creixent exponencialment, fins arribar als gairebé 20 vegades més d’habitants amb nacionalitat italiana en els darrers 22 anys.