Andrea Genovart (Barcelona, 1993) s’estrena aquest Sant Jordi amb Consum preferent, guanyadora del 8è Premi Llibres Anagrama de Novel·la. La seva primera novel·la és una proposta atrevida i accelerada sobre una realitat precària que s’esquitxa de treballs temporals, pisos compartits, relacions a mitges i el consol enverinat de rebre noves notificacions, amb el soroll d’una ciutat que no sap oferir una resposta per a tothom de fons.
Durant quatre anys, l’escriptora ha donat forma a una història on l’estil té molt pes, amb una aposta realista i sense miraments on múltiples discursos reivindiquen el seu espai, colant-se per qualsevol escletxa. Començada quan es va quedar a l’atur, Genovart s’ha vist obligada a “reescriure i reescriure” per transmetre la mateixa angoixa que viu la narradora en l’experiència lectora, mesurant cada paraula per no perdre l’atenció del lector, aclaparant-lo quan cal.
Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (UB) i amb un màster en Gestió Cultural per la Factoría de Arte y Desarrollo de Madrid, l’autora combina l’escriptura amb la seva feina com a responsable de premsa i comunicació de diverses editorials. Després de Consum Preferent, que es traduirà al castellà el curs vinent, Genovart ja té al cap una segona novel·la, però encara no l’ha començat a escriure. Segons diu, no tindrà res a veure, posant-se més fàcil superar el vertigen del primer èxit.
— Consum preferent és la primera novel·la que escriu. Com va començar a plantejar-la?
— Jo he escrit de tot: poesia, contes, relats… També m’he presentat a concursos de relats i he fet coses per a mi, tinc un munt de coses inacabades. Sempre he sigut una mica desordenada a l’hora de tenir un projecte perquè em costava, fins i tot, definir el tipus de projecte que volia fer. Sabia més quina era la seva naturalesa, que era l’escriptura, però no en tenia una idea clara. He anat fent i va ser fa quatre anys que vaig voler fer una novel·la, també una mica pel prejudici que tenim molta gent de lletres, creient que la novel·la és la cosa seriosa. De fet, vaig començar a tenir abans la idea de voler fer una novel·la que no pas de la novel·la en si. És a dir, sabia del que volia parlar, però no tenia una trama molt aterrada.
— Com ho va solucionar?
— Ha estat un procés curiós perquè, donant voltes de com podria donar forma a tot això del que volia parlar, em vaig adonar que em costava tenir una trama tancada d’una forma clàssica, en el sentit de plantejament-nus-desenllaç. No tenia un gran conflicte. Llavors vaig començar a preguntar-me sobre per què no podia projectar una història d’aquesta manera. A partir d’aquí, vaig començar a intentar donar forma a un relat des de la seva impossibilitat. Quan escrivia la novel·la, em deien, “i, de què va?”, i jo deia, “de res, no passa res”. Ho deia molt amb la boca petita perquè em sabia greu. Però, també penso que és com una mena de zoom quotidià. Hi ha moltes propostes més costumistes, com Cesc Gay, on no passen grans coses, no són èpiques ni dramàtiques. Per això, crec que tothom també s’hi pot trobar més o menys representat.
— Sense un gran conflicte, què explica?
— Per a mi, els conceptes claus són la polifonia discursiva i la impossibilitat d’aferrar-se a una identitat d’una forma absoluta. En una ciutat moderna com Barcelona, on coexisteixen una pluralitat de discursos diferents que et demanen un posicionament d’una forma coherent i absoluta, la narradora, l’Alba, carrega amb l’angoixa de no poder identificar-se amb cap de les opcions que aquesta li ofereix. Tot això està relacionat amb l’estil, el tema i l’estil van molt agafats de la mà, són un mirall l’un de l’altre.
“En una ciutat moderna com Barcelona, on coexisteixen una pluralitat de discursos diferents que et demanen un posicionament d’una forma coherent i absoluta, la narradora carrega amb l’angoixa de no poder identificar-se amb cap de les opcions”
— Barcelona és un personatge més entre els discursos sorollosos que assalten la narradora.
— Vaig decidir posar el focus en Barcelona perquè, com totes les ciutats modernes, és sobreestimulant, habitada per tota classe de persones, amb diferents ideologies, formes de vida… Teòricament, és una ciutat que ofereix totes les possibilitats perquè tu trobis el teu lloc i així es ven. Però, jo intento donar-li la volta dient que, davant d’aquesta carta de presentació, què passa quan res ens convenç tenint a l’abast tantes possibilitats per identificar-nos.
— Com es viu en aquesta Barcelona?
— És una ciutat que realment t’interromp, pot ser amb un anunci del metro o algú que et dona un paper de “Compro oro”. És a dir, tota l’estona estàs exposat a la invasió de missatges, demandes, imperatius ideològics. Fes això, vota això, sigues bon ciutadà, fes-te voluntari, viu la teva aventura, Vueling. Demandes que poden conviure quan tu baixes a l’andana en tres metres de distància i que són completament diferents. El teu cap pot explotar. És molt fort com ens hem acostumat a estar travessats per coses totalment inconnexes, aleatòries i sense cap tipus de distinció de valor. És a dir, tot és important. No és el mateix que jo et vengui un taco o un testament, em remouen coses molt diferents, no? Però, tot i això, t’ho presenten d’una forma igualada.
— Quines altres cares té la ciutat que habita l’Alba?
— També és una ciutat que es construeix molt a partir de presumir de ser una icona cultural, però alhora les persones tenen un dia a dia que els desgasta tant que no tenen una relació sana amb la cultura. La narradora va estudiar Filosofia, però s’ha hagut de reconduir estudiant Disseny Gràfic i arriba tan cansada a casa que al final no vol llegir el que a ella li agrada. Prefereix afartar-se de pizzes, que no se li acaben posant bé i les vomita, veure qualsevol cosa pel mòbil i ja està. És una ciutat on també el preu del lloguer afecta i condiciona tota capacitat de decisió i de projectar-se d’una forma no ofegada. No s’especifica quants anys té la narradora, voreja la trentena. És a propòsit, perquè, què més dona? Al final, si tu tens 28 o 34 i et pots identificar, alguna cosa falla.
— Quines han estat les primeres reaccions?
— Barcelona és una ciutat que travessa a molta gent diferent. M’he trobat que hi ha persones de 45 o 50 anys que han llegit Consum Preferent i em diuen que se senten representades. Per això, em fa una mica de respecte que m’encasellin com una autora generacional perquè, a vegades, penso que hi ha problemes que afecten a tothom, potser no de la mateixa manera, però no sé fins a quin punt formen part d’una única generació. Crec que hem assumit molt que hi ha certes coses que quan tenen el to de queixa formen part d’un caràcter jove perquè és l’enèrgic i rebel. A més, quan és una proposta jove, es posa un filtre que diu que és necessària la identificació. A mi em pregunten, “ho entendré?” i els hi dic, “no ho sé”, però també és com, què més dóna si ho entendràs o no? Jo m’apropo a propostes literàries i cinematogràfiques i no ho faig per voler identificar-me, sinó per veure com es resolen i potser entenc la meitat, però i què? És simplement curiositat.
“Em fa una mica de respecte que m’encasellin com una autora generacional perquè, a vegades, penso que hi ha problemes que afecten a tothom”
— La veu també és molt característica de la narradora de Consum preferent.
— És una veu àcida i cínica per no enfonsar-se. La narradora no se sent representada en l’entorn, tampoc acaba de tenir la suficient força per dir, “mira, doncs m’aguanto dins d’aquesta indefinició i em sembla bé”. Només li queda un espai, la forma com pensa i que no comunica perquè sap que no és la correcta. És un mecanisme de supervivència d’una realitat que no és gaire amable.
— Una narració que es barreja amb els correus que llegeix a la feina i els discursos televisius que sent per la tele, parla en diferents idiomes…
— És com he he intentat reflectir com pensa la narradora. A tu, realment, et travessen pensaments que arriben de llocs diferents i realment no els processes, no pensem d’una manera mediada. I la interferència idiomàtica és un altre tipus d’interferència que volia representar en una ciutat on no paren d’haver-hi interrupcions. Si jo volia ser versemblant en com és avui dia Barcelona, independentment de si em sembla bé, que ja d’entrada dic que no, el castellà i l’anglès havien de ser-hi perquè és una realitat.
— Després d’aquesta narració accelerada, a cop de notificació, que has reflectit a Consum preferent, estàs treballant en alguna cosa nova?
— Ja tinc la idea de la segona novel·la al cap. És completament diferent de la d’ara i estic bastant contenta de sentir que tinc la capacitat d’estimular-me, inspirar-me i inventar coses noves. Em feia molta por només ser capaç de fer un tipus de cosa. Però ara mateix no puc escriure, no sóc d’aquells escriptors que es posen una hora diàriament davant de l’ordinador i escriuen. Primer, perquè tinc una vida bastant caòtica i, segon, perquè necessito molta implicació emocional per escriure i, si no és tancar-me un diumenge sis hores, per una hora no puc entrar i sortir de la història.
