Soc plenament conscient que més d’un lector es pot sentir decebut quan descobreixi que aquest article tracta d’arquitectura. De fet, pot semblar que he escollit un titular de connotacions sexuals com a esquer per aconseguir més lectors. O sigui, per dir-ho d’una forma més actual, que recorro al clickbait més elemental per generar clics. Disculpeu-me, doncs, tant si esperàveu trobar un article sobre atributs masculins made in Barcelona i us he decebut com si, directament, teniu la sensació que us he ensarronat.
Hi ha periodistes que hi tenen la mà trencada en això d’escriure titulars llaminers per incitar-te a obrir una determinada notícia encara que sàpigues de sobres que el seu contingut no complirà amb les expectatives. En Quim Monzó, que és gat vell, de tant en tant, es dedica a aixafar-los la guitarra via Twitter. Esbomba el contingut de la notícia, tot demostrant que la informació no és ni tan escandalosa ni tan morbosa com feia pensar el titular, per tal que cap més lector caigui en la temptació d’entrar-hi i, amb el seu clic, engreixi les butxaques del mitjà. Una mica com si tragués el formatge de la trampa per evitar que els ratolins hi quedessin enganxats.
Feta aquesta petita introducció que pràcticament és una disculpa, del que vull parlar aquesta setmana és de l’arquitectura fàl·lica present a la nostra ciutat. O sigui, d’aquells edificis i monuments que, premeditadament o no, per la seva forma constitueixen un símbol fàl·lic. Fa uns anys, el Museu d’Arqueologia de Catalunya va acollir una exposició interessantíssima sobre el sexe a l’època romana que mostrava com el fal·lus era profusament representat a l’espai públic com a símbol de fertilitat o amulet de la sort. El mateix passava a l’antiga Grècia. Tot això ja forma part del passat, però és innegable que seguim erigint —atenció amb aquest verb que ja és prou significatiu— torres, columnes, escultures i gratacels de connotacions clarament fàl·liques.
Si haguéssim d’escollir el gran símbol fàl·lic de la Barcelona actual sens dubte que tothom coincidiria que es tracta de la Torre Agbar, projectada per Jean Nouvel, qui sempre ha defensat que està inspirada en Gaudí i Montserrat. En qualsevol cas, podríem començar la nostra ruta per l’arquitectura fàl·lica de Barcelona per aquest edifici de 144 metres d’alçada conegut, actualment, amb el nom de Torre Glòries i que, a partir de l’any que ve, obrirà el seu mirador al públic.
A Poblenou mateix, hi trobem la Torre de les Aigües del Besòs que, precisament, fa uns anys va acollir una exposició sobre l’escultor i pintor Josep Maria Subirachs, fascinat pel simbolisme de les torres en general i d’aquesta, la del seu barri, en particular.
Seguim? Ara podem passejar arran de mar i anar-nos-en fins al capdavall de les Rambles per admirar el monument a Colom —descrit com a símbol fàl·lic, per exemple, a La marge, novel·la sobre els baixos fons de la ciutat escrita pel francès André Pieyre de Mandiargues i amb la qual va guanyar el Goncourt el 1967—.
És innegable que seguim erigint —atenció amb aquest verb que ja és prou significatiu— torres, columnes, escultures i gratacels de connotacions fàl·liques
Després hauríem de pujar fins a la plaça del Cinc d’Oros per veure’n l’obelisc i, potser, per acabar, anar-nos-en cap a la plaça Joan Miró per admirar la seva Dona i ocell que, per molta dona i molt ocell que inclogui el seu nom, és un símbol fàl·lic com una casa.
Després d’aquesta passeig, podríem preguntar-nos si, arquitectònicament, Barcelona és una ciutat fal·locèntrica —per dir-ho a la manera de Derrida— i la resposta podria donar peu, perfectament, a una tesi doctoral d’arquitectura ben entretinguda.
