Ha estat profundament satisfactori comprovar la unànime i tsunàmica onada de respostes contra l’afirmació, apareguda a X de Pedro Torrijos, que Barcelona sempre ha viscut d’esquenes al mar. Els arguments han estat múltiples i no cal repetir-los: des de la creació del Consolat de Mar com a codi de dret marítim internacional fundat a Barcelona, fins a l’existència d’edificis principals com la Llotja o les Drassanes (o la Facultat de Nàutica, o Santa Maria del Mar), l’existència principalíssima del port, les expedicions al Mediterrani (comercials o de conquesta), l’activitat pesquera, els banys de Sant Sebastià i un llarg etcètera.
El cas és que la principal base de la tesi del tancament era la urbanística, és a dir, l’existència de muralles a primera línia de la costa. Quan, de fet, l’existència de fortificacions en aquesta banda és precisament l’exemple de viure oberta, exposada, lliurada al mar. I d’aquí passem a l’arrel de la confusió: per a molts, Barcelona es va obrir al mar l’any 92.
El que va recuperar Barcelona durant les olimpíades va ser l’accés a la platja. Es va decidir que els ciutadans tenien dret a accedir a les seves platges amb seguretat, higiene i alegria (excepte a la Barceloneta, això era bastant impossible), i no haver d’exposar el cos al clavegueram després de travessar vies de tren, tinglados i càrrega diversa (que hi eren, precisament, arran de l’activitat marítima). Però ja abans la campanya Barcelona, posa’t guapa havia iniciat bona part d’aquesta tasca en la zona marítima de la ciutat, incrementant sobretot la neteja i facilitant els accessos.
El que impedia l’accés a la platja ja no eren les muralles, evidentment, sinó l’activitat industrial: Macosa, Catalana de Gas, Martini Rossi, Escofet, les pintures Titán, els laboratoris Ferrer i Salat… Això és el que es va enderrocar o traslladar l’any 92 i el que va permetre al ciutadà, certament, tenir la sensació que podia accedir a la platja. No al mar, al qual la ciutat mai no va donar l’esquena: a la platja, degut a un fenomen més aviat mundial que consistia en anar compensant els excessos de la industrialització.
Els passeigs marítims van recuperar-se en diverses ciutat del món degut a aquesta relocalització industrial, algunes amb més fortuna que altres (Nàpols, per exemple, no ha aconseguit transformar el seu passeig marítim en res més que una cincumval·lació portuària). Barcelona no és que visqués d’esquenes al mar, i molt menys ho feia per culpa de cap muralla, sinó que com tantes altres ciutats havia posat vora el mar bona part d’unes indústries que abocaven deixalles a l’aigua sense gaire miraments (o l’obscè edifici de Duanes, que no va ser precisament cosa dels barcelonins). Les muralles estaven enderrocades de molt abans i es devia considerar, simplement, que posar xemeneies o espais de càrrega vora el mar era proper i pràctic. L’accés al mar sempre hi va ser: l’accés ciutadà a la platja, no tant.
I després, aquesta cosa artificial, utòpica i icàrica de la Vila Olímpica, que Maragall va voler associar a l’idealisme socialista (o social-igualitari) de l’Eixample de Cerdà, oblidant que Cerdà com a mínim va pensar en fer un barri per viure-hi. Aquesta mania de l’escola bohiguiana d’escampar la mediocritat de la plaça dura i del retall de jardinet a la vorera, no fos cas que algú volgués posar-hi botigues o negocis o aparcar-hi el cotxe, aquesta mena d’obsessió pel ciment desert i igualitari on finalment no vol anar a viure ningú però on es veuen finalment obligats a viure alguns (perquè això de l’igualitarisme té quasi sempre la característica de ser força obligatori).
Barcelona no és que visqués d’esquenes al mar, sinó que com tantes altres ciutats havia posat vora el mar bona part d’unes indústries que abocaven deixalles a l’aigua
Obrir-se al mar mai no va poder ser aquella vila per a esportistes ni encara menys el Port Olímpic, sense connexió amb el pols de la ciutat com tampoc no ho va estar l’espai del Fòrum (l’altra icària especulativa que, fins i tot ara en temps de concerts i festivals, no acaba de suposar cap nou reclam cap al mar). Obrir-se al mar no consisteix en construir-hi Maremàgnums fallits o World Trade Centers (WTC) exagerats, per bé que s’entén que això és molt millor que la barrera industrial que teníem abans. En canvi sí a l’hotel “Vela”, i en canvi sí al nou passeig de la bocana (o del Rompeolas), que vol dir edifiquin tot just allò que sigui imprescindible. I, si pot ser, sense places dures (amb quatre palmeres per dissimular) dirigides explícitament a desactivar la imaginació dels ciutadans.
Ni el mar va ser inventat l’any 92, ni va ser descobert l’any 92, ni ha estat gestionat urbanísticament de la millor manera possible a partir del 92. Hi ha una cosa més greu que estar tancat al mar (que no hi hem estat mai): estar tancat a la vida. Sota la quadrícula de Cerdà hi travessen rieres i camins que haurien pogut prendre’s més en consideració per a tenir un urbanisme més natural. Però sota les llambordes aborregants del 92, afortunadament, hi ha la platja.
