Pels amants de la cosa urbana, el cinema és una mina. I l’obertura de Philadelphia, amb Bruce Springsteen cantant Or will we leave each other alone like this on the streets of Philadelphia?, és de traca. L’espectador segueix una càmera sobrevolant la ciutat, creuant el pont, vorejant els gratacels, i ensenyant un Ajuntament americà d’aquells que no son ni històrics ni moderns. Llavors baixa al pla de terra: criatures al parc i a l’escola, residents en un barri benestant escombrant fulles, el parc de bombers, les piragües al riu, les barcasses al port, i l’hospital. La càmera s’endinsa a una botiga, a la cuina d’un restaurant, ciclistes al parc i gent jugant a voleibol. Una mitgera pintada amb uns dibuixos històrics que recreen escenes entre indis i colons. Cases abandonades, una llarga cua per accedir a algun servei públic, un indigent donant de menjar els coloms, i gent que saluda des de les voreres; una guingueta ambulant, una paradeta de fruita i uns vells contents de veure càmeres. No sembla massa preparat, podria ser un dia qualsevol dels anys noranta a la Costa Est dels Estats Units.
Les ciutats tenen ànima, i hi ha cineastes que saben retratar-la fidelment. La història escrita per Ron Nyswaner recorre diferents llocs d’una de les ciutats més progressistes, amb tota la càrrega dels prejudicis i les pors d’una societat que predicava unes coses mentre que en feia unes altres. Pensava en aquestes coses quan, de sobte, al minut 1:19 de la pel·lícula, m’adono que a l’apartament de Tom Hanks (un loft preciós amb parets verdes), hi ha penjat un cartell de la festa major de Barcelona, l’any de les Olimpiades: “Mercè 92”. Vist en perspectiva, penso que no pot ser casualitat. Algú va penjar aquell cartell darrere de Tom Hanks i Denzel Washington a propòsit. Podrien haver penjat una fotografia de la Torre Eiffel o del Big Ben de Londres, però van posar un cartell de La Mercè.
Salvant les distàncies, la Costa Est dels Estats Units, de Boston a Washington és tan llarga com Catalunya des de Cadaqués a Alcanar. Philly té aproximadament 1,5 milions d’habitants, gairebé com els 1,6 de Barcelona. Dues ciutats amb un port important, que van patir la crisi del petroli, i que sense grans extensions de propietats monàrquiques ni grans palaus ni jardins, s’han fet a elles mateixes gràcies a una sòlida base industrial. Ciutats que sempre voten a l’esquerra dels seus hinterlands i que s’han distingit per l’excel·lència educativa en matèria política i urbana.
No hi ha mètode per fer millor una ciutat, ni estudis reglats, ni fórmules màgiques. No hi ha una carrera que t’habiliti amb un títol per a fer d’alcalde, i s’aprèn bàsicament per contrast, interrogant-se i compartint dificultats i riscos amb altres ciutats. Aquest era el propòsit de l’Aula Barcelona que va crear Pasqual Maragall al Cidob, on fomentava trobades amb d’altres alcaldes que feia anys que implementaven l’ús de la bicicleta o impulsaven xarxes de fred i calor per estalviar energia. M’agrada pensar que, malgrat que som molt catastrofistes, els catalans també hem sabut exportar bones idees urbanes i un esperit, el de les festes de La Mercè, que va quedar immortalitzat a una pel·lícula tan important i tan sensible com Philadelphia.
