La voraginosa programació cultural d’una ciutat com Barcelona té molts més avantatges que inconvenients; la vivor artística ha d’incloure el neguit de no poder arribar a tot arreu, i ja va bé que hom tingui la sensació que, contravenint el tòpic que vivim en una ciutat poc creativa i avorrida, s’hi fa massa coses. Per altra banda, l’amuntegament de produccions culturals fa que sigui més difícil destriar l’anècdota de la categoria, els espectacles d’anar tirant, dels fenòmens culturals dels què la història es farà ressò. Això també s’aplica a un entorn aparentment elitista com el de la música anomenada clàssica (un paraulot inadequat que d’altres han anomenat “culta” i que, aplicada a la música que ara es fa, se salda parlant de “la contemporània”), i dic “aparentment” perquè els concerts de l’Auditori o del Palau, lluny d’ésser minoritaris, acullen centenars de milers d’espectadors cada any.
Perdoneu la metafísica de tres al quarto, però la cosa ve a tomb per recordar que, de fa ja molts anys, la nostra és una de les ciutats on s’hi crea de la millor música improvisada d’Europa sense que això desvetlli l’orgull i l’interès oportú dels melòmans barcelonins. Fa dues setmanes vaig poder comprovar-ho de nou assistint a Líquen, el darrer espectacle d’un dels degans de la improvisació a Catalunya, el pianista Agustí Fernández, un tros de musicàs que, amb la ballarina Sònia Sánchez, ja fa temps que es diverteixen creant música i dansa a temps real (el concert forma part del cicle Dansa i Música en Conversa del Mercat de les Flors, una institució a la què els mitjans i els plomaires prestem molta menys atenció que molts dels seus veïns, però que compleix els requisits patrimonials i fomentadors de la creació pública a Catalunya amb una coherència pràcticament inigualada).
En un univers de concerts previsibles i programes que interpreten, reintepreten i sobreinterpreten la mateixa música, veure actuar l’Agustí i la Sònia és un plaer. La ballarina va deconstruint els paràmetres i els gestos clàssics del flamenc en tres tablaos de diferents grandàries (el més petit s’ajusta a la distància dels peus de l’artista, però això no obsta perquè la seva gestualitat n’ampliï l’abast com si fos l’escenari d’un coliseu). Mentre Sánchez s’atura en els gestos que, habitualment, veiem interpretats a tota llet pels ballarins estrella –gaudint-ne la paradoxa, la dificultat muscular i fins i tot la contorsió– l’Agustí se l’escolta des del piano posant-hi el millor del seu so; ara la deixa respirar perquè gaudeixi el cargolar de mans, després l’ajuda amb la percussió de l’instrument perquè els dos puguin martellejar la fusta. No sobrepassen els límits; s’hi instal·len per jugar-hi lliures.
Si no heu vist l’Agustí Fernàndez al piano, creieu-me, us heu perdut el gaudi i la infinita bellesa d’un dels músics més versàtils i extraordinaris del país. Ja sé que la tribu l’ha honorat amb el Premi Nacional de Cultura i d’altres mandangues similars, però resulta encara una anomalia de nació bananera que la feina de l’Agustí no tingui més acceptació del públic. No pot ser que aquest Liquen quedi en les dues sessions mal contades que es faran al Mercat; seria, si em permeteu la metàfora txusquera, com deixar els nostres millors xefs sense comensals i els jugadors del Barça fent partidets benèfics. Això encara resulta més galdós si pensem que Agustí Fernández no només ha sigut un far europeu de la música improvisada, sinó que també ha tingut la generositat de crear escola, compartir coneixements i tocar amb els seus alumnes de l’Esmuc i d’altres escoles del país.
El passat gener, l’Agustí va jubilar-se de la nostra Escola superior de Música després de pencar-hi vint anys. Em consta que la seva competentíssima directora, Núria Sempere, està fent tot el possible perquè l’Agustí hi continuï vinculat; no espero, llastimosament, que el seu país estigui a l’alçada de la tasca d’aquest enorme artista per organitzar-li els homenatges que mereix. Però això són misèries de la tribu; l’important és que els alumnes de l’Agustí continuen fent honor a la seva excel·lència, i que el proper cap de setmana una d’aquestes músiques, la percussionista Núria Andorrà, formarà part del Dansa i Música en Conversa amb la seva proposta Miratge. He tingut la sort d’escoltar, conèixer (i fins i tot, en una època del paleolític) programar aquesta fenomenal artista i aquest vostre autor de La Punyalada us recomana que avui i demà omplim a vessar els seus concerts.
Barcelona improvisa, en el millor sentit de la paraula, i seria bo que els melòmans de la ciutat se n’adonessin. Des de fa dos anys, el col·lectiu Free Impro Barcelona reuneix els nostres millors improvisadors i a la seva web hi podreu trobar un calendari de concerts que fa venir salivera. De moment, els nostres músics sobreviuen en espais vivíssims però marginals com Robadors 23 o l’Antic Teatre. Estimem la proximitat i valorem el paper que les resistents i encomiables sales petites del país ens regalen. Però l’objectiu és que la impro, pels amics, arribi al gran públic i la ciutat la gaudeixi com es mereix en les platees més eminents. Músics com l’Agustí Fernández ho mereixen. Músics com els seus estudiants us ho demanen. També ho fa, evidentment, el vostre apunyalador. Negar-se el plaer d’un concert que no pot definir-se, on la música transita per l’inconegut, és un pecat.
