No és cap associació o moviment oficial, sinó un sentiment que em temo que anirà creixent cada vegada més entre els barcelonins que se senten molestos, tensionats o com a mínim preocupats per la deriva alienant de la ciutat. No, no crec que es tracti tampoc sempre de la culpa del govern municipal, sinó d’una tendència que afecta diverses grans capitals i que té a veure amb la gentrificació, però també amb la mancança d’habitatge assequible, amb la pèrdua d’esperit de barri (haver vist “the barrio is hot” com a cartell ha estat una fita simbòlica en aquest aspecte) o amb el tancament d’establiments emblemàtics que simplement no poden pagar el lloguer. El procés s’ha accelerat els últims anys, sobretot arran de l’esgotament del model Colau, que ara a poc a poc dona pas a un model que tindrà les seves virtuts, però que té un perill importantíssim: la despersonalització de la ciutat.
Insisteixo, no es tracta només de models polítics. Bona part del que ens passa té a veure amb una globalització que ens afavoreix en molts sentits, però que necessita trobar els seus límits, i aquests límits els ha de posar tant l’administració pública com la societat civil organitzada. Barcelona no es pot considerar una ciutat d’èxit si expulsa els seus habitants cap als municipis contigus, per molta filosofia metropolitana que se’ns vulgui instaurar: si tan atractius són els municipis del cinturó metropolità, que es prioritzi o fomenti que els nouvinguts hi visquin. I que siguin ells els qui reivindiquin les mancances en transports o els retards a Rodalies. Si Barcelona no és capaç de retenir el seu habitant de tota la vida a la ciutat, i els seus fills, en cap cas es pot considerar una ciutat d’èxit. És un fracàs clamorós, el més gran de tots.
Hi ha una expulsió econòmica, però també hi ha, compte, una expulsió cultural. Ja poden vestir l’America’s Cup de Regata Cultural amb una foto de diversos agents a la Fundació Miró i amb una idea sobre promoure el “nostradíssim” patí a vela: la buidor que s’observa en comprovar la seva concreció és de precipici, de vertiginosa nul·litat, de preocupant artificialitat disfressada d’acostament a la ciutadania. La tendència de considerar la cultura com un entreteniment o com un ornament que complementa les coses veritablement serioses, com un escenari ple de colors que fa que les indigestions es facin més passables, feia gràcia al principi però ara ja encén totes les alarmes. És com els espais interactius de les cases modernistes, que al principi obren la curiositat i després semblen només l’esperpent del maquillatge escorregut. Barcelona expulsa quan, de tan guai que vol ser, acaba fent-se lletja i frívola. Ja ho sé, no es tracta d’imposar cap elitisme ni cap cultura de l’avorriment: però d’aquí a les crispetes i a la purpurina, hi ha un bon tros. Veurem què passa amb el Comèdia.
Si Barcelona no és capaç de retenir el seu habitant de tota la vida a la ciutat, i els seus fills, en cap cas es pot considerar una ciutat d’èxit. És un fracàs clamorós, el més gran de tots.
Els “locals” reclamem poder sentir-nos encara identificats amb la nostra ciutat, no des de la nostàlgia i el folklore, sinó des del radical protagonisme. No és que Barcelona pugui acabar exposant-nos en excés, sinó que fins i tot pot acabar esdevenint poc atractiva per als visitants si acaba parctematitzada, despersonalitzada o una simple caricatura d’ella mateixa. Als d’aquí no ens agrada que sigui tan cara (en relació amb els salaris), ni tan superficial i obsessionada amb la imatge, però és que els de fora no han vingut a veure la Barcelona “global” sinó precisament la Barcelona “local”. No només són compatibles, sinó que ho han de ser. I si no hi ha una filosofia ecologista amb aquest tema, de preservació de l’ecosistema propi, la identitat pròpia, la manera de ser i de viure autòctones, no només tancaran comerços de tota la vida o marxarà gent de tota la vida: marxarà el mateix concepte de la ciutat. Mentrestant, si tant els diverteix, feliç regata.
