Farà cosa de tres setmanes, Ada Colau convertí en viral una de les seves famoses sessions Aló Alcaldesa d’Instagram en què responia a les preguntes dels seus seguidors a les xarxes. Reconvertint la propaganda de tota la vida a un exercici de bon rotllo, amb ganyotes i bromes de youtuber incloses, l’alcaldessa hi deia que s’adreçaria als ciutadans en espanyol per comunicar-se “amb el màxim nombre de gent”, aclarint que també estava disposada a respondre preguntes en català per “així, de forma natural, nem fent.” Relegant així la llengua pròpia de la capital que Colau representa a l’excepcionalitat (o encara pitjor, a aquest nem fent que és com un anar-hi anant o fins i tot un de més verdes en maduren), Colau encastava el seal of approval municipal a l’imparable procés de substitució lingüística que pateix el català a Barcelona i a l’Àrea Metropolitana i que es tradueix en aquesta curiosa tendència a considerar l’espanyol una llengua comuna –és a dir, que tot déu pot entendre– allunyant la llengua catalana d’aquesta misteriosa porta d’accés a l’univers de la comprensió global o, a saber, del “màxim nombre de gent.”
La tria lingüística és sorprenent i no és políticament irrellevant. Si consultem l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que publica quinquennalment l’Idescat, la darrera de l’any 2018, un 93,4% dels ciutadans de Barcelona diuen entendre el català (un 85,3% el sap llegir, un 78,7% el sap parlar i un 60,6% el sap escriure), amb la qual cosa, si del que es tracta és de dirigir-se als barcelonins, Colau o qualsevol representant municipal ho podria fer perfectament en la nostra llengua amb l’objectiva seguretat que pràcticament tots seus electors l’entendria sense cap mena de problema. Però, justament per aquest procés del nem fent (és a dir, de la falsa naturalització de tenir l’espanyol com a quelcom naturalment inclusiu i el català com a factor de distorsió comprensiva), la mateixa enquesta ens diu que el català ha arribat a ser la llengua habitual d’un escarransit 29,3% dels barcelonins, un percentatge que baixa fins el 27,5% en l’àmbit metropolità. D’entre totes les dades d’aquest estudi, n’hi ha una que parla per si sola: actualment, només un 16,5% dels barcelonins inicia sempre una conversa en català a la seva ciutat.
A banda d’un canal de comunicació entre parlants, la llengua també és factor de mercat i la seva vivesa es mesura per l’exigència del seu coneixement i ús en àmbits importants de l’economia com ara el comerç, l’administració o el sector de serveis. No us vull neguitejar (ni deprimir) amb un excés de dades, però des d’aquesta perspectiva espanta palesar com a Barcelona l’ús del català és prioritari només en un 15,4% de l’administració de l’estat a Catalunya, en un 11,6% dels grans establiments comercials, en un 13,1% de les botigues o petits comerços, en un 24,4% dels bancs o caixes i en un 20,6% del personal mèdic. És a dir, i per no burxar més en la ferida, que no hi ha ni un sol aspecte de la vida socioeconòmica d’un barceloní on la llengua catalana no sigui tractada com un factor excepcional. Dit d’altra forma, i per això no calen enquestes sinó dues orelles, a Barcelona ja s’ha normalitzat que la llengua pròpia del país sigui absolutament secundària. El català a la nostra ciutat és, en resum, una llengua que tothom pot entendre, però que no obstant viu un procés de paulatina, però imparable, desaparició.
El català a la nostra ciutat és, en resum, una llengua que tothom pot entendre, però que no obstant viu un procés de paulatina, però imparable, desaparició
Per tots els lectors que pensin que exagero, recordo que els lingüistes acostumen a xifrar en un 20% el llindar de mort d’una llengua. Com ens ha recordat manta vegada la filòloga Carme Junyent, el fet més comú quan hom recorda la desaparició d’una llengua és que la desgràcia sempre arriba per sorpresa dels seus parlants. El català encara no es troba ni molt menys en una situació d’extinció, però si l’evolució d’aquestes xifres a la capital del país (és a dir, l’indret natural en què la nostra llengua hauria de tenir el seu centre de prestigi i d’ús) continuen igual o a la baixa, l’aproximació a aquest tant per cent no és ciència ficció. De fet, hi ha un afer encara més greu que les dades de l’enquesta que us comento: per motius que escapen a la majoria d’investigadors en el tema, l’Idescat sempre s’ha negat a posar en disposició pública les dades matrius de la seva enquesta (com fan altres òrgans similars del tipus CEO), amb la qual cosa no acabem de saber quina és la cuina preparatòria de l’estudi. Pels que ja duem temps afaitant-nos, quan s’amaga una informació amb opacitat no acostuma a ser preludi de cap bona notícia…
Paral·lelament, com ha apuntat molt bé Jordi Martí Monllau, l’univers total de l’EULP 2018 no inclou l’estudi dels usos de fins a 1.213.000 persones en l’àmbit dels menors de 15 anys, la qual cosa representa un 16% de la població infantil i un sector clau de la població pel que fa l’evolució de la llengua, i més encara en un temps en què la majoria d’aquests segment de joves és molt susceptible a la influència de continguts en la xarxa on el català encara batalla amb dificultat. Al magnífic estudi Català, youtubers i instagramers (Un punt de partida per promoure l’ús de la llengua), Marina Massaguer Comes, Avel·lí Flors-Mas i F. Xavier Vila han advertit del procés de diglòssia digital que els adolescents pateixen a les xarxes, principalment a Youtube i Instagram, on la majoria d’adolescents catalans consumeixen i produeixen continguts majoritàriament en espanyol. El en cas de Youtube, l’espanyol multiplica per 400 el total de visualitzacions que publiquen els youtubers catalans (690 milions contra 1,7) i a Instagram, la mitjana de seguidors de comptes en castellà multiplica per 17 la mitjana dels comptes en català.
Quan Colau fa d’instagramer en espanyol, insisteixo, naturalitza aquesta diglòssia digital que ben aviat esdevindrà un nou factor d’espanyolització dels adolescents barcelonins. De nou, aquest fenomen no necessita cap enquesta: n’hi ha prou de veure com els joves catalanoparlants educats en català comparteixen la majoria de continguts en espanyol a la xarxa, amb la qual cosa es naturalitza de nou l’espanyol com a llengua d’intercanvi, d’oci i distracció. Aquest hàbit ha començat a provocar que l’ús del català entre els adolescents de l’Àrea Metropolitana hagi caigut fins al 16,9% i que, dit ras i curt, els nap-bufs del país ja comencin a desentendre’s de la nostra llengua com un factor d’intercanvi de continguts culturals. Com va dir molt bé la Juliana Canet a una entrevista amb l’inefable Gabriel Rufián al seu programa d’autopromoció de la tercera via (que es fa, naturalment, en espanyol), renunciar a un dret humà com l’ús de la llengua en un àmbit com Internet pot equiparar-se perfectament a un genocidi cultural. No és exagerat, en definitiva, dir que el que passa a Barcelona (i a Catalunya) amb la llengua és una matança cultural.
No és exagerat, en definitiva, dir que el que passa a Barcelona (i a Catalunya) amb la llengua és una matança cultural
Aquestes dades que us conto són públiques, tot i que opaques, i configuren un panorama desolador que no només s’intensifica amb aquest nem fent de Colau, sinó amb el prejudici i el cofoisme de molts dels nostres representants a l’hora de defensar la vigència del model d’immersió lingüística. Novament, a la majoria dels lectors no us caldrà cap enquesta per palesar que hi ha molts instituts de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana on la llengua vehicular no és el català. De la mateixa forma que hem defensat durant molts anys, amb un narcisisme provincià, que teníem el millor sistema sanitari de l’univers (cosa que l’arribada de la Covid ha demostrat objectivament falsa), els polítics del país duen lustres sostenint la falsa salmòdia segons la qual a Catalunya s’hi aplica la immersió lingüística. Repetim-ho les vegades que faci falta: és fals, el català no és necessàriament i obligatòria la llengua vehicular de l’ensenyament al país i mantenir aquesta ficció pot tranquil·litzar-nos la mala consciència, però li fot un flac favor a la llengua. Mentir i amagar les dades, en general, mai no acostuma a ser una bona cosa.
El castellà és una llengua que els catalans no només parlem, llegim i escrivim com qualsevol membre de l’estat sinó que, lògicament, també apreciem i tenim com a nostra
Barcelona parla català?, preguntava al títol de l’article. Pesi a qui pesi, la resposta és que no i que la nostra capital comença a supurar un clima lingüístic molt semblant a l’Alguer, Alacant, València ciutat o algunes zones de ponent. Cal demanar als nostres representants quelcom ben senzill i que entendrà tothom: que tinguin una militància lingüística calcada a la dels polítics espanyols, que mai discuteixen la condició comprensiva i comuna de la seva llengua, una llengua que els catalans no només parlem, llegim i escrivim com qualsevol membre de l’estat sinó que, lògicament, també apreciem i tenim com a nostra. Però emprar el català naturalment també cal demanar-ho als parlants, car si són igualment militants, i no renuncien al dret humà inalienable que representa parlar la seva llengua a la seva ciutat, potser les xifres s’allunyen de l’agonia. Però hi ha una cosa clara: això del nem fent acabarà amb la mort de la llengua. De moment, Barcelona no parla català. Pesi a qui pesi.
