Barcelona pot ser el millor pavelló d’una Biennal

Entrevista a Sara Catalán, impulsora de la plataforma artística The Over i del projecte de Biennal artística de Barcelona 2025-2026, una iniciativa que acostarà la ciutat a l’art contemporani internacional a través d’una mirada social i participativa.

La curadora defensa un model propi per a la ciutat que respongui al caràcter de Barcelona: oberta, sensible, global i local, i sobretot centrada en la cooperació entre creadors i ciutadans.

—O sigui que una Biennal d’art contemporani a Barcelona?

—Va sorgir la idea l’any 2019, quan ens vam trobar amb alguns artistes a la Biennal de Venècia. Jo ja venia de la plataforma The Over, que encara es dedica a oferir oportunitats a artistes fora del circuit comercial, i a partir d’aquesta sensibilitat se’ns va acudir repensar el concepte de Biennal. Parlant-ne amb Kemang Wa Lehulere, de Sud-àfrica, o amb Admire Kamudzengerere, de Zimbabwe, vam començar a conversar sobre què necessitaven ells com a artistes en una Biennal. I sobre per què no hi ha una Biennal a Barcelona. Vam començar a treballar-hi de manera horitzontal, fent-nos aquestes preguntes, què es necessitaria, quins prototpis fem servir de referència, quines preguntes ens hem de fer al respecte, i a partir d’aquí vam començar des de zero un concepte nou i específic per a Barcelona.

—I les referències, per tant, quines eren?

—Totes les biennals, d’alguna manera, ens estan servint per a saber què funciona i què no. Però ens vam fixar molt en Lagos, en Sao Paulo o en Dakar. Volem un concepte que faci interaccionar molt els artistes amb la comunitat, amb la ciutat, amb els veïns, amb els artistes locals… 

—Menys institucional?

—Volem que els artistes passin unes quantes setmanes a la ciutat, en residències, i que aquí sigui on generin obra. De manera que la residència, la creació i la interacció formen totes elles part de la Biennal. La creació de l’obra forma part de l’esdeveniment, i de l’experiència, donant lloc a obres fins aleshores inèdites. Això, a Venècia per exemple, no succeeix.

—I on és, aquesta residència?

—A l’hotel Pol & Grace, del carrer Guillem Tell, però també comptem amb altres hotels de tota l’àrea metropolitana. Tenim un conveni amb el Gremi d’Hotelers en aquest sentit. De fet no és que no sigui institucional, és que les institucions formen part també de tot el recorregut: volem tenir museus destacats de la ciutat, amb teatres, amb l’Ajuntament…

—I parlem d’artistes internacionals en tot cas?

—Internacionals i locals (per exemple aquí comptem amb Agnès Essonti o amb Lolo & Sosaku), però amb la condició que hagin interactuat entre ells. Parlem de rebre deu artistes i dos col·lectius artístics locals i internacionals en residència durant dos anys, perquè és una Biennal contínua. A més, funcionarà sense pavellons. Podem entendre que la mateixa ciutat serà el pavelló. 

—Això no és com Venècia, no.

—I després, un cop l’obra s’ha creat, la fem viatjar de manera que expliqui arreu del món la història de l’artista amb la ciutat de Barcelona.

—D’acord. Doncs va: qui ho paga?

—Comptem a aconseguir finançament públic, però també busquem espònsors especialment per a la primera edició, que és la que demanarà més nivell de participació.

—Parla’m de la plataforma The Over, a la que et referies abans. On comença i per què?

—La idea té origen a Nova York, amb la missió de facilitar experiències i oportunitats per a artistes fora de l’àmbit comercial. No va en contra dels circuits comercials, sinó que actuem en paral·lel a ells, buscant que els artistes trobin temps i espai per crear, sense pressió, no comptant sempre a vendre, i amb una cosa molt important: amb la capacitat d’equivocar-se.

Catalán preveu que la Biennal inclogui accions obertes als barris: “Es tracta que la gent passegi pel carrer i noti que existeix una Biennal d’art a Barcelona”

—Molt important.

—Si no et permets equivocar-te o no tens temps i espai, com a artista vius una asfíxia. Per això l’any 2018 comencem les residències a l’hotel Pol & Grace, i comptem amb una branca expositiva que és la galeria del carrer Sant Pere Màrtir, a Gràcia, que permet que durant les residències els artistes puguin també exposar al centre de la ciutat. A més, com que el cost de la residència no és alt, els artistes sovint cedeixen obres a l’espai i això equilibra els costos. Tot això se suma a les activitats que sorgeixen durant la seva estada: xerrades, workshops…

—Barcelona té un problema amb l’art contemporani?

—Si alguna cosa es troba a faltar avui a Barcelona és la manca d’interès pels artistes internacionals, i especialment els africans o asiàtics. Ens falta perspectiva, som massa eurocèntrics. Crec que això ha millorat els últims anys, de fet a Dakar em comenten que Barcelona té ara una escena d’artistes independents bastant desperta i interessant.

—Som massa conservadors, pel que fa als gustos en art?

—Crec que sí. Però també són els canals de comunicació de la ciutat, per exemple les universitats, alguna cosa no es vehicula prou entre coneixement, creació i difusió. Recordo per exemple que a El Caire m’explicaven que el moviment revolucionari iranià és molt marcat, molt permeable a la creativitat i a la comunicació, però que en Egipte, en canvi, on la situació de les dones és similar, aquest moviment no tenia cohesió. I costa d’entendre per què. Simplement, alguns sistemes estan vius i d’altres no.

—Quines complicitats heu trobat fins ara?

—Hem parlat amb l’Ajuntament, amb Turisme Barcelona, amb el Gremi d’Hotelers, així com amb diversos museus que esperem que acabin col·laborant com el Picasso o el Macba, o també alguns teatres. Volem que el creixement de les complicitats no sigui forçat o artificial, sinó artesanal, natural, orgànic.

—I es farà del 2025 al 2026?

—Exacte. Durant aquests dos anys els artistes faran accions obertes als barris, com per exemple ja hem fet amb col·laboració amb la comunitat paquistanesa del Raval i amb l’Institut de Ciències del Mar. Es tracta que la gent passegi pel carrer i noti que existeix una Biennal d’art a Barcelona, i que hi hagi llocs de reunió i de celebració conjunta. Un artista convidat pot ser comercial, en això no hi ha cap problema, simplement, allò que nosaltres anem a fer, no ho és.

La impulsora defensa que “no és que no sigui un projecte institucional, sinó que les institucions formen part de tot el recorregut”

—No interessa vendre, doncs?

—No és la missió, ni la meva especialitat, no som una fira. Sí que tinc gent a prop que sap vendre obres, advisors i galeristes, però no busquem grans vendes. I, sincerament, a Barcelona tampoc no es compra tant d’art.

—I tot això per una estada a Nova York.

—Després de passar-hi tants d’anys estudiant Disseny i un posgrau en negocis a Columbia (a banda de treballar a la UN Women de la ONU) , vaig veure el valor i l’impacte de l’obertura. Conviure amb altres cultures, fer coses en comú, no tancar-se. He pogut a més veure les experiències de Miami (el districte Winwood, Art Basel…) i del 2014 al 2019 he organitzat exposicions a Nova York i a Miami. 

—I el contrast amb Barcelona?

—Potser ens falta una mirada autocrítica, la mirada autocrítica del colonitzador. Encara hi ha dinàmiques de privilegis, de violències resultants, que perviuen entre nosaltres. Els artistes ho poden mostrar, tot això, i fer-nos-ho veure.

—Fer-nos veure què, exactament?

—Que continuem sense veure.