Per fi he pogut visitar l’exposició dedicada a Tricicle al Palau Robert. Quines ganes tenia. La mostra repassa quatre dècades del grup teatral barceloní i el seu humor silenciós. La veritat és que Tricicle Clic no decep, gràcies en bona mesura a l’habilitat de l’arquitecte Juli Capella, que ha comissariat l’exposició, llur primer impacte per al visitant és la cadira gegant utilitzada en l’espectacle Sit, del 2002, amb tres maniquins amb les caretes que els actors van utilitzar en Terrrific deu anys abans.
Com no podia ser d’altra manera, el recorregut pels 40 anys d’història del grup comença amb el ja immortal gag del Soy un truhan, soy un señor, en el que el trio posa una mímica hilarant a la cançó de Julio Iglesias. Recordo com si fos ahir com en una nit de 1983 ho van petar en un Un, dos, tres, responda otra vez, el mític concurs creat per Chicho Ibáñez Serrador per a Televisió Española. Des de llavors, aquest gag forma part d’un imaginari col·lectiu de l’humor que ha escapat de les mans dels seus autors per ser patrimoni del públic, com la empanadilla de Martes y Trece i la manera d’explicar acudits d’Eugenio i Chiquito de la Calzada.
Aquella històrica nit, uns 22 milions de sorpresos espectadors es van trencar de riure amb el que veien en els seus televisors, i la carrera de Tricicle es va disparar de la nit al dia. Fins llavors, el seu públic es reduïa al què cabia en sales com El Llantiol. Només van augmentar aquella audiència quan van participar en la clausura dels Jocs Olímpics de 1992. Pocs, incloses les noves generacions que no van presenciar en directe aquell fenomen, es resisteixen a imitar des d’aleshores els gestos dels Tricicle quan escolten Soy un truhan, soy un señor.
La mostra fa honor al capítol d’or que Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans han escrit per al teatre barceloní inventant un nou llenguatge humorístic. Tricicle Clic s’endinsa en els seus 10 grans espectacles, amb vídeos i l’exposició d’objectes i vestits originals, que Capella organitza en pessebres temàtics de cada producció. Així, el públic es passeja pels atrezzos de Manicòmic, Exit, Slastic, Terrrific, Entretres, Tricicle 20, Sit, Garrick, Bits i Hits. Entre la col·lecció d’objectes mítics de la seva trajectòria, el públic pot admirar el ring i els guants de boxa de Slastic; la serra mecànica i el vestit de matança de Texas de Carles Sans en Terrrific, i el vestit de leds de Bits, restaurat per a l’ocasió i que s’encén al pas dels visitants.
Ara que està de moda la informació de dades, la mostra també les explota. Així, després de visitar el Palau Robert, sabem que els Tricicle han realitzat 6.196 representacions dels seus espectacles, que s’han distribuït en 450 teatres de 20 països i han vist 4.231.656 persones. I una dada inèdita: el públic del grup s’ha rigut una mitjana de cada vuit segons, per la qual cosa suma 17,7 bilions de rialles en quatre dècades. Bon indicador.
Tricicle va néixer l’1 de novembre de 1979 quan encara els seus membres eren alumnes de l’Institut de Teatre. Després d’actuar al carrer i espais alternatius, el 1982 van entrar en el circuit professional amb l’estrena a la Sala Villarroel del seu espectacle Manicòmic. Un any després, es va produir la seva explosió en el Un, dos tres i a partir de llavors la seva trajectòria va ser gairebé de vertigen. El 1984, van estrenar Exit, amb el que van començar a actuar fora de país. Slastic, el 1986, va ser la seva consolidació definitiva. El 2020, es van retirar dels escenaris.
Encara que no actuïn més, trigaran molt en deixar de fer-ho en la memòria del públic. L’exposició inclou les següents paraules de Chico Ibáñez Serrador de quan van actuar en el seu concurs amb el gag de Julio Iglesias: “Recordo que, quan vaig veure l’assaig que Tricicle va fer al plató, vaig tenir la certesa que aquests tres nois arribarien molt lluny”. Per descomptat, el mític realitzador va ser profètic.
Recomano visitar l’exposició, un gran i merescut homenatge de Barcelona als Tricicle.
