Moltes de les imatges que recordem quan pensem en la Barcelona d’abans van passar per les mans dels Català, una saga familiar formada pel pare Pere Català i Pic i els seus fills, Francesc i Pere, tres fotògrafs que han aconseguit posicionar-se en l’imaginari col·lectiu. No ho haurien pogut fer sense la tercera germana, la Maria Àurea, que va ser la retocadora de les seves instantànies i que l’exposició Els Català, fotògrafs d’un segle ha volgut treure a la llum.
La mostra, formada per 180 peces i que es pot visitar fins al setembre al Museu d’Història de Catalunya, recull una àmplia selecció de retrats, escenes i paisatges d’una època que ja no hi és i que ha aconseguit perviure una mica més a través de les lents dels Català. Ho fa traient importància a qui va fer cadascuna de les fotografies i centrant-se en tot allò que els uneix i en l’acte en si de fotografiar, volent ajudar els espectadors a llegir millor qualsevol imatge quan s’acaba el recorregut, parlant-los d’elements com l’espai, el moment i els protagonistes. I és que algunes fotografies ni se sap qui les va fer.
La història d’aquesta saga familiar comença amb una casualitat, explica passejant entre les instantànies Andreu Català, fill del Francesc i comissari de l’exposició. Nascut en una família humil de Valls, el patriarca, Pere Català i Pic, va haver de deixar els estudis quan tenia 12 anys i es va posar a treballar de grum al Banco Hispano Americano. Un dia es va sortejar una cambra a la sucursal i ell en va resultar el guanyador. L’atzar va voler que es posés a pensar si amb aquell artefacte es podia guanyar la vida, qüestió a la qual va contribuir rebre una herència d’una tia que vivia als Estats Units.
Les seves primeres fotos daten de l’any 1909, amb exemples com un retrat del pantà de Valls. Des de la botiga de fotografia que va poder obrir el 1915, amb l’ajuda de les 1.000 pessetes heretades, va començar a guanyar-se un nom, la qual cosa li va permetre mudar-se a Barcelona el 1931, amb un viatge entremig per Europa que li va fer veure que la fotografia tenia en la publicitat un nou camp a recórrer, àmbit en el qual es convertiria en un dels pioners del país.
Els seus fills, el Francesc i el Pere, no van trigar massa a sumar-se al negoci familiar. El primer volia fer el mateix que el seu pare amb tantes ganes que apareix com a model en un dels anuncis que va fer, del vermut Cinzano. Els tres, segons remarca l’Andreu, van haver d’inventar “què era ser fotògraf” en un moment en el qual aquesta disciplina començava a guanyar-se el seu paper enfront d’altres, discussió a la qual el primer Català va contribuir amb una gran quantitat d’articles.
A més de fotògraf, Català i Pic va ser un dels pioners en el camp de la publicitat
En aquest segle de canvis, els Català van immortalitzar algunes de les seves fites històriques. A tall d’exemple, la mostra inclou fotografies del zepelí que va sobrevolar Barcelona a l’Exposició Universal del 1929, els primers autobusos que van circular per la ciutat —de dos pisos i vermells, com els londinencs d’ara—, l’edifici de la Sagrada Família tal com el va deixar Antoni Gaudí o una fotografia de Plaça Catalunya en la qual es veuen uns cartells ratllats per un fotògraf que s’anticipa a la censura.
Si una peça de la mostra està lligada a la història, no hi ha dubte que és el cartell Aixafem el feixisme, que ha traspassat fronteres i generacions. Català i Pic va formar part del Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil i va ser el que va crear aquest primer cartell, que també va ser un dels que més difusió va tenir. El va fer donant una mica de diners al seu fill Francesc perquè anés a comprar fang, destinat a construir l’esvàstica que seria trepitjada pel peu d’un mosso d’esquadra, que va aguantar la cama en el seu mosquetó mentre es prenia la instantània. La fotografia es veu tan brillant per una cosa tan senzilla com que es va posar aigua a les llambordes per aconseguir aquest efecte, assenyala l’Andreu. El cartell exposat a l’exposició no és l’original, ja que no se’n va conservar cap. La guerra va marcar el final de la carrera fotogràfica del patriarca, que va romandre amagat durant mesos després de la seva fi per evitar represàlies, negant-se a anar-se’n a l’exili tenint a la seva mare, dona i filla malaltes.
Malgrat aquest retrat tan pròxim a la història, que l’acaba constituint, la gran majoria de fotos dels Català correspon a instants més comuns que defineixen un temps. “Són la crònica del segle XX centrant-se en coses que estan desapareixent”, resumeix l’Andreu. D’aquesta manera es pot veure un grup de dones que camina per la Gran Via de Madrid, replicades per un grup d’homes a la Gran Via de Barcelona —peça inèdita inclosa a l’exposició—; la propina nadalenca que rep un urbà carregada d’alcohol; els enllustradors de la Rambla, o una platja de Zahara de los Atunes que sembla haver posat a tots els seus integrants com si fossin figurants d’una pel·lícula.
Els nens tenen un paper central en aquest reflex d’allò que passa, amb les seves cares fascinades pel fet de ser captades per una càmera o la celebració de la palma, que es veu acompanyada per les que hi ha al mural de Joan Miró. Sense oblidar una de les instantànies més conegudes per haver-se convertit en la portada d’un dels llibres barcelonins per excel·lència, L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón, que, irònicament, està presa a Madrid.
El més petit i fins ara més menys conegut, el Pere, es va centrar a deixar plasmades totes aquelles festes populars que en el seu moment van estar en decadència, encara que ara sorprengui. Castells, capgrossos, gegants, les festes de Gràcia, la Patum de Berga, les Falles d’Isil o el Misteri d’Elx són algunes de les protagonistes en aquest exercici de preservar la memòria i la tradició. Aquesta necessitat de captar allò que se’n va ja l’havia començat el seu pare, que va fotografiar a principis de segle monuments en ruïnes que l’home, el temps i l’oblit, molt probablement, ja han fet desaparèixer.
Però els Català també tenien la voluntat de mostrar el que és nou, amb un focus especial en l’arquitectura, donant a conèixer l’obra en el seu moment emergent d’Antonio Moragas, Josep Puig Torné, José Antonio Coderch o Manuel Valls. Sense oblidar que allò nou també acaba sent vell, com l’avui perdut edifici Seat, de César Ortiz-Echagüe i Rafael Echaide, també retratat pel Francesc.
Molts són els retrats que també corresponen als Català, especialment al Francesc. Les seves càmeres van captar als actors de la companyia Els Vienesos —fotos que es venien com a postals a La Rambla—, Salvador Dalí, Josep Guinovart, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Joan Miró —que es va posar a conjunt i llueix els seus quatre colors característics en la fotografia que li va fer el Francesc, a qui va dedicar un quadre també exposat en la mostra— o Joan Manuel Serrat.
Les personalitats retratades se succeeixen amb persones anònimes, “tractades amb la mateixa dignitat”, remarca l’Andreu. La bailaora La Chunga; la seva neta amb un drap com a nina i les tres xemeneies del Poble-sec de fons; un músic que sembla que vagi a treure la partitura pels pulmons, o una mare que canta a la seva filla mentre cus —la preferida per al Pere, que lamentava que una fotografia no es pogués escoltar—. En la sèrie que acompanya a la neta de La Chunga i en la mateixa foto, la disposició no és casual, explica l’Andreu, i segueix els preceptes del fotògraf austríac Ernst Hast, a qui el seu pare admirava, amb tres elements superiors i un més baix. Com en la resta de fotografies que van fer els Català, res és casual.
