De fa tot just deu dies, aquest vostre servidor de la Punyalada setmanal és un feliç veí més del Call de Barcelona. De moment, els esperits de Sant Sever i Santa Eulàlia (que es guareix les ferides tot just al costat de casa) són una garantia de pau i tranquil·litat, i resulta un plaer magnífic acostar-se a la plaça Manuel Ribé per tastar les infusions delicioses que l’Antonio serveix al Chaj Tai, degustar els meravellosos Tzatziki i l’Hummus de pop del Bistro Levante, deixondir-se els matins imaginant un croissant de xocolata de La Colmena i viatjar a Santa Caterina per comprar, privilegi que només s’han vist lleugerament enterbolits per la presència d’una plaga de la què Barcelona ha intentat desfer-se manta vegada amb un èxit relatiu: parlo dels coloms, a saber, l’animaló conegut com Columba livia que pobla el centre de la Plaça de Catalunya i molts carrers del Gòtic i l’Eixample.
Diguem-ho clar i i sense embuts: el colom —ja sigui roquer, domèstic o salvatge— és una d’aquelles criatures del senyor que no aporta gaire cosa a la vida ciutadana. El seu parrupeig és un despertador que (vora les sis i escaig del matí) no seria la millor forma de començar el dia. La seva metòdica existencial consisteix bàsicament en defecar sobre la majoria del nostre patrimoni arquitectònic, als balcons del veïnat i, si hom ha nascut amb mala fortuna, al bell mig de la closca.
Els apologetes de la vida animal i els nostàlgics que han viatjat a l’Antàrtida per emular els herois fundadors de Greenpeace adduiran que el colom representa una forma de vida a respectar, el símbol de la pau, un animal d’alimentació granívora i que, si no li toques la moral, no és agressiu amb ningú. A tots ells, conciutadans estimats, els emplaço al meu balcó, tot un homenatge a Jackson Pollock.
Els apologetes de la vida animal i els nostàlgics que han viatjat a l’Antàrtida per emular els herois fundadors de Greenpeace adduiran que el colom representa una forma de vida a respectar
Eliminar els coloms de Barcelona no representaria cap perill per aquesta espècie, que regnaria sense cap problema als boscos de molts indrets del planeta. Sense coloms, la nostra ja prou lletgíssima Plaça Catalunya seria, si més no, un indret mínimament transitable en què l’indígena barceloní no hauria de tancar els ulls en creuar-la tot encomanant-se a l’Esperit Sant si és que no vol arribar al seu destí amb una bona tifa rajant-li pel serrell.
Evidentment, servidora no voldria ordir una espècie de Treblinka d’animalons en què els dissortats coloms fossin gasejats o liquidats segons l’arbitri salvatge d’un franctirador. N’hi hauria prou prohibint la gent que els dones aliment, esterilitzant-los amb algun truc que els nostres etòlegs deuen conèixer de sobres i, si és necessari, la seva desaparició podria esmenar-se una escultura-homenatge, una plaça o fins i tot una performance de comiat al CCCB.
N’hi hauria prou prohibint la gent que els dones aliment o esterilitzant-los amb algun truc que els nostres etòlegs deuen conèixer de sobres
Barcelona sense coloms seria una millor ciutat, als seus parcs (i fins i tot als jardins interiors del Gòtic, com és el cas de ca meu, o el Jardí Romàntic de l’Ateneu) hi seguiríem tenint moltes espècies d’ocells que profereixen una simfonia vocal molt més agradable que la de les actuals rates voladores que ens fan la vida un pèl més bruta. De ben segur que aquesta proposta provocarà alguna resposta airada d’alguna protectora d’animals o d’algun esperit a qui la desaparició dels coloms ofendria d’allò més, car ja sabem que a la nostra trbibu qualsevol ésser viu o fins i tot objecte té la seva federació de defensors, i això del greuge per qualsevol nimietat forma part d’un dels nostres esports nacionals predilectes. A tots ells, ara que ja tenim prou taules, cadires i llençols a casa, els convido —per molts que siguin— a pernoctar una sola nit a la meva llar o a ajudar-me a restaurar les finestres.
No sé si l’exili dels coloms de Barcelona provocaria les llàgrimes de la nostra alcaldessa i la comprensió del ceramista Jordi Cuixart, però us puc assegurar que faria la vida de la conciutadania molt més fàcil. Quan siguem al bosc, no ho dubteu, compensarem l’haver foragitat els animalons de la nostra estimada ciutat, si cal, amb un autèntic festí digne de lleons. Proposo.
