Sortim de la Casa Batlló, i molt bé. Insisteixo: molt bé, tant la proposta de seguiment del recorregut amb una tauleta digital (que ensenya com era cada racó fa més d’un segle) com l’accés al balcó superior (amb foto inclosa) com, molt especialment, l’aposta per la integració laboral de persones amb autisme (o neurodivergents) amb una naturalitat impúdica i ben visible. El que fa pocs anys era una visita de mitja hora per revisitar la relíquia de la iaia, ara són ben bé dues hores ben invertides de coneixement, sensibilitat, joc i història. Sí absolut al Gaudí Dôme, sí a les guies digitals i sí a l’accés al pati i sobretot a la terrassa. Bravo. Una altra cosa és pretendre entrar al cervell de Gaudí, mitjançant una sala immersiva situada al soterrani, anomenada Gaudí Cube i obra de l’artista Refik Anadol. Crec que és d’aquelles situacions de jugar al set i mig i, tenint un set, demanar carta: no cal. No cal d’aquesta manera, vull dir. No cal que s’assembli tant a qualsevol altra de qualsevol lloc del món. Vaig pensar de seguida que l’avís, de fet, és per a la ciutat sencera.
Evidentment la millor experiència 3D, o més aviat 4D, immersiva, envolvent, tàctil, interactiva i mega dolby surround de tota la Casa Batlló és prendre’s un cacaolat a les taules de la terrassa superior, que han tingut el detall de posar-hi una barra de bar. No cal dir que la realitat, o més ben dit l’accés a una realitat que deconeixíem o a la qual no tenim tant d’accés com semblaria, és el millor producte que pot oferir una ciutat modernista com aquesta. I això que em va encantar que les plantes superiors de la casa estiguessin aromatitzades amb olor de bugada neta (aquí el servei planxava i rentava, sota blanques hipèrboles teresianes), i que quasi tota la inversió en tecnologia em sembla realment ben destinada. El problema és l’excés, quan es creua la ratlla, quan ja no aporta res de nou. No sé si vull entrar al cervell de Gaudí. No així, en tot cas. Van aconseguir entrar al cervell de Dalí, amb un resultat espectacular, la gent de l’Ideal fa pocs mesos: absolutament commovedor. Van trobar el seu què al 4D en Mainat i en Cruz amb allò del Gaudí Experience de prop del Park Güell, que té sentit i relat, i també el museu del Barça va ser pioner en aquestes tecnologies fins al punt que aviat hi podrem entrar (virtualment) al vestuari amb Pedri o amb Putellas. També es projecta un important centre d’arts immersives al Teatre Principal i, pel que es veu, el Palau de la Música estudia amb delicadesa com acostar les seves visites a aquest món de la virtualitat. Que ho estudiïn bé, que s’ho pensin bé. Tots ells són actors patrimonials que tenen un set. Un set consolidat. Compte amb demanar carta.
Què estic dient? Estic dient que la realitat virtual no pot competir amb la realitat real? No, això ja ho sabem: estic dient que, quan apostin per les tecnologies immersives, procurin garantir la solidesa de la intervenció. El seu sentit. Si aquests edificis són obra perdurable, i el complement digital de torn sempre serà necessàriament més efímer, això no ha de voler dir que hagi de ser fútil. Una cosa gratuïta, un expedient complert. Ens diuen que ens hem de fer digitals. Doncs saps què? Uns trencadissos aquí, uns vitralls allí, una plànols superposats, molta música psicotròpica de les que fan totes les màquines del temps, i sobretot que els nens flipin en colors. No, per favor. Ni tan sols els nens s’empassen segons quin enèsim viatge màgic per l’espai-temps o dins les neurones o les neures dels nostres genis. Hi ha projeccions o immersions que no és que s’oblidin al cap de dos minuts, sinó de manera simultània a la seva observació: mentre vius la suposada gran experiència, la vas oblidant de forma automàtica perquè simplement no t’està dient res. De fet, l’experiència no l’has tinguda. Has continuat respirant, això sí.
Aprenguin dels que en saben, aprenguin dels imagineers: no hi ha res de gratuït en les atraccions digitals dels parcs de Disney, ni un sol fotograma que sobri, ni el més mínim risc d’avorrir per repetició. Som a Barcelona, no juguem amb això perquè amb les coses de menjar no s’hi juga. No podem anar tan curts d’imaginació, o com a mínim no ho podem fer en nom de Gaudí o del Barça o de la Moreneta Experience. Facin cas dels artistes d’aquí i no de les paelles a deu euros, dels guionistes d’aquí i no dels verywodnerfuls de la Xina, i no pateixin que ells ja s’acabaran entenent amb els marcians de les pantalletes. No ens feu passar vergonya, per favor us ho demano, que noto molt fort que passegem pel precipici de forma perillosa. Ah, i no us acosteu ni un mil·límetre a la Sagrada Família. No fins que tingueu present tot això. Però és que ni un mil·límetre, ni el de les ulleres immersives ni el dels dispositius tàctils ni el dels hologrames comestibles. Primer, feu pràctiques amb el Superilla Non-smoke Immersive Lab o amb l’Espanyol 5D Challenge. I després, si Déu us perdona, en parlem.
