Conec moltes persones que van a la perruqueria principalment a fer petar la xerrada. Jo, en canvi, hi vaig a callar. No m’agrada gens que m’hi donin conversa. És més, he acabat per canviar de perruqueria perquè determinat perruquer o perruquera em tenia fregit amb la seva excessiva loquacitat. Que et donin conversa quan no l’has demanada és molt empipador i, com que soc periodista, em passa sovint; per exemple, als casaments. Quan els desconeguts amb qui em veig obligat a compartir taula descobreixen que treballo a la ràdio ja he begut oli: que si el procés, que si la guerra a Ucraïna, que si el Messi, que si jo sempre escoltava el Bassas o el Cuní i allò sí que era periodisme… Quina llauna! En aquestes ocasions desitjaria haver-me dedicat a la física quàntica o ser un especialista en llengües semítiques. Imagino que ningú gosaria posar-se a parlar de la interacció de la llum amb les partícules o de les consonants emfàtiques mentre xarrupa el cap d’una gamba.
Quan m’assec a la butaca de la perruqueria tanco els ulls a l’acte i em faig l’adormit per evitar que em donin la tabarra. Sol funcionar-me bastant bé; el perruquer o perruquera es concentra en la seva feina sense badar boca per no interrompre’m el son i jo em puc relaxar una estona i deixar volar la imaginació. He de dir que gaudeixo molt d’aquesta estoneta de desconnexió, de posar-me literalment a les mans d’algú que em remena la testa com li plau i fa anar amb destresa tisores i navalla perillosament a prop de la meva jugular… No creieu que la perruqueria, de vegades, s’aproxima al BDSM? Més d’un cop cal deixar anar un “ai” com a paraula de seguretat per fer notar al perruquer o perruquera que moderi l’entusiasme.
Fa uns anys el súmmum de la modernitat eren les perruqueries unisex. Homes i dones compartien establiment per arreglar-se la tofa. Recordo amb nostàlgia el Tall i Tallats, una perruqueria-cafeteria amb molta solera que ara fa vint anys hi havia a tocar del Mercat Nou de Sants. Moderns i modernes s’hi feien arreglar el cap i abans o després hi prenien cafè o hi feien la copa. Per contra, ara surten com bolets barberies enfocades exclusivament a una clientela masculina i, en especial, als barbuts. La majoria tenen una estètica retro que remet a les barberies de tota la vida on fa uns anys només posaven els peus uns avis que després en sortien clenxinats i amb olor de Floïd. Es tracta d’uns establiments inspirats en les barberies americanes dels anys 50, presidits per les inconfusibles grans butaques metàl·liques de l’època i amb el clàssic post blanc, vermell i blau a la façana a manera de reclam. Les parets acostumen a estar plenes de fotografies en blanc i negre d’homes barbuts i atractius. Com barbuts i atractius són els perruquers que les regenten. Una colla d’hípsters tallats del mateix patró i generalment tatuats que segur que acumulen milers i milers de seguidors als respectius comptes d’Instagram.
La majoria tenen una estètica retro que remet a les barberies de tota la vida on fa uns anys només posaven els peus uns avis que després en sortien clenxinats i amb olor de Floïd
Sorprèn que el referent d’aquestes barbershops, com el seu nom indica, sigui anglosaxó mentre que les perruqueries femenines continuen emmirallant-se majoritàriament amb França i, singularment, amb París com a capital de la moda, la perfumeria i l’estètica. Le Salon, Le Petit Salon… N’hi ha la tira. Fa temps vaig anar a una perruqueria unisex afrancesada d’aquestes tan refinades i va ser tota una experiència: mentre em rentaven el cap amb una coreografia de mans que semblava assajada al mil·límetre em van posar unes rodanxes de cogombre als ulls per refrescar-me que, per cert, vaig acabar pagant a preu de menú degustació.
Barcelona és una ciutat de bars, però sens dubte també ho és de perruqueries. Des dels humils establiments de barri als salons de bellesa de l’Upper. Sense oblidar, per descomptat, les cadenes de salons de bellesa com la creada pel nostre perruquer més important de tots els temps: Lluís Llongueras, figura imprescindible de la crònica social de les darreres dècades i d’una popularitat que cap altre perruquer ha superat. Durant la crisi del 2013, al desbordant Llongueras li van preguntar si la pèssima situació econòmica li estava passant factura al negoci. Ell va respondre que estava convençut que, malgrat la crisi galopant, la gent continuaria invertint en cuidar-se els cabells com feia des de l’antiguitat i rematava amb lucidesa: “Jo, al cap i a la fi, visc del fet que els cabells continuen creixent!”
Doncs això: llarga vida a les perruqueries i a la promesa de sortir-ne millor del que hi entrem.
