La Barcelona dels xamfrans

Barcelona és moltes Barcelones, i des de diversos punts de vista. Si parlem d’història, tenim una Barcelona romana, gòtica, modernista o olímpica. Tenim les Barcelones que representen els diferents barris i districtes, com l’Eixample, i dins d’aquest, la Barcelona dels xamfrans. Així ho podem comprovar en l’exposició El repte del xamfrà, que des del 19 de febrer es pot visitar a la seu del Col·legi d’Arquitectes.

La mostra està formada per una sèrie de fotografies de Rosa Feliu i textos dels arquitectes Lluís Clotet, Xavier Monteys i Josep Lluís Mateo. Queden pocs dies. Tancarà el proper dissabte 3 d’abril, però val la pena donar-li un cop d’ull, doncs permet posar en valor aquesta espècie de sobrant de l’Eixample d’Ildefons Cerdà i comprovar el seu valor urbanístic, arquitectònic i visionari quan es va idear.

Tot i que el recurs urbanístic del xamfrà —també anomenat ochava— ja s’utilitzava abans de l’Eixample, va ser Cerdà qui d’ell va fer virtut. A primera vista, es tracta d’un element més útil des d’un punt de vista urbanístic que arquitectònic, doncs a l’ampliar els encreuaments es millora la circulació, especialment els girs, que els conductors poden maniobrar de forma menys forçada i amb més visibilitat que si haguessin de fer-ho en angle recte si les illes haguessin estat quadrades en lloc d’octogonals.

Cerdà va ser realment un visionari i un avançat a la seva època. A mitjans dels anys 90, vaig publicar un reportatge sobre la seva figura en què el vaig definir com el Jules Verne de l’urbanisme. Avui em reafirmo en això, ja que va concebre un Eixample igualitari, higienista i, molt important, de carrers amples. És a dir, va preveure la presència massiva de l’automòbil a les ciutats molt abans de la seva invenció. El disseny de les illes rematades en quatre xamfrans va ser la cirereta a aquesta concepció.

Avui ningú dubta de l’encert que l’Eixample de Cerdà va suposar per a Barcelona, ​​però en el seu dia va ser molt contestat perquè va ser imposat des de Madrid, deixant sense efecte la proposta guanyadora del concurs convocat per l’ajuntament d’Antoni Rovira i Trias, amb un model radial que encara es pot contemplar al monument a la seva memòria a la plaça de Gràcia del mateix nom. Segons demostra l’exposició, aquest encert no va ser tan sols urbanístic, sinó que també els arquitectes han sabut al llarg dels anys aprofitar la singularitat del xamfrà per donar curs a la seva creativitat, traient profit del que d’entrada era un inconvenient.

El xamfrà obliga que els edificis que en ells s’erigeixen adaptin la seva forma, ja que la seva geometria genera una deformació de l’espai que impedeix trobades en 90 graus. Aquesta particularitat la van saber aprofitar genis com Antoni Gaudí en la seva Pedrera —per cert, també incompresa en el seu temps i avui elogiada per tots— o Lluís Domènech i Montaner a la casa Lleó Morera, per citar únicament dos immobles representatius del passeig de Gràcia de l’esplendor modernista.

Es calcula que hi ha prop de 5.000 xamfrans en la trama de l’Eixample amb els seus respectius edificis. Alguns, com els dos citats anteriorment, són autèntiques obres d’art. D’altres són edificis d’habitatges més convencionals i de tots els estils. Però tots tenen en comú la seva singularitat planimètrica, el que configura una mena de germanor arquitectònica que acaba sent una singularitat molt barcelonina.

Vaja, que un acaba descobrint gràcies a la feina de Rosa Feliu exposada al Col·legi d’Arquitectes que el xamfrà té el seu encant i que acaba sent més creatiu que la façana lineal. Un s’adona també, quan aprofundeix en el xamfrà de Cerdà, que igualment adquireix valor quan no existeix. Em refereixo a l’evolució de la trama Eixample quan arriba a Poblenou. Allà, la uniformitat es relaxa i algunes de les illes de la Vila Olímpica i del 22@ s’obren a altres solucions arquitectòniques que prescindeixen del xamfrà. No obstant això, es conserva a la trama viària i els seus beneficis.

Barcelona és, doncs, el regne del xamfrà i Cerdà el seu profeta.