Beethoven en ‘streaming’, o la proximitat paradoxal

En la cerca de solucions imaginatives que no trastoquin massa la forma de vida que consideràvem normal, la tecnologia digital representa una aliada valuosa, tant pel que fa a les tasques professionals com per a mantenir certs espais d’oci i salvaguardar l’accés a la cultura.

El dia en què es complien 250 anys del naixement de Ludwig van Beethoven —un 16 de desembre de 1770— la pianista Valentina Lisitsa va interpretar un maratonià programa a ell dedicat al Palau de la Música Catalana sota l’atenta mirada del seu bust —imponent i un punt sever, per sobre de l’escenari—, que la majoria dels espectadors acostumen a tenir a la seva dreta. Però també davant la mirada de molts altres, que van seguir el recital amb tot luxe de detalls en les seves respectives pantalles, fora del temple modernista.

Cal dir que la popularitat de Lisitsa no només s’ha forjat en sales de concerts, sinó que també ha arribat a les llars o dispositius mòbils de centenars de milers de persones gràcies a intervencions als carrers de ciutats com Londres. El seu recital de 2013 a l’estació de St. Pancras amb un piano força atrotinat i davant d’un públic dispar —però coincidentment al·lucinat— arriba al milió de visualitzacions, si sumem les dels diversos vídeos pujats a YouTube.

Tornant al Palau de la Música, però, a més dels nombrosos assistents a la sala gran, més de 1.500 persones van poder seguir en streaming, des de la plataforma Palau Digital, una celebració que també va ser emesa per Vimeo, Facebook i per descomptat YouTube. Una celebració transmesa gràcies a un generós desplegament de càmeres, que van captar des d’angles diversos la intensitat i inspiració de l’artista convidada. Tot i que la realització no va pecar de preciosisme, ni va distreure l’atenció del focus d’interès, aquesta sala de concert es confirma com un plató meravellós. Els detalls déco —làmpades de ferro sinuós coronades per boles de llum tènue, cromàtic mamelló al sostre, tessel·les d’irregularitat premeditada i tota mena de motius florals— s’intuïen en els plànols oberts, en vista frontal o posterior de la sala de concerts. Plans que alternaven o es fonien amb close-ups d’una proximitat deliberada —gairebé intrusiva— sobre Valentina Lisitsa, enfocant les mans, inquietes i precises, o l’expressivitat canviant del seu rostre. Un privilegi poder contemplar l’abast de la seva tècnica, desplegada amb passió i deixant traslluir alguns dels estats emocionals als quals la partitura sembla induir.

Cal dir que l’aplicació de la tecnologia digital per part del Palau de la Música en el present Any Beethoven no és nova. Sense saber el que anava esdevenir al llarg de 2020, es va decidir gravar l’últim concert de la integral simfònica per John Eliot Gardiner —inclou una meravellosa Novena— que avui és accessible a través de Palau Digital. La plataforma posseeix un testimoni excepcional i únic d’aquest projecte internacional, en principi limitat a les ciutats de Barcelona, ​​Nova York, Chicago, Atenes i Londres. Imprevisiblement, l’únic registre que ha quedat de la celebració beethoveniana per Gardiner, en un any tan assenyalat, és el que es va filmar al Palau, ja que els concerts del Barbican londinenc -on s’havia pensat gravar tota la integral- mai van arribar a realitzar-se per causa de la pandèmia. Encara a Barcelona, ​​i més recents que la proposta digital de Palau, L’Auditori ha posat en marxa una iniciativa —urgida per les circumstàncies— amb compra d’entrada, a preus molt reduïts. Una mesura implementada també per altres conjunts catalans que, com l’Orquestra Camera Musicae, no disposen de sala de concert pròpia.

El consum a la carta conrea la creença que tenim un cert control sobre la realitat, la qual cosa sempre és agradable, especialment en un context d’incertesa

Forçades per la situació actual, aquelles iniciatives semblen seguir l’exemple de sales de referència mundial, com la Philarmonie berlinesa, que fa anys que ofereix a les audiències locals i foranes concerts històrics —amb Karajan i companyia— i per descomptat també la temporada en curs, amb cites setmanals disponibles en el seu Digital Concert Hall. Els músics de la Filharmònica de Berlín entonen un eslògan a manera de benvinguda —“Aquí toquem únicament per a vostè“— que no deixa de ser simptomàtic dels nostres temps: s’ofereix una exclusivitat, un tracte particular… des de la distància.

La proliferació i varietat de dispositius electrònics, portables o no (des de smartphones a televisions connectades a internet), permet que el consum d’esdeveniments culturals pugui incorporar-se al dia a dia. Parlem aquí del món de la Clàssica, però aquesta deslocalització i adaptació a les circumstàncies personals esdevé en tants altres àmbits, amb ofertes per a tots els públics i gustos. El cas de Stay Homas -tres companys de pis que durant el confinament, com tants altres, es van dedicar a fer música des de la terrassa i a compartir en xarxes- és simptomàtic d’aquesta nova modalitat de relació entre artista i públic, en una proximitat que podem qualificar de “paradoxal”: sense la presència física de l’artista, però amb el privilegi que implica l’accés a l’acte i fins i tot —en alguns casos— la possibilitat d’interpel·lar-lo i incidir en la seva proposta musical.

El consum a la carta conrea la creença que tenim un cert control sobre la realitat, la qual cosa sempre és agradable, però molt especialment en temps d’incertesa. El seguiment compulsiu de sèries —trames alienes que se sobreposen temporalment a la pròpia vida— il·lustra paradigmàticament aquesta necessitat. Potser no cal recordar que la separació de realitat i ficció és en si mateixa artificiosa, en la mesura que el nostre cervell —han explicat neurocientífics com Antonio Damasio, a El error de Descartes–– no les distingeix qualitativament. De fet, al nostre cervell li costa estar en dos llocs alhora, l’interessa -per qüestions evolutives- unificar, de manera que integra una realitat en una altra, com s’evidencia en el procés d’identificació psicològica amb els personatges de les narracions o en els deliris de la fantasia, en general inconscients, que ens fan estar “en un altre lloc”.

Amb tot, precisament perquè el cervell és dúctil, a través de la visualització d’interpretacions musicals aquella deslocalització de l’espaitemps —el fet que no estem en el lloc dels fets— pot, tanmateix, maquillar-se, i permetre’ns vibrar; com si les ones sonores que percebem nosaltres fossin les naturalment propagades. No es garanteix aconseguir-ho, com tampoc que una novel·la o pel·lícula aconsegueixi tocar-nos la fibra sensible.

Precisament perquè el cervell és dúctil, aquella deslocalització de l’espaitemps —el fet que no estem en el lloc dels fets— pot maquillar-se, i permetre’ns vibrar

En qualsevol cas, a punt de finalitzar aquest convuls 2020, l’esdeveniment del Palau convida a seguir apreciant l’excepcionalitat de Beethoven: un perpetu desafiament a la normalitat, que de manera sensible fomenta noves maneres de percebre i sentir la música. Valentina Lisitsa es va buidar en el seu recital amb la interpretació sense pausa de cinc sonates com cinc sols —inicialment estaven programades quatre, i ella va afegir una cinquena, la cèlebre Clar de lluna–– al llarg de les quals va demostrar un atreviment i un rigor molt convincents. Especialment lúcida va sonar la seva versió de la sonata Waldstein, però va ser l’Apassionata final, amb els característics ritmes sincopats, la peça que va aixecar dels seients al públic present al Palau. És impossible determinar el tipus d’ovació dels espectadors telemàtics, connectats al fet musical gràcies a la transmissió en streaming. Per l’alta xifra de visualitzacions mantinguda al llarg del recital —si sumem els diferents canals— és legítim pensar que, si més no, van haver de sentir-se satisfets. Reunits aquí o allà, en una proximitat paradoxal, que revela el caire prodigiós de la interpretació en viu, viva a pesar de la distància.