Hi ha temps fins al 31 de gener per a gaudir a la Filmoteca del cicle excepcional de les pel·lícules d’un dels millors directors de cinema vius. Cal agrair l’esforç com a mediador del director Manel Raga Raga i el treball del director de la Filmoteca, Esteve Rimbau, per fer possible tan cèlebre visita, així com la col·laboració de La Filmoteca, Filmin, L’Acadèmia del Cinema Català, Zumzeig, l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB) i La Foradada Films.
Béla Tarr és, ara per ara, una figura clau del cinema europeu i nom essencial del cinema contemporani. El temps, un jutge insubornable, ha proporcionat una infinitat de fills bastards de l’obra d’aquest director que, any rere any, com ha passat amb els més grans genis del setè art, han begut de la font inesgotable del seu talent per a nodrir-se.
El bon cinema, el cinema de veritat, el cinema transcendental en termes encunyats pel director i guionista nord-americà Paul Schrader en la seva monumental obra analitzant el cinema d’Ozu i Dreyer, és el cinema que ofereix a l’espectador una mica més que allò que és evident. El crític, censor i assidu de les tertúlies passades de moda de José Luis Garci, Juan Miguel Lamet (1934-2014), ho va expressar d’un mode extraordinari en una presentació d’Ordet (1955) a finals dels noranta: “El cinema que a mi m’agrada és aquell que permet a l’espectador reflexionar per ell mateix sobre allò que està veient”. Reflexionar sobre el què i el com d’allò exposat enfront dels seus ulls. L’espectador, per a aconseguir-ho, necessita temps; temps físic i temps cinematogràfic favorable i concorde a allò que es planteja a la pantalla.
Sempre va voler ser filòsof, però se li va negar l’entrada a la universitat després de rodar un petit documental en 8mm sobre els treballadors gitanos a Hongria
A grans trets, a Tarr se’l coneix per rodar en blanc i negre, pels silencis inacabables i pels seus interminables plans seqüència. La seva obra exigeix a l’espectador modern que s’allunyi del convencionalisme del cinema comercial i obri la seva ment a un estadi en el qual els clixés, el muntatge televisiu i el llenguatge actual de l’entreteniment, viciat per la publicitat, el ritme trepidant de la multiplataforma i la immediatesa, no li serviran de res per a aquest viatge.
Béla Tarr, director, guionista i actor, neix a Pècs (en plena Hongria comunista) el 1955. Va créixer a Budapest amb una família treballadora. Amb deu anys, va obtenir un paper per a La Mort d’Ivan Ilich de Tolstoi, després que la seva mare el portés a un càsting de la televisió nacional hongaresa. La seva altra aparició com a actor va anar de la mà d’un dels seus mentors, el director Miklòs Jancsó, en el film Temporada de Monstres (1986).
Sempre va voler ser filòsof, però se li va negar l’entrada a la universitat després de rodar un petit documental en 8mm sobre els treballadors gitanos a Hongria. D’aquesta manera, el que fins llavors havia estat únicament un passatemps, es va convertir en el seu motor de vida.
Va treballar en la direcció amb la seva dona, la també directora Ágnes Hranitzky, des de les seves noces l’any 1979 i el seu primer film junts el 1981. A partir de llavors, es pot dir que la direcció de les pel·lícules és conjunta a quatre mans. La seva carrera, gens prolífica i extremadament selecta, comparada per alguns amb la de noms populars com Kubrick, la conformen 3 curtmetratges: Hotel Magnezit (1978), Viatge per la Plana (1995) i Visions d’Europa (2004); un documental: City Life (1990), i deu llargmetratges: Niu Familiar (1977); L’intrús (1981); Gent Prefabricada (1982); Macbeth (1982), adaptació en vídeo per a televisió i considerat un dels seus projectes més ambiciosos; Almanac de Tardor (1985); La Condemna (1988); Sátántango (1994), considerada la seva obra mestra amb més de set hores de durada; Les Harmonies de Werckmeister (2000); L’Home de Londres (2007), i El Cavall de Torí (2011), la que fins avui és la seva obra final.
El cavall de Turín, la seva última pel·lícula per decisió pròpia, és la síntesi perfecta de tota la seva obra
Va guanyar el premi de la Cultura Francesa al millor director estranger de l’any en el Festival de Cannes el 2005. El gener de 2011, es va unir a l’ONG pels drets humans Cinema Foundation International i aquest mateix any va sorprendre a tothom en anunciar, després de l’estrena en el Festival de Nova York de El Cavall de Torí, que aquesta seria la seva última pel·lícula perquè ja no tenia res més a dir en el món del cinema. El 2017 va organitzar una exposició de 300.000 metres quadrats en el Museu Eye d’Amsterdam i va muntar, a Viena, Missing People, una instal·lació d’art amb pel·lícula animada, exposició i concert en viu en el que va anomenar una Gesamtkunstwerk: una obra d’art total.
El cinema de Tarr està influenciat per Tarkovsky en el pla filosòfic i en Fassbinder en el pla emocional. Va declarar la seva clara admiració per aquest últim, potser, per la seva anarquia referencial, la seva reivindicació formal i, segur, per la desesperació dels seus personatges.
La sensibilitat visual que proposa, es construeix mitjançant primers plans tallants, plans generals abstractes i una mirada del real en un camí a la metafísica molt pròxima a un punt de vista pessimista i gairebé apocalíptic. L’absència gairebé total de diàlegs, el blanc i negre claustrofòbic, el ritme lent i les preses extremadament contemplatives tenen un punt iniciàtic. Una transposició que culmina amb la capacitat d’encongir el cor de l’espectador a través de la brutalitat d’una realitat omnipotent que fa olor d’humitat, a camp recentment llaurat, a parracs pestilents i a fems d’animal i d’home.
La manera de rodar t’inquireix, et reclama d’un mode de què no pots escapar, som allí ficats, en l’espai de la representació formant part de l’espectacle. Destaquen en gran manera la magnificència dels seus plans, la precisió de la seva posada en escena i la serenitat i la composició que, al costat del treball de fotografia, a càrrec de Gábor Medvigy o Fred Kelemen, confereixen un poder hipnòtic irresistible.
Per a alguns crítics amics del que és esnob, Sátántango, adaptació d’una novel·la de László Krasznahorkai, és una experiència immersiva com en literatura ho és llegir La Broma Infinita de Foster Wallace, l’Ulisses de Joyce o Rayuela de Cortázar.
Tarr ens mostra un altre mode de narrar, un altre mode de mirar. Juga amb les expectatives artificials que tots hem après del cinema convencional nord-americà, del cinema, diguem, comercial. En una reivindicació de l’anti-narrativa, el director reclama un slow-cinema com a part d’una slow-life. Potser és una bona oportunitat per a re-aprendre a mirar i deixar de lloar segons quin cinema per uns motius equivocats. En el que semblen esculls en un inici, descobrirem virtuts i singularitats en allò que és reflexiu i profund. Un autèntic esperit revolucionari ens envairà en consonància amb el toll en el qual estem tots ficats.
Hauríem d’entendre que hi ha un cinema per a entretenir i un altre que, utilitzant els mateixos mitjans, s’enfoca cap a una fi radicalment oposada: transcendir. Com a espectadors, tenim el deure d’encarar l’experiència cinematogràfica preguntant-nos com ens sentim en acabar el visionat d’un dels seus films i amb quina intensitat som, de nou, empesos a la realitat.
Els moviments de càmera segueixen de manera obsessiva als personatges des d’un punt de vista psicològic. Obsessionat amb les inclemències del temps, amb el costumisme, els obrers i les classes desfavorides; amb les ruïnes, la degradació de l’espai i de l’esperit, la decadència, dels llocs i de les idees; amb les estructures socials que col·lapsen, amb les comunitats en decadència, les distàncies inassolibles, la crueltat humana i la força de la idea que res sobreviu. Les set hores de Sátántango són degudes al canvi de perspectiva constant dels protagonistes. Aprenen a poc a poc fins a veure’s atrapats en un tango etern: un pas endavant i dos cap enrere.
Tarr té la capacitat d’encongir el cor de l’espectador a través de la brutalitat d’una realitat omnipotent que fa olor d’humitat, de camp recentment llaurat i parracs pestilents
El cos inert de la gegantesca balena a Les Harmonies de Werckmeister és la perfecta al·legoria del fet inamovible i irremeiable. També hi ha temps per a les implicacions polítiques sobre la identitat i la capacitat de persuasió de les idees feixistes. Tarr declara: “Al principi de la meva carrera, tenia molta ràbia social. Només volia parlar de fotre a la societat. Això va ser només el principi. Amb el temps, vaig començar a entendre que els problemes no eres només socials, eren més profunds. Eren còsmics”. Tarr planteja un univers de plena foscor sota el paraigua de l’existencialisme pessimista i de Nietzsche. Seguint aquesta línia de pensament, Déu ha mort i la idea de l’etern retorn ressona amb força: tots estem condemnats a viure les nostres vides eternament, una vegada i una altra, després de la nostra mort, exactament de la mateixa manera.
Els personatges de la seva obra no es qüestionen a ells mateixos, accepten la fatalitat com una cosa inevitable, no dubten de la seva fe ni es pregunten sobre el sentit de la seva existència. L’atmosfera general és de desesperació davant el desastre. No hi ha possibilitat de trobar una veritat ni un veritable sentit a la vida. La paradoxa de la condició humana plasmada en el cel·luloide. Sense sentit aparent, sense clares respostes a res, el director es dedica a preocupar-se d’un mode obsessiu per la dignitat humana.
El cavall de Turín, la seva última pel·lícula per decisió pròpia, és la síntesi perfecta de tota la seva obra. Amb una premissa de Nietzsche, vivim sis dies en una granja amb el granger, la seva filla i el cavall. Tot en l’exterior col·lapsa fins a contaminar l’interior, així doncs, tots els colors conflueixen en el negre.
Davant l’autor dels plans més llargs que es recorden, un es pregunta com pot ser que en plena època de Tik Tok, Netflix i altres plataformes s’hagin exhaurit les entrades per veure una pel·lícula de més de set hores de durada i to contemplatiu. El viatge, senyores i senyors; el viatge val la pena. I si som capaços de saltar als hipsters, que per esnobisme aguantaran els primers 30 minuts, ens quedarem a la sala els acòlits del viatge, els viatgers mentals, els somiadors conscients, els valents de cor, els esperits elevats… L’experiència es converteix en un fet similar a visitar una església i assistir a una missa. Així doncs, resar al cinema ha de ser una mica com veure a Tarr, Ozu, Tarkovsky, Bergman, Dreyer, Bresson o Malick.