[dropcap letter=”E”]
ls versos de Carta a casa de l’Ovidi Montllor narren la solitud d’un home forçat a abandonar la llar en un context social de penúria econòmica. El coratge de personatges com el descrit per l’artista d’Alcoi han deixat empremta en la història recent d’Europa. I la continuen deixant encara, avui, tot i que amb els papers canviats i evidenciant la roïnesa més brutal. El refugiat, l’exiliat; en definitiva, l’emigrant, malden per recompondre la vida lluny de la llar. Lluny de la quotidianitat. Però moltes vegades aquesta nova vida és àrdua i es fa de mal portar. Un transcurs similar és el del dol. Llavors recorrem a l’enyor, un cant d’esperança que de vegades llancem des del desert de l’ànsia quan ens sentim perduts, un salvavides neuronal que conecta el present i el record anhelat. Els que l’hem travessat alguna vegada fa vint o més anys enrere escrivíem cartes o les esperàvem, i som capaços de reconstruir-ne l’atmosfera: aturar-se a sentir, escollir bé el missatge, relligar les lletres parsimoniosament com un extens filament de llum sobre el paper, posar la direcció al sobre, llepar-ne els marges per tancar-lo i el segell.
Que l’atmosfera sigui reconstruible ho determina la qualitat i la quantitat del temps dedicat. En canvi l’actual enviar i rebre missatges de mòbil o correus electrònics és una rutina precoç sense massa valor, sense gesta. Escrivim textos, els esborrem, els reescrivim i els devorem impacients. I a les nits, vora les biblioteques, les persones s’acumulen per rascar unes línies de wifi i així poder mantenir una videoconferència decent amb la llar que els troba a faltar a desenes de milers de quilòmetres. Tanmateix, també arribarà el dia que reconstruïrem l’enviar i rebre missatges digitals perquè haurem superat un nou tram tecnològic, com quan ens expliquem el neguit que suposava esperar una trucada al fix asseguts a la butaca de casa. Ara bé, em temo que a cada bugada perdem un llençol. Vull dir que els detalls que conformen l’atmosfera del record cada vegada són més dèbils. Cada vegada seran menys les molles de pa que permetin refer el camí de retorn a l’atmosfera.
Bona part de les fases d’un dia transcorren dins els mateixos patrons i seqüències. Sense adonar-nos-en creem atmosferes: el dormitori, on comencen gairebé totes les jornades, a excepció dels amants, que avui escalfen un llit i demà un altre, i els comercials executius que es desperten en una habitació d’hotel diferent cada matí. Després segueixen rituals com la dutxa, les cremes, escollir la roba, els perfums. La cuina, amb les olors habituals del cafè, de les torrades. L’ascensor. L’itinerari a la feina a peu, en bicicleta o en transport públic. El parc. La casa del cap de setmana o la dels pares, que ens ha vist créixer. Per aquest motiu, la inaudita inconsistència d’aquests darrers mesos ha fet aflorat l’ànsia, que no és altra que voler accelerar el desenllaç de la importunitat del present. Voler tornar a la rutina, a l’hàbit, al costum que semblava fort, que semblava arrelat, que ni la voluntat havia estat prou per arrancar, però que el virus ha torçat amb una facilitat de vertigen: vides consumides, somnis enrunats o el que és pitjor, ajornats. Qui n’ha sortit més malparat han estat els autònoms i la petita empresa. Amb la normativa de prevenció contra el contagi, un allau d’establiments barcelonins no han tornat a alçar la persiana que es van veure abocats a baixar.
Alguns d’aquests, bars o cafès com el Beriestain o el Schilling, i restaurants com El Gran Cafè no eren, només, un saló on prendre un tallat. Eren, sobretot, atmosferes: un portent de pau interior que es revelava en esgotar l’estona de lectura o conversa al voltant d’una tassa, d’un dinar o un sopar, quan tornaves al carrer, a la intempèrie de la remor incessant, i la temperatura incòmode i les males olors es tornaven a manifestar.
Sumat als casos esmentats, alguns símils en altres sectors i no necessàriament vinculats a la casuística de la pandèmia són el Barcelona-Reykjavik, l’Arlequí màscares o el Vinçon. Aquests establiments apropaven, o fins i tot conectaven, l’harmonia que només trobem a la sensibilitat primitiva, a la pàtria. El dubte és si som en un periode propens per a la destrucció d’aquestes atmosferes o és només un sentiment romàntic. D’entrada, que les estiguem destruint sembla una declaració impossible. Com a mínim contradictòria. Perquè els humans ens enganxem amb avidesa a les realitats que ens aporten i, després, costa déu i ajuda desprendre-se’n, fins i tot havent reconegut que han deixat d’aportar o que no ho fan com al principi. Aquest relat el suporta una raó empírica: ens hem acostumat a l’anar fent propi del sedentarisme, un efecte equiparable al que mal entenem per benestar, un estat de plaer acceptable, confortable.
Quan encara era un nen recordo esperar la tanda a la pastisseria. Era un establiment senzill. De parets de rajola blanca. Un mostrador auster i els prestatges de fusta que exhalaven el perfum formidable i calent del pa. No n’he tornat a menjar un com aquell. Però estic convençut que no era, només, el pa. En bona part era, també, l’atmosfera. I m’estimaria cent vegades més aquella pastisseria que va haver de tancar que no pas els models de pastisseria-cafeteria actuals que busquen recurrència sense imprimir atmosfera. Perquè per més disseny d’interior i mobiliari que tracta d’enlluernar els sentits, el resultat és decebedor, donat que la intangibilitat de l’atmosfera només es pot reemplaçar amb intangibilitat. I els elements, la decoració i el mobiliari, tangibles, són insuficients.
L’atmosfera demana autenticitat i paciència. La paciència de qui, per exemple, torna a casa després d’uns dies a l’hospital i, durant la fase de convalescència, veu que el seu llit s’ha transformat en un d’articulat. I que la mobilitat, que podia fer amb els ulls tancats, ara depèn d’una cadira de rodes. Un altre cas particular és l’escola. En ocasions he visitat l’edifici on vaig cursar l’ensenyament primari. Actualment, i des de fa uns anys, és un institut de secundària. Quan es va produir aquest canvi va convenir un acondicionament arquitectònic, l’adaptació de les aules, substituir el neutre de les parets per colors vius… En un primer moment, la nova realitat em va allunyar notablement de l’escola que jo havia viscut. Però va ser tornar a les olors de l’entrada, a les dels lavabos o sentir l’esment al mirar pels finestrals del passadís, i valdre’m del salvavides per connectar de nou a l’atmosfera que segueix ancorada a l’experiència dels sentits. I llavors l’atmosfera va doblegar, categòricament, l’intent de reforma per situar-me a l’escola que vaig viure.
Som, doncs, en un periode propens per a la destrucció d’aquestes atmosferes? Segueixo sense tenir-ho clar. Perquè el Barcelona-Reykjavik va tancar, però va estampar una atmosfera que s’ha vist replicada, amb èxit, en d’altres establiments de la ciutat. I el mateix passa amb el Schilling. I el Beriestain. Són atmosferes que no moren. Són úniques, muden i proliferen malgrat la pressió de les cadenes comercials que voldrien decantar la balança cap al costat del consum insípid. Però potser per aquest motiu ens convindria dedicar més estones i de més qualitat als contextos i persones que ens aporten. Perquè aquest fet condicionarà la nostra balança i l’obertura a l’únic trajecte possible durant el darrer tram de vida: el del retorn a l’atmosfera que tant hem estimat i ens ha permès estimar.
