El museu d’art urbà més gran del món

L’any 2009 Wynwood Walls esdevenia el projecte d’art urbà més transformador del món, en convertir un barri degradat de Miami en un destí turístic i artístic internacional mitjançant la posada a disposició de més de 7.000 metres quadrats per a la realització i exhibició del millor art urbà. De d’aleshores centenars d’artistes han participat en l’espai transformant aquelles parets buides en una gran galeria a l’aire lliure.

A Berlín, l’East Side Gallery ocupa una secció 1.300 metres a la cara est del Mur, que es va salvar de l’enderrocament per a aquesta finalitat. Avui es considera la galeria d’art a l’aire lliure més llarga del món, que conté 103 murals pintats per artistes d’arreu, entre ells el famós “petó” entre Honecker i Brezhnev.

L’any 2015 es va fundar l’efímer Dismaland, una idea boja de l’artista urbà Banksy consistent en un particular parc d’atraccions ubicat a Somerset, Anglaterra, on participaven més de 58 artistes convidats personalment per l’autor amb obres que expressaven un esperit crític amb els parcs de Disney.

Ara és el torn de Barcelona. He dit Barcelona? Perdó: volia dir Santa Coloma de Gramenet. Atès que és aquest municipi qui té les competències sobre el terreny aquífer del riu Besòs, més enllà de com es pugui expandir el projecte cap a Sant Adrià o en direcció al Vallès, la iniciativa municipal del projecte l’ha liderada l’alcaldessa Núria Parlón (i sense haver de condicionar, com han fet altres, la seva construcció a que el seu partit guanyi les eleccions al municipi). Així ho va expressar en la inauguració de l’acte, on se li preguntava no només per le referida polèmica sinó també per la implicació de Santa Coloma en el projecte, que és rotunda i total.

Fa temps que l’àrea metropolitana de Barcelona intenta cooperar en aspectes que vagin més enllà de línies de metro o de serveis bàsics compartits, i impulsar algun projecte que realment torni a situar aquesta àrea al món. El projecte BesArt, el “museu d’art urbà més gran del món” (amb més de 18 quilòmetres de recorregut des del Vallès fins al Mediterrani), no només és un projecte per a desenvolupar la zona: és probablement la peça que faltava a “Barcelona” (entesa en sentit ampli) per a reconciliar-se amb l’art contemporani més enllà de Macbes, de Plenses i de Mocos. Alguna cosa gran, per favor. Alguna cosa que no sigui testimonial ni de postureig, que estigui viva, que sigui mínimament avantguarda i mínimament connectada amb la creativitat més popular. Doncs ja ho tenim aquí.

Durant l’era industrial les ciutats van viure d’esquena a les desembocadures dels seus rius, dipositant-hi tot allò que els sobrava. Ara els rius de les ciutats desemboquen en espais recuperats per a natura, però també per a l’ús humà. El Besòs ha passat de de ser el riu més contaminat d’Europa els anys 70 i 80, a tot un parc fluvial protegit mediambientalment i administrat des de la col·laboració interinstitucional. Però el projecte Besart pretén ara omplir el Parc Fluvial de les més reconegudes signatures d’art urbà a nivell mundial i, al mateix temps, obrir l’espai a tota la ciutadania per a desenvolupar la seva creativitat.

Fa temps que l’àrea metropolitana de Barcelona intenta cooperar en aspectes que vagin més enllà de línies de metro o de serveis bàsics compartits

Si Heràclit deia que “no et pots banyar dues vegades en el mateix riu”, ara la idea és que no puguis veure el mateix BesArt dues vegades: els seus promotors (el Reial Cercle Artístic de Fèlix Bentz, l’Ajuntament de Santa Coloma de Núria Parlón i l’Associació Mediterranean Street Art, amb David Hernández com a ideòleg i Beto Agustí com a indispensable facilitador) pretenen que l’expressió diversa de l’art urbà conformi en la zona un corrent constant de canvis, seguint el curs de la sensibilitat variable del nostre temps. D’accés gratuït i amb un contingut majoritàriament fluïd, amb obres tant de pintura, com de grafitti, com d’escultura, arts escèniques, esports, obres permanents i obres efímeres, i tot plegat en un entorn recuperat de protecció natural, amb plena convivència entre activitat humana i biosfera mediterrània.

Si se’n surten, es tractarà d’un projecte al mateix temps metropolità, cosmopolita, ultralocal i planetari. Feia temps que es parlava de la necessitat d’una fira d’art a Barcelona, o com a mínim d’un gran festival d’art contemporani, en una ciutat que sembla que va perdre l’ànsia de contemporaneïtat amb l’última pinzellada de Miró o de Tàpies. No arreglarem la nostra desídia encarregant a Jaume Plensa unes portes aquí o un altre cap pensant allà, sinó connectant amb les expressions més espontànies i innovadores dels artistes urbans coneguts o emergents. D’una “terra de ningú” es podria passar a unes “aigües de tothom”, i diria que només per la idea, que és d’aquelles que sembla mentida que no s’hagin plantejat abans, tothom hauria de provar de col·laborar-hi al màxim. A veure si per una vegada sabem tornar a posar el Mediterrani al centre, d’on no hauria hagut de sortir, i sense haver d’invocar projectes artificials com la neu d’uns Jocs fantasma. A veure si sabem reconnectar de forma natural amb la nostra contemporaneïtat, perduda des de fa massa anys. I a veure si Barcelona, aquesta vegada i per cert, aprèn de la proactivitat de les ciutats del seu extrarradi.