L’Ajuntament de Barcelona ha decidit actualitzar els noms de sis biblioteques de la xarxa pública, que estaran dedicades a sis dones destacades. Així, l’escriptora Ana María Moix dona ara nom a la biblioteca de Fort Pienc; la també escriptora i periodista Rosa M. Arquimbau, a la Vila de Gràcia; la biblioteca Vilapicina i Torre Llobeta és coneguda ja com a Carmen Laforet, autora de la immortal novel·la Nada; una altra escriptora, i bibliotecària, Aurora Díaz Plaja, és el nou nom de la biblioteca Nou Barris; la de Canyelles està dedicada a l’activista social M. Àngels Rivas, i, finalment, la Zona Nord és per a la periodista Mària Sánchez.
Amb aquestes, Barcelona duplica el nombre de biblioteques amb nom de dona, que fins ara n’eren cinc. Sense ànim de desmerèixer la resta de nominades, em permetran que centri la meva atenció a la companya de professió, amiga i referent de la informació local Mària Sánchez. La seva mort ens va caure com una llosa ara fa un any a tots els qui la vam conèixer. No només era una gran professional, sinó que a més era una molt bona persona que es va guanyar l’estima de tots els que hi vam compartir hores de rodes de premsa i cobertures informatives a Barcelona.
Va ser l’exalcalde i avui ministre Jordi Hereu qui em va donar la notícia a primera hora del matí d’aquell 16 de març del 2023. Em vaig quedar paralitzat i vaig trigar una estona a reaccionar. Un càncer de tiroide detectat feia només uns mesos se la va emportar. Mària ens va deixar un record inesborrable no només per la seva professionalitat, sinó també per la seva simpatia, fotogènia davant de la càmera i solidaritat amb els companys.
Aquells anys van ser una mena d’època daurada de la informació municipal. Els periodistes competíem entre nosaltres a l’hora d’oferir notícies. Els que exercíem als mitjans més notoris del moment pugnàvem per aconseguir millors exclusives. I encara que la competència sempre va ser lleial, cadascun jugava les cartes de les seves fonts i es guardava la informació que tenia en primícia per contrastar-la en privat. Ens guardàvem molt de desvetllar-la en una roda de premsa.
Mària, en canvi, la feia servir obertament, perquè la seva prioritat no era l’exclusiva en si, sinó fer la millor crònica. A més, sempre estava disposada a donar un cop de mà a qualsevol company, ja fos perquè no tenia determinades fonts o perquè havia arribat tard. Aleshores, la Mària sortia al rescat i compartia el que fes falta.
Ànima del programa pioner del medi ambient Escarabajo verde, va ser una periodista que va fer del rigor informatiu i la seva qualitat com a persona les seves senyes d’identitat professional. Vist amb els anys, podríem debatre si el seu bon fer periodístic sempre respectuós tenia a veure amb la seva qualitat humana i si aquesta la feia encara millor periodista. Probablement totes dues són correctes.
Els professionals que formàvem part del pool de la informació municipal vam anar canviant amb els anys, però la Mària va seguir. Era l’enllaç entre dues generacions de periodistes, la que guardava la memòria històrica del grup. Per això era referent. Com va dir la també companya periodista Clara Blanchart al seu funeral, era la jove de les grans i la gran de les joves.
Se’n va anar després de 35 anys de carrera a la redacció d’informatius de TVE a Catalunya. Sense tatxa. Feia la feina amb meticulositat i discreció i amb especial interès per les qüestions socials. Sense escarafalls ni sobreactuacions. El seu company Manel Lucas va recordar fa un any que la Mària també s’enfadava de vegades, però que al cap d’una estona li passava perquè, deia textualment, es cansava d’estar enfadada.
Mària se’n va anar després de 35 anys de carrera a la redacció d’informatius de TVE a Catalunya, sense tatxa, feia la feina amb meticulositat i discreció i amb especial interès per les qüestions socials
Mària no només s’havia guanyat el respecte dels seus companys de professió, també d’alcaldes i regidors que van tractar-hi. Per això, pocs dies després de la seva mort, el ple municipal va votar per unanimitat i entre paraules d’elogi que se li concedís la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona.
Aquests dies m’he preguntat si la medalla i donar nom a una biblioteca li hauria agradat, donat el seu caràcter. He optat per pensar que ho hauria rebut amb una certa contradicció. D’una banda, amb l’orgull del reconeixement a una feina ben feta, però potser també amb el vertigen que produeixen unes distincions que no va buscar mai. Encara que estic gairebé segur que, si l’haguessin deixat escollir la biblioteca a la que donar nom, molt probablement hauria escollit la que li han assignat, la de la Zona Nord, la dels barris sovint oblidats de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona. La Mària, la de l’accent a la Mà, era així.
