Als barcelonins ens agrada rumiar les coses o això, si més no, es desprèn de l’èxit de convocatòria que s’ensuma a les conferències filosòfiques d’indrets com ara el CCCB o l’Ateneu, a la qual cosa cal sumar la celebració de certàmens especialitzats en la metafísica d’estar per casa com ara la Biennal del Pensament o el Barcelona Pensa. Cal felicitar-se del fet que la nostra ciutat sigui pionera en l’art de barrinar. Pel que fa la primera iniciativa, que ha comptat amb actes literalment multitudinaris al llarg dels anys, enguany m’ha sobtat la notòria disminució de filòsofs al seu cartell i el fet que la majoria de mitjans de comunicació hagin ressenyat exclusivament actes protagonitzats per escriptors i excel·lents ponents d’altres disciplines artístiques. Aquest no és un article amb vocació gremial, car la filosofia sempre s’ha nodrit d’altres disciplines. Ben al contrari, és un toc d’atenció a la meva estimada secta.
De fet, una de les grans coses que té la filosofia és que repel·leix l’aspecte professional que demanen la majoria d’oficis. Al llarg de la història, els pensadors sempre han provingut d’altres menesters, gairebé mai no s’han guanyat el fricandó amb els seus textos, i fins i tot les philosophical superstars del present encara han de sobreviure dins la penitència de les aules. Al seu torn, cal insistir que la filosofia acadèmica (un invent prou recent, en termes històrics, tot just del segle XX) mai no ha tingut el monopoli del pensament. En aquest sentit, jo em sento perfectament còmode amb que un cineasta o un dramaturg puguin acostar-se a les alçaries sense cap mena de complex. Al seu torn, qui sap si la malaltissa especialització del meu gremi (sumada a una poc dissimulada voluntat críptica que no sempre implica qualitat) l’ha acabat allunyant dels debats contemporanis brollats de la ciutadania.
En el cas de la Biennal d’enguany, és evident comprovar com (a pesar de la presència de tòtems de la disciplina com ara Jacques Rancière o la menys mediàtica però interessantíssima ianqui Joan C. Tronto), la majoria de filòsofes de carrera que hi destaquen s’han dedicat a temes de gènere; així és el cas de professores més que notables com Chiara Bottici i Oyèrónké Oyèwùmi. Al seu torn, també és important palesar com alguns problemes que són discussions importants de cara al debat ciutadà —aspectes com l’ocupació nacional, el poder emancipador de la cultura o el futur de les metròpolis— no compten amb la veu de pensadors i, més en concret, de filòsofs de la pròpia tribu. Hom pot adduir que els nostres pensaires no han dedicat gaire esforços a temes sovint associats a la flamarada periodística (la qual cosa no seria veritat) però, si es pensa així, el millor per pal·liar-lo seria oferir-los tribuna.
Totes aquestes esmenes, ho diré fins la nàusea, no demanen cap quota ni volen donar a entendre que els comissaris de la Biennal (els estimables Xavier Fina, Raül Garrigasait i Mar Rosàs) sentin menyspreu per l’acadèmia filosòfica. Un festival pot tenir totes les estrelles del món filosòfic-editorial i una gran acceptació de públic però, nogensmenys, convertir-se en un producte banal d’escàs interès. Però la tendència marca una certa incomoditat entre pensadors-acadèmics i el món de l’àgora ciutadana que voldria representar aquest certamen. En aquest sentit cal ser crític, ho torno a dir, amb la meva colla, sovint massa encantada d’haver-se conegut (especialment en l’àmbit universitari!) i de continuar vomitant publicacions, tesis doctorals i toms ben infumables amb l’objectiu que no els llegeixi ni puto Déu. La filosofia és un art difícil, però això no exclou de fer-lo avinent a un públic desvetllat.
En aquest sentit, l’única temptació gremialista que em genera el cartell de la Biennal (si em permeteu un exercici de dialèctica negativa) és el de palesar l’escassa reacció que l’exclusió de la meva casta ha generat entre els col·legues pensaires. No m’agrada fer-me l’exclusiu, però diria que he estat dels pocs que ha gosat piular recalcant el fet, i això mostra una certa desídia que no ens hauria de deixar amb gaire bona cara. Dit això, pensem-hi en calma, fem autocrítica… i, posats a ser de l’ofici, consolem-nos recordant que —en el fons— sempre hem estat minoria a tot arreu. A vegades, ai las, per fortuna de tothom.
