Blanca Li: “En els annals quedarà la nostra valentia de mantenir la cultura oberta”

“No ho vaig decidir, hi era”. Així es refereix la Blanca Li a la seva passió pel ball. Marxa de Barcelona contagiada pel públic feliç que va gaudir del seu últim espectacle, tribal i tel·lúric, al pati del Liceu, Solstice. Em mira des de la seva pantalla i jo la miro com rosega una pasta dolça deliciosa que algú li ha portat perquè esmorzi abans de volar a l’aeroport. La imatge que desprèn arriba plena de llum, zenital sobre els cabells foscos recollits i el rostre llarg inconfusible de la coreògrafa. Feliç.

La seva vocació va néixer, aquesta que “hi era”, en una família festiva; molts nens, “fins a 20 nens ens ajuntàvem, entre cosins i germans”, i el seu joc preferit era “muntar” balls i  obres de teatre. Espectacle. Va néixer, ella, la Blanca Gutiérrez Ortiz, 1964, Granada, la tercera de set i la tercera artista. Els seus germans grans, Chus Gutiérrez, la cineasta, i el Tao, el músic que posa banda sonora a les seves idees. Amb 17 anys rep una beca per estudiar a l’escola de ball de Martha Graham, Nova York. I res més arribar “munta” la seva primera coreografia. Harlem, bars, Broadway i un grup de flamenc-rap, les Xoxonees, que arrossega fins allà als seus germans Chus i Tao, i a alguns més que encara avui continuen a la seva troupe.

Nova York-Marràqueix, allà on ella segueix al seu marit, Etienne Li, professor universitari de matemàtiques i escenògraf del grup. De la música andalusina i el tràngol dels rituals gnawas, en terres marroquines sorgeix Nana & Lila, una coreografia que presenta a l’Expo de Sevilla i que li oferirà el premi “public off” del Festival d’Avignon el 1993. Havia tornat a Espanya i a Madrid estableix la seva primera companyia de ball, “però a Madrid no passava res, em sentia bloquejada, tenia massa ganes i energia”. Torna a fer les maletes, aquesta vegada amb destinació París, on continua i amb ella continuen els qui la segueixen pel món. Entremig, ha treballat com a coreògrafa per a l’Òpera de París i la Metropolitan Opera House de Nova York, i ha dirigit el ballet de la Komische Oper de Berlín; ha realitzat cinc llargmetratges i nombrosos muntatges artístics per a museus com el Guggenheim de Bilbao o el Grand Palais de París.

Ha estat nomenada acadèmica de Belles Arts de França, primera dona coreògrafa, i, des de fa poc més que aquest any, aquest maleït, (novembre 2019), directora dels Teatros del Canal de Madrid. Té dos fills i un marit que ho és tot per a ella, el professor Li, però ella continua sent aquella nena que rosega el deliciós pastís que algú li ha portat aquest matí a la cuina, plena de llum.

 — És una fita debutar al Gran Teatre del Liceu, tot i després d’haver-ho fet per encàrrec i fa 20 anys al Ballet de l’Òpera de París, o a la Metropolitan Opera de Nova York, o d’haver dirigit el ballet de la Komische Oper de Berlín?

— El Liceu és un dels teatres més importants del món i té una història molt poderosa en el món de la dansa. I això se sent a l’escenari, i és molt emocionant; a més té una acústica i un recolliment molt bonics, cosa que produeix una sensació d’amor molt particular. A això se suma que el públic és meravellós, se’l notava molt feliç: el públic avui agraeix tant la cultura…

Solstice, el pas del temps i la degradació de la natura: “La civilització contemporània viu desconnectada de la naturalesa. Abans la gent era conscient que si la natura falla, tot falla; si no plou, ve la fam. Hem volgut viure ignorant-ho, però fa ja un temps que aquesta pèrdua de connexió ens està passant factura, és llavors quan reclamem l’atenció dels governs. I jo, com a individu, què puc fer? Vaig sentir la necessitat d’aportar alguna cosa i vaig crear una coreografia que evoqués la natura. Al llarg de la història, abans fins i tot, la dansa i la música han estat sempre presents en la relació de l’home amb la natura, i en aquesta força dels elements em vaig inspirar. Crec que està demostrat que la comunitat, a base de petits gestos quotidians, pot fer que la inèrcia de les empreses canviï: hem d’actuar”.

— Som culpables (no només responsables) de tot allò que està passant?

— Jo no diria que som culpables. Hem crescut en aquesta societat de consum i benestar, però fins fa poc retornàvem les ampolles rentades a la botiga i guardàvem les bosses de plàstic per reutilitzar-les; al Marroc, per exemple, era una cosa natural separar les escombraries. Però hi ha hagut un canvi en la nostra manera de consumir (l’era de l’híper consum) i tots aquests petits gestos se’ns van oblidar. Cal retrocedir en el temps, anar cap endarrere i recuperar la consciència de les petites coses.

— Blanca, com és aquesta família teva, nombrosa de nombrosos artistes?

— Els meus pares no són artistes, però a casa sempre hi va haver moltíssim amor pel ball i la música, i per la festa; i les festes familiars consistien a fer que cadascú ensenyés allò que sabia fer: peces de teatre, balls… Era la diversió familiar, i això va encoratjar la nostra creativitat. Jo de nena vaig estar a l’equip nacional de gimnàstica, però el vaig deixar als 12 anys, perquè volia ballar; la Chus també va començar aviat a fer cinema i el Tao, música. Sí, pot ser que aquesta família tan festiva sigui l’origen de tot. Els meus pares ens agitaven, vinga, munteu-nos alguna cosa! Anàvem a la guingueta a menjar unes migas i jo sempre acabava ballant. En realitat, no sé quan vaig començar a crear, però sí que recordo la meva primera coreografia, en un final de curs: tenia 12 anys i aquí comença tot. Jo no vaig decidir res, hi era (la dansa). El meu primer espectacle el vaig muntar amb 18 res més arribar a Nova York.

Allà és fins a on va arrossegar als seus germans grans, la Chus i el Tao, a aprendre i crear junts. Ho continuen fent sempre que poden. El Tao és el compositor habitual dels seus espectacles. Un pas per Marràqueix, on la música, els colors, la cultura andalusina i l’espiritualitat gnawi inspiren la seva primera gran coreografia, passaport al món. “Nana & Lila és un viatge d’anada i tornada entre la meva naturalesa andalusa i la meva trobada amb el Marroc: un viatge cultural”. Un altre per Madrid, on munta la seva companyia estable (25 anys), i un salt cap endavant: “A la vida cal moure’s cap endavant. El meu marit va demanar un trasllat de feina a Marràqueix…” et voilà! París: 30 anys després, el seu equip continua sent el mateix: ella va i torna, crea i dirigeix. Però hi ha veus, majorment immobilistes, que posen en dubte la seva capacitat per dirigir els Teatros del Canal, per ser inclassificable o per ser dona, què pesarà més en aquesta desconfiança? “Ui, doncs m’acabo d’assabentar… Dirigir és per a mi una cosa totalment natural: sóc directora i empresària des dels 17 anys. He posat en marxa tot tipus de produccions i he treballat a companyies de tot el món amb pressupostos enormes. No hi ha res que no hagi fet ja. I a això se suma que sóc artista, i tenir la sensibilitat d’un artista, conèixer i viure l’ofici des de l’interior d’un artista, és una cosa molt important i de gran ajuda per quan dirigeixes un teatre”.

Així doncs torna a Madrid, assumeix la direcció dels (3) Teatros del Canal, i, sense temps per presentar una primera programació, apareix això, el bitxo, la por, la reclusió, el marasme; el tancament fins i tot de l’escena. “Sí, vaig arribar en l’any més difícil que ningú pogués imaginar. Mantenir l’equilibri i donar-li sentit a tot això és complicat, i tanmateix ho estic gaudint moltíssim, pel públic i pels artistes. Som, com el Liceu, dels pocs teatres del món que s’han mantingut oberts, i l’emoció que se sent avui en escena, allò que desprèn el públic, és meravellós. El dia a dia resulta molt dur, però el resultat és emocionant. I en els annals de la història quedarà la nostra valentia de mantenir la cultura oberta”.

— Ball, teatre, performance; actriu, directora d’escena, artista audiovisual… Què et queda per somiar?

— M’encantaria ser cantant d’òpera, però canto fatal. Estic molt boja, i de petita somiava tot el que després feia. Si no hagués estat ballarina, seria arquitecta, però ser ballarina m’encanta.