Herbert Read, un crític d’art anglès, entre altres vocacions humanistes, explica que Matisse va adquirir Trois baigneuses de Cézanne a un marxant. El quadre li va costar mil tres-cents francs francesos —no arriba a dos euros actuals—. Per a Matisse, immers en la penúria econòmica, aquests menys de dos euros de l’època suposaven una quantitat a la que difícilment podia fer front. El quadre es va convertir en la dosi de fe i perseverança necessàries per combatre els moments crítics de la seva carrera artística.
Matisse va conservar Trois baigneuses fins l’any 1936, quan el va cedir al Museu de la Ciutat de París juntament amb una carta on deixava constància de la transcendència vital que, per a ell, havia tingut el quadre. L’any 1898, pocs mesos més tard d’adquirir l’obra de Cézanne, Matisse va pintar un nu masculí en blau. Aquest fet no tindria més transcendència si no fos perquè el quadre volia ser una declaració contundent de ràbia del fauvisme contra el neoimpressionisme de Saurat o determinada etapa de Pissarro, qui va ser mestre del mateix Matisse i qui, segons sembla, va insistir en la fixació per Cézanne.
Per a alguns artistes de l’art modern, com Matisse, el blau va ser un recurs a través del qual canalitzar allò inexpugnable i que, al mateix temps, els atrapava. En alguns casos aquesta dimensió la trobem, encara avui, en la nostàlgia, per bé que la contemporaneïtat procura eludir-la. La nostàlgia no és més que un record incomplet —i per tant, al tractar-se d’un record, implica certa proximitat— ple de llacunes farcides de realitat acoblada, realitat que no va ser, però que reconstruïm tot embellint-la. El blau, de vegades, també escup la ràbia que al·ludeix allò proper, desconegut i desitjat, que no va poder ser profanat. Miró va dir, d’un determinat blau, que era el color dels seus somnis. Una altra variant de les dimensions encriptades.
Però, per què tal dimensió desconeguda atrapa l’artista? Els tentacles d’allò desconegut, talment arrels, es projecten subterranis fins a estrats insospitadament fondos. És, en aquestes cotes de profunditat, on les ferides s’estanquen com coàguls que alimenten la voracitat de l’artista. L’artista, més que curar-les —les ferides—, buscarà exposar-les al tractar-se de la gènesi del desig que el manté expectant.
Ho deia John Berger en altres paraules quan denunciava el viure en un estadi contrari al de la set: “En aquesta vida, qui no ha patit una ferida, ha de viure sense desig. El desig, conclou, és un moviment que consisteix en intercanviar amagatalls”. De totes maneres, els amagatalls, els refugis, per bé que protegeixen, acaben incomodant. Ens allunyen de la uniformitat. I de la confortabilitat. L’amagatall és fred i acostuma a ser pèrfid.
“En aquesta vida, qui no ha patit una ferida, ha de viure sense desig. El desig, conclou, és un moviment que consisteix en intercanviar amagatalls”, deia John Berger
Trinxeres com a salvació
Recordeu, sinó, en el context de les guerres de principis de segle XX, les trinxeres on l’enemic es colava dins el cos de qui es considerava amagat de l’altre. A tall d’anècdota: al temps que Matisse cedia Trois baigneuses al Museu de la Ciutat de París, en Víctor Torres, qui va ser germà d’en Màrius Torres —poeta que tendia al blau: “Cap al tard, la boira s’esmuny. / Xopes de blau, arribaran de lluny, / un vespre càlid, orenetes”—, s’allistava a la Columna Macià-Companys.
El 2011, en una entrevista mesos abans de morir, en Víctor em va explicar com la trinxera enemiga li va salvar la vida. Els fets van tenir lloc quan se li va ocórrer d’encendre una cigarreta en plena nit a primera línia de foc; des del costat enemic una veu insurrecta li va llençar l’avís de que l’estaven encanonant.
El blau dels amants
El color de l’amagatall, el de la trinxera, és el blau. Ho és en tant que l’atmosfera que l’envolta és la més exacta descripció de la dimensió desconeguda. Com ho és l’hora abans de la fosca; temps enrere, epíleg de sermons apocalíptics que el capellà esgrimia d’esquenes a la fulgent vermellor de la posta, que penetrava per les obertures de l’església orientades a ponent. O com ho és el parèntesi de l’afterwork, atmosfera propera a la de l’amagatall que, de vegades, intersecciona amb la que envolta la infidelitat dels amants. Els amants que han de moure’s amb cautela, que es consideren enemics l’un de l’altre degut a la fatal atracció que els manté en el desig, tot i témer la devaluació de l’atracció vers l’altre i el conseqüent declivi en hostilitat. Hostilitat que s’acabarà manifestant en forma de tragèdia.
El blau dels amants és el blues de la música. És ànima. És set en estat pur. El passat mes de juny, Ashley Madison, el web més concorregut pels infidels, publicava un estudi sobre noves adhesions a la plataforma en el transcurs del confinament de principis del 2020. Barcelona va liderar el rànquing de ciutats de l’Estat, seguida de Girona, en segona posició, i Tarragona i Lleida a la vuitena i desena.
La infidelitat és la passió per aproximar-se i claudicar al desconegut, i el segle XXI, en ple enaltiment de les xarxes socials, s’ha convertit en l’ecosistema idoni per descobrir, cautelosament, persones de l’entorn de les quals desconeixem el comportament fora de l’àmbit quotidià o forçosament compartit —per exemple el de la feina—. A través de les xarxes es poden espiar. Ficar-les a l’imaginari sense impediments ni contemplacions. Obeir-les i fer que obeeixin. Satisfer-les i fer que satisfacin. Però tot i així, només hi ha una manera de desencadenar el desig: posseir.
Els motels de Santiago de Xile
L’any 2014, el fotògraf i productor Anton Briansó, amb seu a Barcelona, coliderava el projecte Motel, un excel·lent treball gràfic resultant d’haver recorregut algunes de les habitacions propenses a la infidelitat del centre de Santiago de Xile. Fins la crisi sanitària de la covid-19, a les habitacions hi acudien, a diari, desenes de parelles decidides a gaudir d’un parèntesi dins la rutina.
Els motels del centre de Santiago de Xile eren caus on fer realitat les creences figurades sobre el sexe de la societat xilena, que recull el major grau d’infidelitats d’Amèrica Llatina. I també de parelles que buscaven donar curs a una fórmula que conjugués creativitat i deliri, més enllà del que pugui oferir el bany, la cuina, o l’habitació de casa. L’oferta era formidable: habitacions ocultes en edificis discrets, camuflades enmig de la urbs, amb l’opció afegida de carnavals que anaven des de la recreació d’un bar de copes, una presó, el consultori d’un ginecòleg o la simulació d’un vol en un Boeing 737.
Motel, el projecte, es va desenvolupar al llarg de dues setmanes. Les imatges es van prendre durant l’interval del dinar, entre les dues i les quatre de la tarda, coincidint amb el període de màxima afluència. És fàcil i potser lògic que sigui així. Passem moltes hores a l’oficina, a classe, darrere la caixa registradora del super, al volant d’un camió de repartiment… En conseqüència, més que estar en contacte, és imperiós entrar en contacte. La clau d’accès: el pacte de silenci.
Abans de l’estrany context que vivim actualment, els motels xilens es van adaptar a un estil de vida creixent que generava un volum de negoci de 40 milions de dòlars a l’any. Motel, el projecte, concloïa amb les disculpes per no poder transferir, fidelment, l’extensa paleta de textures i olors; barreja de tabac, tovalloles humides i suor. De tota manera, a certa edat, com li passava a Matisse amb el quadre Trois baigneuses, hem après a evocar el desconegut i transcriure’l als sentits tot conjuntant amb el blau de les grans ocasions.
