Enguany celebrarem Nadal amb l’alegria de retrobar la majoria de rituals de consum i família que la pandèmia va aixafar-nos l’any 2020, però amb el regust amarg d’afrontar una nova onada de restriccions i la possibilitat que el nou bitxet Omicron campi encara més lliurement pel país després d’haver petonejat el cunyat i abraçat la mainada. L’economia és un reflex del nostre estat mental i, com explicava fa poc el periodista Ben Casselman al magnífic podcast The Daily del New York Times, la majoria dels analistes nord-americans i de la resta del món afronten el present amb la mateixa pregunta: “L’economia va bé. Per què ens sentim tan terriblement?”. Aquesta aparent dicotomia es raonable; mentre el mercat es recupera del compàs silent d’aquest curs passat, la manca d’algunes matèries i l’alentiment del transport mercantil han fet despertar el fantasma d’una escalada de la inflació i d’un futur immediat amb escassedat de recursos bàsics.
No és casualitat que durant aquest temps la cultura popular hagi ressuscitat l’Apocalipsi d’un catacrac econòmic; així es veu en magnífiques sèries televisives com l l’Effondrement (El col·lapse), una nova distòpia creada per la productora Les Parasites en què una sèrie de ciutadans del primer món s’enfronten a una espècie de Tercera Guerra Mundial causada per la manca d’aliments i combustible. Evidentment, els futuribles literaris són exageracions metafòriques i encara no hem arribat a una situació remotament semblant a la d’alguns dels protagonistes d’aquesta sèrie, una classe adinerada que compra la ciutadania d’una illa en la què encara hi ha recursos protegida per drons que castren qualsevol intent d’invasió. Però també cal dir que la narrativa televisiva del passat (Dead Zone o My Secret Terrius) havia predit el contagi víric com un dels grans focus de problemes i conflictes del futur i la cosa ens havia sembla igualment estrambòtica.
La darrera imposició de restriccions impulsada per la Generalitat i el Gobierno (amb algunes mesures com ara el seny del lladre absolutament injustificades en termes científics i que cal criticar, només faltaria) han fet augmentar un sentiment d’antipolítica contra l’administració que em sembla altament preocupant. Cal esmenar el poder quan aquest ens toca el voraviu de la llibertat de forma arbitrària, però també ser conscients que sota molts esperits àcrates disfressats de liberalisme s’hi amaguen forces polítiques d’arrel quasi-totalitari. Potser no tenim la generació de líders més ben preparada per gestionar l’enorme complexitat del món de demà, però el planeta post-Covid no millorarà a base de populisme ni d’una economia més proteccionista. Si en algun punt estan d’acord la majoria d’epidemiòlegs i membres de la comunitat científica és en que la Covid s’acabarà més aviat quan més global i coordinada sigui la resposta contra el virus.
Potser no tenim la generació de líders més ben preparada per gestionar l’enorme complexitat del món de demà, però el planeta post-Covid no millorarà a base de populisme ni d’una economia més proteccionista
Avui, mentre se serveixi l’escudella a casa, tothom aprofitarà per fer d’epidemiòleg aficionat (fins i tot hi haurà un familiar que tingui la total seguretat de conèixer com eradicar la Covid amb molta més sagacitat que la majoria de ministres de sanitat del món) i alguns dels comensals aprofitaran la dosi extra de cava per maleir els sacrificis que els governs en manen per combatre la maleïda pandèmia. Per molt emprenyats que esteu, us ho prego, no caigueu en la trampa del cunyadisme ni a l’escalf de la conspiranoia. Si d’alguna cosa ens ha de servir la història més recent és per mesurar mots com ara “sacrifici” o “llibertat.” Les generacions com la de servidora, que hem nascut i crescut en democràcia, hem viscut una comoditat i un estat del benestar públic infinitament més gran que els nostres pares i avis. Si teniu temptacions fatalistes, parleu amb els membres més granats de la família; ells han viscut penúries i sacrificis que la nostra pell de seda no podria imaginar.
De la mateixa forma que ha superat conflictes bèl·lics i crisis sistèmiques ferotges, la humanitat aprofitarà aquest present històric per fer-se més forta. No és qüestió d’ésser optimista, que ho soc, sinó de comprovar com, davant l’aparició d’un virus inconegut, el nostre món ha trobat diverses vacunes per mitigar-lo en un temps rècord i la majoria d’administracions del planeta, amb tots els peròs que vulgueu, han pogut protegir un altíssim tant per cent de la seva població. Tots hem patit molèsties, és evident, però si les posem en un context històric i avaluem aquests últims dos anys amb perspectiva, el nostre no és un temps per plorar; al contrari, és un moment convuls i difícil, però també apassionant. Per moltes variants que tingui aquest bitxet que ens ha canviat la vida, podem tenir la seguretat que els nostres científics i gestors ordiran formes per eradicar-lo. El món canviarà, és evident, però encara som lluny del col·lapse i tenim molt de marge per millorar la vida col·lectiva.
Amb aquesta petita reivindicació d’esperança, el vostre punyaler de cada dissabte us desitja unes Bones Festes pandèmiques. Ens llegim ben aviat, el 2022!
