Enfrontar l’obra de Botero significa aprofundir en l’estereotip i els clixés que han acompanyat les seves pintures des de mirades poc precises i des d’una perspectiva europea, clàssica, i fins i tot, colonitzadora. A ulls del gran públic, Fernando Botero és aquell que pinta senyores grosses (i senyors grossos, que sembla que sempre s’oblida). Les seves figures es projecten fora del cànon estètic comú i no encaixen amb la representació hegemònica que el cos humà ha tingut al llarg de la història de l’art clàssic.
Podríem parlar llargament de la necessària representació de cossos no normatius en l’art. Una necessitat que parteix de models a reivindicar més pròxims a referents que ha tingut la pintura en uns altres temps com Rubens, Lucien Freud i infinitat de pintors figuratius que van prendre la senda de l’expressionisme. Sota aquest prisma, el cos de la dona (i de l’home) es pinta com un continent sense contingut, i aquests quadres, se centren en la virtut de la carn, en el profà dels cossos i les seves imperfeccions, i en els matisos i la bellesa, o no, d’aquesta voluptuositat. En el cas de Botero, aquest és un enfocament erroni, ja que en cap cas sembla voler arribar a aquestes cotes amb els seus llenços.
Fernando Botero pinta persones gruixudes de cara inexpressiva. Són figures frontals que moltes vegades miren a l’espectador. A simple vista, un podria pensar que es tracta d’esfinxs hieràtiques, inexpressives, buides, simples, i al seu torn inflades d’un mode exagerat, grasses, rabassudes… Segons el relat del pintor, ell només pinta volum i es considera el pintor que treballa especialment aquesta qualitat de la composició, a diferència de la majoria. I ho fa des d’una explícita sensualitat i una particular visió o estil pictòric fàcilment recognoscible, exportable i vendible.
Seguint amb la literatura vinculada al seu art, Fernando Botero assegura en entrevistes que el seu estil parteix de l’atzar, quan una vegada, disposant-se a pintar una mandolina, va decidir fer l’orifici del centre més petit de l’habitual, aconseguint així, una ressonància amb el cos d’una dona i descobrint d’un mode casual, l’exuberància d’aquestes formes traslladades a la carn. Una carn que evoca opulència, feminitat i unes línies corbes suggeridores. El volum com a exaltació de la vida.
Un pot observar, també, que aquest ús del volum i composició es troba en totes i cadascuna de les figures que el pintor posa en l’espai de la representació. Hi ha la mateixa opulència en una roca, una muntanya, una naturalesa morta, un barret, una taula, una llima o una palmera. Aquest treball tan particular del volum s’ha arribat a nomenar “boterisme”, que és alguna cosa així com l’exaltació del volum en la forma en què ho fa o ho faria Fernando Botero. Arribats a aquest punt, podem parlar d’una signatura que es torna universal, recognoscible i que, indubtablement, pertany ja, al gran imaginari col·lectiu. Quan això passa, s’eleva, automàticament, la figura de l’artista als nivells que van arribar Picasso amb el picassià, Dalí amb el dalinià o Goya amb el goyesc.
Si ens allunyem de la visió romàntica de l’artista i el seu relat, trobarem, potser, la veritat d’unes pintures de bella factura, sens dubte, però en les quals s’intueix molt més conflicte del que es pot apreciar a simple vista. Botero és una figura inseparable de la seva Colòmbia natal, una icona absoluta a Llatinoamèrica i un personatge clau, controvertit i admirat, que amaga, sota el seu art, un profund amor pel seu país, per la seva cultura i per la seva història.
Existeix, doncs, un clar conflicte identitari en les pintures i escultures de Botero, igual que existeix en molts aspectes de la història i la cultura de Colòmbia
Fernando Botero neix a Medellín el 19 d’abril de 1932. De mare costurera, el seu pare mor quan ell tenia quatre anys. Es va inscriure a l’escola de tauromàquia de la mà del seu oncle amb dotze, i va començar a exposar amb dinou anys a Bogotà. Obsessionat amb Picasso, viatja a Barcelona i posteriorment, a Madrid. Es matricula a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando i visita el Prado per a conèixer les obres de Velázquez i Goya. Fortament influenciat per Piero della Francesca, viatja a Florència i comença a idolatrar els pintors renaixentistes del Quattrocento.
Pintor, dibuixant i escultor, va exposar en les grans capitals del món destacant el Metropolitan de Nova York, el Hirshhorn de Washington, el Reina Sofía de Madrid, en els Champs-Élysées de París i a la Piazza della Signoria i el Palazzo Vecchio de Florència. Les seves escultures s’han mostrat a París, Berlín, Nova York, Chicago, Buenos Aires, Madrid, Los Angeles, Jerusalem, Washington, Lisboa, Sao Paulo, Miami, Venècia, Florència, Singapur, Tòquio, Hong Kong, Saint-Tropez, Moscou i Sant Petersburg. L’any 2000, va donar la major part de la seva col·lecció d’art al Banc de la República de Bogotà i al Museu d’Antioquia de Medellín, creant el Museu Botero, el Museu Antioquia i la Plaça Botero. Va viure a París i a Montecarlo, on va morir a l’edat de 91 anys el 15 de setembre de 2023.
El seu art es defineix per ser un encreuament perfecte entre la seva cultura colombiana i els referents colonials europeus. Les seves pintures i escultures tenen les seves arrels en l’art precolombí i indígena de Colòmbia i de tota Llatinoamèrica. L’obra de Botero parteix de les restes arqueològiques, de les escultures tradicionals, dels tòtems, de les màscares, d’éssers mitològics i d’animals, amb rostres inexpressius, mirada al capdavant i figures amb formes més pròximes als atuells, els gerros i les estàtues creades pels indígenes que a la figura clàssica de la dona i l’home.
Botero es va immiscir i es va integrar en l’art europeu per a prendre partit d’ell, per a ser un d’ells, un dels artistes universals que ell tant admirava
Podem observar un conflicte entre l’Amèrica nativa i la vella Europa, entre el procés de descolonització i l’imperi que dicta sentència sobre un art accessible a ulls d’un públic europeu, però que res té a veure amb els cànons occidentals. Existeix, doncs, un clar conflicte identitari en les pintures i escultures de Botero, igual que existeix en molts aspectes de la història i la cultura de Colòmbia.
A través del seu univers simbòlic particular, es trasllueix una reivindicació d’allò regional que es torna universal. Botero es va immiscir i es va integrar en l’art europeu per a prendre partit d’ell, per a ser un d’ells, un dels artistes universals que ell tant admirava.
A ulls del mercat occidental, la pintura llatinoamericana tendeix a ser un art de segona classe en la dècada dels anys cinquanta, i més si entenem l’eclosió de l’art abstracte americà enfront del figuratiu, de la mà de noms com Pollock o Rothko. Així, doncs, Botero busca un reconeixement dins d’un mercat classista, en el qual ser acceptat confronta amb ser autèntic de manera habitual. Al mercat de l’art li sol agradar allò que li sembla exòtic i cridaner, se sorprèn a ell mateix de trobar pròxim en forma i bellesa l’art indígena, i que al mateix temps, sigui un art tan llunyà en el seu contingut i significat. Un exemple d’aquest sentir seria la figura i el que s’ha creat entorn de Frida Kahlo.
Hi ha un punt de vista racista en el poder econòmic de l’art, alguna cosa que igualment sabem existent en altres estaments socials. Sota aquest prisma, hem de reivindicar una profunda descolonització de les idees i simbolismes, així com una millor interpretació de les obres, i un encaix diferent i adequat per a elles. Que un art sigui fàcil de vendre a ulls occidentals, no significa que hàgim de trair la seva nacionalitat o blanquejar el seu origen. Es tendeix a banalitzar l’art regional i és fàcil acabar per promocionar una imatge idíl·lica de la colonització.
Les figures de Botero no s’han criat sota el cànon estètic renaixentista, manlleven la composició i la tècnica, però mai el significat, per tant, cal valorar-les d’un mode distint. Els referents de Botero són els artesans, la pintura mural decorativa, els murals de protesta, les pintures polítiques en les parets de les cases i els edificis. La seva estètica naïf, plana, amb colors vius, fa referència, clarament, a l’art popular.
A diferència dels seus contemporanis, Botero decideix mirar cap a Diego Rivera i els seus, fugir de les avantguardes, defensar el mestís, l’art colombià i el seu origen i, malgrat posseir els millors estudis sobre art, declarar-se obertament autodidacta. En els seus elements cohabiten paisatges selvàtics, terres vermelloses, cases acolorides, fruites, boira, tot amb una gamma cromàtica saturada. Sembla per moments, que el pintor fa un mural o una natura morta de la gent i els costums del país. Podem considerar que la història de Colòmbia està plasmada en les pintures de Fernando Botero.
Botero fa protagonistes a la gent del poble, no personifica i es val de la memòria col·lectiva
Les seves temàtiques van des del costumisme rural, a la violència de gènere, a les imatges de matances, al narcotràfic, al món del circ i al món de la tauromàquia. Totes aquestes imatges, per crues que semblin, són idealitzacions sense dramatisme. Com un bell record exposat sense expressivitat. Aquestes pintures busquen arrelament en la terra, documentar la història, i generen més tensió, encara, en tractar-se de fets reals violents en els quals les figures, sempre hieràtiques, transmeten més a l’espectador i el miren. Les figures de Botero et fan partícip de la seva narrativa. Existeix tensió entre classes socials en els seus llenços, una tensió entre la qualitat de l’obra i el que es considera art únicament decoratiu.
Botero fa protagonistes a la gent del poble, no personifica i es val de la memòria col·lectiva. Una reivindicació més, que mitjançant aquesta idealització, mitjançant el naïf i l’oníric, es dignifiquen els seus orígens i la seva cultura, convertint la seva història, la del seu país, en quelcom universal. Un exemple d’això és la sèrie dedicada a les tortures d’Abu Ghraib que el pintor inicia en 2004. En una evident analogia amb la història i els abusos del poder a Colòmbia, Botero denuncia que aquest fet, d’aquest mateix mode, pot succeir en qualsevol part del món.
També hi ha espai per a la caricatura i l’humor en la seva pintura. Les recreacions de grans obres d’art, recognoscibles per al gran públic, acosten la seva pintura al que anomenaríem popular, alhora que paròdia els pintors europeus. Desmitificant la seva vàlua, la seva accessibilitat i el seu caràcter inassolible, Botero reivindica el seu origen i el situa al nivell dels clàssics. Aquest caràcter altruista i compromès, el va fer donar gran part del seu patrimoni artístic al seu país amb la finalitat de fer accessible la seva obra i que els seus conciutadans poguessin gaudir-la, situant a Colòmbia en el món de l’art gràcies a la col·lecció tan excepcional que ostentava el pintor.
L’escultura de Botero es comprèn a partir de l’artesania tradicional i com una inevitable extensió de la seva pintura. Rememoren les figures arqueològiques d’un mode encara més clar i directe. Les seves estàtues i tòtems són la viva representació física de les figures que projecta en el llenç. A Barcelona, fins ara, només podíem visitar el famós i gegantesc gat de bronze en la Rambla del Raval, figura icònica de la ciutat que va ser adquirida per l’Ajuntament l’any 1987 sense tenir clara la seva ubicació. El Gat de Botero va deambular per diferents espais de la ciutat durant setze anys fins a establir-se en la seva localització actual.
Fernando Botero: Un Mestre Universal està produïda i organitzada pel Palau Martorell i Arthemisa en col·laboració amb la Fundació Fernando Botero, i compta amb Clear Channel com a partner. La mostra, que es podrà visitar fins al 20 de juliol, està comissionada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, i disposa de 110 obres, moltes d’elles inèdites, procedents de col·leccions privades, que inclouen escultures, pintures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets i dibuix al llapis.
L’exposició està distribuïda en deu temàtiques, i destaquen La Menina, segons Velázquez i Homenatge a Mantegna, peça que ha romàs inèdita per més de quaranta anys i que va descobrir, a través de Christie’s, Lina Botero en una col·lecció privada als Estats Units.
