Bronzo, els dos restaurants venecians de Barcelona que no et pots perdre

Corria l’any 2020 quan entrevistàvem en Marc Villà com un dels hostalers damnificats per la pandèmia, d’aquells que havien quedat fora de joc amb algun nou (i deliciós) projecte a la cuina de Barcelona. Ens explicava que —en associació— estava a punt d’obrir un local al Born (Rec, 60), quan va arribar l’estat d’alarma.

Amb el nou local volien donar-li un germà al primer Bronzo de Còrsega, 307, on ja havien encès la flama i l’addicció al receptari venecià tres anys abans. Va caldre esperar, però el nou restaurant va enlairar amb força i és un dels imprescindibles al barri més cool de Ciutat Vella, a base d’honestedat, sabor, producte i esperit de bacaro.

Aquestes tavernes de la llacuna, al nord d’Itàlia, on compartir platerets, vins, xerrameca i amistats eternes, els havien enlluernat durant anys, fent somiar a Villà i a Joan Castells amb la seva pròpia rèplica a Barcelona.

Ho han aconseguit per partida doble amb els dos establiments, amb el mateix propòsit gastronòmic, però que interactuen amb públics i ambients diferents. El de l’Eixample és un valor segur en un districte infal·lible per a la restauració amb talent. El del Born és arquitectònicament més afí a l’exemple venecià, amb solera, sostres alts i interiorisme deliciosament nostàlgic. I hereta la potència de les parets que van albergar una precoç seu de producció de Coca-cola.

Tapes compartides

A Bronzo cal arribar amb ganes de compartir i fluir, donant per fet que s’està en bones mans i deixant-se portar per la temptació de les seves cicchetti, les tapes o aperitiu típicament venecià. El comensal pot lliurar-se a l’exploració de la mà dels seus cambrers, que l’il·lustraran sobre hits infal·libles, o altres descobriments.

Per a una iniciació, és clar que cal passar pels formatges i embotits de rigor (seleccionats i importats sense marge d’error), però endinsant-se en plats tradicionals com el Baccalà Mantecato (o bacallà a la crema), una explosió entre cruixent pane carasau. Cal sucumbir també a les Sarde in Saor (sardines en escabetx agredolç, amb pinyons, passes i un punt de llima), una joia per 15 euros. I no perdre de vista el palpitant Steak tartar d’Harry, amb massa de pizza i patates fregides.

Menys imprescindible és el Vitello tonnato, bo, però sense sorpreses. En canvi, la pasta, artesanal i elaborada amb motlles de bronze (que donen nom a la casa) és de pas obligatori. Provem els Bigoli in salsa, amb ceba caramel·litzada i coronats amb anxoves, poderosos i trencadors respecte al frèvol receptari de pasta que abunda en molts restaurants pseudo italians de la ciutat.

Risotto i molt més

Més memorable encara va resultar el risotto de gamba vermella, pletòric en sabor de mar, perfecte en el punt del gra i rodó en untuositat. Per a un altre dia van quedar els seus pizzete al forn de pedra, les mandonguilles venecianes o la tagliata… És un lloc per a repetir i aprofundir.

Donem fe que el tiramisú de Bronzo fa honor al seu nom i no defrauda, si hi arriba la gana. I això que el pastís de formatge gorgonzola acostuma a ser de prescripció obligada. A destacar que el servei està a l’altura de la taula, que el maridatge de vins és més que solvent i que els preus (és fàcil menjar molt bé per uns 30-40 euros) són honrats.