Burtonesque

El Pavelló 7 del Palau Victòria Eugènia, als peus del MNAC (a mig camí de les escales) ha esdevingut fins al juny o bé un reclam per a la muntanya i el museu, o bé una manera de distreure els turistes que vulguin acostar-se al nostre Metropolitan nacional. El dilema es deu haver presentat a Pepe Serra i a Joan Oliveras, que mantenen aquells plans per a ampliar el museu als pavellons però que, mentre no comencen les obres, no poden saber si l’exposició itinerant sobre l’univers Tim Burton distreu o atrau el públic cap a cotes més altes de la muntanya i de l’art.

El cas és que pocs espais queden a Barcelona per a acollir exposicions d’aquesta magnitud, encara que siguin per a un públic mainstream, adolescent, preadolescent i postadolescent (entengui’s 40 anys en amunt). Un pla ideal per a dur-hi els fills en aquelles edats que adoleixen, i també com a colofó d’un dia a la muntanya després de recórrer el romànic i el gòtic i l’art modern que regnen molt per damunt de les reines regents o consorts.

No ho provin a l’inrevés: l’exposició sobre l’univers Tim Burton serveix més com a descompressió, com a bossa de crispetes, que com a edificant bany de sensibilitat estètica. Millor baixar les escales després, que pujar-les abans. The Labrynth és exactament el que és: el repàs als dibuixets efectuats per un alumne depressiu, i farcit de malsons traigcòmics, en un racó de la classe.

Si volen aprendre què és immersivitat feta a l’estil clàssic, oblidin les pantalletes o les pantallasses i vinguin a veure aquesta exposició

No és un laberint. No es preocupin. Malgrat el títol, ho podran veure tot perquè poden anar endavant i enrere de les diferents sales dividides per portes que suposadament ens obren camins irreversibles. Tot és reversible, perquè hem pagat, i perquè no és una escape room ni un escull la teva pròpia aventura: fins i tot podem constatar com dues portes suposadament separades —la 2 i la 3 per exemple—, si ens prenem la molèstia de comprovar-ho, de vegades porten exactament a la mateixa sala. És a dir: ho veurem tot.

I val la pena veure-ho tot, perquè si alguna cosa et queda d’aquesta exposició és el triomf de les tres dimensions i la nul·la necessitat de fer segons quins plantejaments immersius. Si volen aprendre què és immersivitat feta a l’estil clàssic, és a dir, comptant només amb el talent del dibuix i amb bons escenògrafs, bona il·luminació i sobretot bona escultura, oblidin les pantalletes o les pantallasses i vinguin a veure aquesta exposició. La gràcia és que tot sorgeix d’un sol talent, d’un sol traç, d’una sola imaginació, i aquest és el mèrit de la llibreta del petit Tim Burton: que ha transformat els malsons de l’adolescent en icones plenes d’expressivitat, d’humor, de sentit estètic, de surrealisme i d’espectacularitat. Sí: amb aquestes mans. Sí, és l’exposició d’un artesà.

Ja ho saben vostès: boscos, boires, fantasmes, cadàvers, zombis, laboratoris sinistres, homes-rat-penat, homes-pingüí, gats, bruixes, esquelets… A Tim Burton, a banda del seu univers particular, li han encaixat productes que ja existien prèviament com Batman o Alícia al País de les Meravelles o Charlie i la Fàbrica de Xocolata, perquè totes beuen del deliri, del mal tràngol, del trauma. Tots sabem que, mentre anaven desapareixent els nens en la seva visita a la fàbrica, ens anàvem preguntant si realment aquella història de Roald Dahl estava feta per a adolescents.

El mateix amb Alícia, i amb la reina (regent o consort) que acaba ordenant que li tallin el coll, o amb la còsmica solitud de Batman. Les figures esculpides són d’una perfecció total, així com l’atmosfera de cada sala, de manera que els textos dels plafons es mostren totalment superflus. Evidentment que hi llegirem sobre les dèries de l’artista, que si Halloween, que si el referent de l’actor Vincent Price, que si la malenconia, que si el dilema entre el bé i el mal i el simple trauma (és dolent, algú turmentat?), que si l’amor en un cementiri, que si la tendresa monstruosa, que si el plafó diu les gens en català per anomenar les persones (algú va decidir que el català seria una mena de francès), que si l’encant de la bogeria.

Hi ha una variant del pop-art que ja no ens hauria de sorprendre des de Disney i que es recrea en l’exageració i en la faula, i en retorçar la idea del monstre i de l’insomni

El millor de Burton és Burton, és a dir, els personatges parits per ell mateix, des d’Edward Scissorhands (dibuix recorrent als quaderns de l’institut) fins als cervelluts de Mars Attacks o l’elegantíssim Jack Skellington, de Malson abans de Nadal, un referent de la tècnica stop-motion. I bé, i Johnny Depp per totes bandes. Johnny Depp, si no existís, Tim Burton l’hauria inventat.

En definitiva, una diversió i un entreteniment, però també un recordatori: hi ha art sofisticat en els esbossos dels quaderns de joventut, hi ha una variant del pop-art que ja no ens hauria de sorprendre des de Disney i que es recrea en l’exageració i en la faula, i en retorçar la idea del monstre i de l’insomni. Hi ha tendresa en el defecte, en la tara, en la lletjor, i sobretot en la solitud. Tim Burton, pel que sembla, volia amics. I va decidir crear-se’ls, i a més crear-se’ls en una forma adorablement terrorífica. Si són imperfectes, en el fons, no em poden fer cap mal. I potser per això, als peus del MNAC com si fos un nen arraconat al pati, els dibuixos de Burton prefereixen no pujar ni un esglaó més en direcció a l’Olimp.