[dropcap letter=”P”]
latja de la Barceloneta, quarts de nou del vespre. És estiu, el sol no vol marxar i la sorra encara és plena de banyistes, la majoria turistes mediterranis, els més tocatardans. La caravana de venedors ambulants de vanos, cervesa-aigua-coca-cola, mojitos i massatges, fa les últimes passades, mentre, a dins de l’aigua, tres salvatges fan el burro amb les motos aquàtiques.
Com cada dia a aquesta hora, l’Andrés comença a treballar: treu el detector de metalls i comença a rastrejar la sorra, esquivant els grups de joves que fan l’última. Duu uns cascos connectats a l’aparell, de manera que nosaltres no sentim el pip-pip-pip-pip! que indica una troballa. Ho té tot pensat: amb una mà aguanta el detector, i amb l’altre esgrimeix un pal unit a una mena de pot foradat –un escorredor de coberts de l’IKEA– que li permet furgar la sorra sense ajupir-se, i garbejar-la fins que aparegui el tresor. En l’estona que xerrarem trobarà una moneda d’euro, tres trossos de metall inutilitzable –possiblement restes de llaunes– i un clau gros i punxegut, que s’afanyarà a guardar en una bossa per llançar-lo quan acabi.
M’explica que en realitat és cuiner, que fa dos anys va començar a rastrejar la platja i s’hi ha aficionat. Que això no dóna per a gaire, però és un hobby divertit i a l’aire lliure. Diu que ha trobat de tot, des de gent que ha perdut les claus –en té un pot ple, a casa– fins a monedes de tots els països: l’última, del Japó, la va donar a la seva filla, aficionada al manga. També ha trobat agulles, xeringues i, entre les rareses, cascos de bales i caixes de condons metàl·liques. I, de tant en tant, alguna joia. Diu que cada metall sona diferent, i l’1 de maig, quan la Barceloneta encara no era el formiguer que és ara, va notar un soroll celestial pels auriculars. Va resultar ser un anell de doble volta daurat: primer va pensar que seria de quincalla, però van resultar ser 7 grams d’or, un sobresou sonat. Però vaja, que habitualment no treu més de 4 o 5 euros l’hora, i amb això no podria viure. El que sí que viu d’això, m’explica, és el rus que escombra la platja de Sant Sebastià, a uns metres d’allà.
Me’l trobo rastrejant la sorra entre la petita colònia de resistents nudistes. Va ben equipat, amb una armilla Coronel Tapioca plena de compartiments: una butxaqueta per a les monedes, una altra per a les joies, etcètera. M’explica que es diu Àlex i que va néixer a la Rússia profunda, quan li pregunto el lloc exacte em fa «va, tampoc te’n recordaràs». Diu que viu d’això, que ve des de l’Hospitalet cada dia i es tira unes 12 hores passant la màquina –jugando a la serpiente, diu– per aconseguir uns 30-40 euros diaris. Que són 4 o 5 fent-ho a tot Barcelona, i ja es tenen les platges repartides. Assegura que la millor zona és aquesta i la de les discoteques de la Vila Olímpica, perquè de nit la sorra s’omple de parelles magrejant-se i ho perden literalment tot. M’interesso pel seu detector, que sembla més bo que el del cuiner. Diu que li ha costat 1.500 euros i que podria trobar metalls sota l’aigua i tot. Això sí, quan li pregunto què és el més valuós que ha trobat mai calla misteriosament i dóna per acabada la conversa.
Més tard, fent recerca, descobriré el perquè: la llei no és del tot clara amb les troballes a la platja, i en alguns casos la policia ha perseguit per «apropiació indeguda» els detectors que revenen el botí.
Imatge destacada: Home busca objectes de plata i or amb un detector de metalls a la platja de la Barceloneta, Barcelona. Foto de: fototext / Alamy Stock Photo
