Una trilogia inoblidable, la creada per Wolfgang A. Mozart i Lorenzo Da Ponte, podrà gaudir-se al Gran Teatre del Liceu al llarg del mes d'abril, en tres sessions consecutives que es repetiran en quatre ocasions. Amb això s'ofereix la insòlita possibilitat d’assistir a Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte un dia rere l'altre, en les quatre sèries esmentades. Aquest projecte, probablement un dels més importants de la present temporada musical -d'altra banda molt generosa, la qual cosa parla encara més de la seva envergadura- compta a més amb la complicitat d'un dels mozartians més il·lustres, un músic reconegut per les seves interpretacions amb criteris d'època com és Mark Minkowski, especialitzat en el repertori del segle XVIII. De fet, va irrompre fa uns anys al panorama musical amb versions fascinants de les últimes simfonies de Haydn, compostes entre 1791 i 1795. Versions jocoses, riques en contrastos i matisos, posseïdes per un nervi i dinamisme sorprenents però no exemptes de la necessària sensibilitat, pel que fa al lirisme inherent a la música galant. Tot això es retroba en la dramatització operística que només uns quants anys abans, a la dècada anterior, havia encimbellat Mozart com un dels noms decisius del gènere, malgrat no ser en el seu temps de vida especialment reconegut. El mateix Da Ponte, llibretista qui va col·laborar des de la distància per a la consecució d'aquelles joies, treballava simultàniament amb compositors molt més populars a l'època i avui pràcticament oblidats, com Antonio Salieri o Vicente Martin i Soler, dels quals eventualment se n'ha volgut recuperar alguna òpera interessant -el cas de L'arbore di Diana, obra del segon, programada ja fa unes quantes temporades al Liceu- que no obstant empal·lideixen davant la sobreabundància creativa i inspiració del Salzburguès.

No només aborda Mozart temes picants, que estimulaven en l'interès de les classes més privilegiades, en la línia de l'estètica que per exemple va reflectir Choderlos de Laclos a la seva novel·la epistolar Les liaisons dangereuses, de 1782 (és a dir, quatre anys anterior a le Nozze), sinó que s'atreveix a abordar qüestions socials i morals, des del qüestionament dels drets de la noblesa que ja apareixien a l'obra de teatre de Caron de Beaumarchais Le marriage de Figaro o el desafiament teològic insert per Molière en clau tragicòmica al seu Dom Juan, d’un llunyà 1665. El tercer panell del tríptic, que correspon al carnavalesc Cosí fan tutte, reflecteix alguns dels principis del llibertinatge, com a pràctica epocal, però també una gestió de l'eros que no entén de moments històrics. El joc de posar a prova els amants en clau d’aposta, a més de ser cruel, es confirma imprudent, en cobrar-se el preu d'una veritat només amb prou feines pressentida, i que parla de la natural volatilitat d'homes i dones, pel que fa a les qüestions de l'afecte comunament anomenat “amor”. Evidentment, el mitjà musical col·labora de manera incalculable amb la credibilitat de trames que podrien sonar inversemblants, i que l'espectador pot arribar a gaudir com si fossin part del seu món. En l'ocasió, la direcció d'escena de les tres obres va a càrrec d'Ivan Alexandre, amb un sobri però efectiu –i, de nou, “creïble”- disseny escènic i vestuari d'Antoine Fontaine. L'elenc de cantants reunit a les tres obres és de primer nivell, amb algunes interessants repeticions, en rols diferents. La mezzo Angela Brower, per exemple, caracteritzarà Susanna i Dorabella, mentre que Alexander Duhamel, que recentment va intervenir en una funció de Pelléas et Melisande, cantarà els rols de Don Giovanni i Don Alfonso. La soprano Ana Maria Labin, per la seva banda, apareixerà com a Fiordiligi i com la comtessa d'Almaviva. Finalment, Robert Gleadow, que assumirà d’entrada el rol de Fígaro representarà així mateix els de Leporello i Guglielmo al Don Giovanni i Cosí fan tutte respectivament.

LLEGIR MÉS

Una pianista única, no només per la tècnica excel·lent que demostra als seus concerts i recitals, sinó també -i potser, sobretot- per la seva capacitat per improvisar i desenvolupar qualsevol tema que se li proposi. A més del programa estipulat per endavant, els organitzadors del Palau assenyalen que a la vetllada l'artista explotarà aquesta raríssima qualitat.

El programa precisa, així, l'execució d’ “Improvisacions sobre temes demanats pel públic”. Un fet relativament comú al món del jazz, i també de la clàssica en altres èpoques (s'ha escrit que les fantasies mozartianes són peces que d'alguna manera reprodueixen aquests rampells de llibertat creadora que podien produir-se així mateix a ocasió de les cadències, en moments puntuals de concerts per a un instrument en què l’orquestra cedeix completament el terreny al lluïment del solista) però, en qualsevol cas, molt poc habitual en l'actualitat. Gabriela Montero estarà sola dalt de l'escenari del Palau, acompanyada des de l'altra banda per un públic que ja ha pogut gaudir amb la seva intensitat com a intèrpret de peces fonamentalment romàntiques, riques per tant en contrastos afectius. El repertori escollit per aquesta ocasió reflecteix els vaivens emocionals a l'antològica Kreisleriana de Robert Schumann. Peça inspirada pel personatge imaginari que va concebre l'autor de relats fantàstics Ernst Theodor Amadeus Hoffmann; qui, com el seu tercer nom indica, va ser un gran melòman, a més d'eventual compositor i de crític musical (va assistir a diverses estrenes de simfonies de Beethoven). A la dramatització musical de la complexa personalitat de Kreisler per Schumann se sumaran dues peces de Chopin no menys riques en termes rítmics i harmònics, com són la Balada núm. 3, en La bemol major, op.47 i la Polonesa-Fantasia, a La bemol major, op. 61. A tall de presentació, la peça que eloqüentment inaugurarà la vetllada serà la fascinant adaptació que Busoni fes de l'extensa i complexa xacona amb què Johann Sebastian Bach conclou la seva Segona partita per a violí, un exercici de transposició que busca mantenir el virtuosisme de l'instrument de corda en la versió per a teclat.

VIATGES DE STEVE McCURRY

Fotonostrum, fins al 7 de maig

“M'esforço per aconseguir imatges individuals que quedin gravades a la memòria de les persones”, ha manifestat Steve Curry, un dels fotògrafs més prestigiosos que han treballat per a National Geographic. La seva instantània Afghan Girl, segurament la més icònica de totes publicar -portada de la revista de juny de 1985, i considerada com la “Mona Lisa del tercer món”- s'ha convertit en paradigma de la seva proposta artística, que busca no només fixar l’instant sinó obrir els ulls a altres maneres d'experimentar i concebre la realitat. Així, les imatges dels seus viatges sorprenen per l'eloqüència de la informació contextual que condensen, com fent de la seva càmera l'instrument que focalitza i copsa el tema, alhora que trastoca la manera de comprendre la vida des del cànon occidental. Encara que belles, la pregnància de les seves instantànies no es fonamenta en la bellesa, ni en el seu exotisme evident. De fet, desafia el caràcter de mera “estampa” aquell qüestionament de la pròpia mirada, que -com explica McCurry- transcendeix fronteres: “la meva vida està marcada per la necessitat urgent de vagar i observar, i la meva càmera és el meu passaport”. Fins al 7 de maig es podrà veure al centre Fotonostrum la primera exposició del fotògraf nord-americà organitzada a Barcelona. Un total de 80 imatges que els organitzadors no han dubtat a vincular a la novel·la de Jules Verne (La volta al món en 80 dies): “En els darrers cinquanta anys, el fotògraf nord-americà Steve McCurry ha viatjat pel món com un Phileas Fogg modern, capturant la seva audaç i única interpretació visual de la condició humana amb la càmera”. Impreses en grans dimensions, i realitzades entre 1981 i 2019, les fotografies reunides tenen característiques similars -“composició, color i contrast”, assenyalen els organitzadors- així com un denominador comú: “la  humanitat, que capta i col·loca com a focus central de la imatge”.

Recordava el novel·lista cubà Pedro Juan Gutiérrez a Estoico y frugal -una de les últimes obres publicades a Anagrama- la deriva autodestructiva de la novel·lista Marguerite Duras, que en la seva última etapa vivia “reclosa” en un palauet als afores de París aliena a la "faràndula" però amb aparicions puntualment escollides -sembla suggerir Gutiérrez- per donar visibilitat a la seva condició d'artista i poder prosseguir amb la seva personalíssima

dinàmica. La consciència que tenia de l'ascendència de la seva persona a la societat queda reflectida a l'exposició de La Virreina, en què és caracteritzada com “una icona popular” per la seva enorme obra -cinquanta-sis llibres, dinou pel·lícules i dotze guions cinematogràfics, i una producció televisiva poc investigada-, amb una influència més que notable en la literatura i el cinema europeus de la segona meitat del segle XX, en gran manera deguda al seu carisma i el seu compromís amb la literatura: “a pesar d’aquella egomania destructiva –explica de Duras l'autor cubà- era capaç d'alliberar-se i escriure des de les entranyes, lliurar-se totalment sense deixar espais de protecció, cosa que molt pocs escriptors estan disposats a fer”. La mostra de La Virreina, que es podrà visitar durant una llarga temporada, ofereix una imatge polièdrica de l'autora de la popular novel·la L'amant: “articulada al voltant de nou eixos temàtics, la mostra afegeix a cadascun dels temes films que reten compte de l’experimentació audiovisual que Marguerite Duras va portar a terme, les seves maneres d’afegir nous lligams semàntics entre imatge i text”. Es tracta d'un recorregut per les seves experiències més intenses, il·lustrades amb materials gràfics i audiovisuals que posen en relleu la grandesa de la seva contribució i l'abast de les polèmiques en què va participar, des del colonialisme a les reivindicacions del maig del 68 o el seu paper en defensa del feminisme, així com la seva expulsió del partit comunista francès per «nimfòmana, arrogant i de moral lleugera» o la seva vinculació amb alguns dels principals noms de la nouvelle vague.

LLEGIR MÉS