Agenda cultural Barcelona abril 2023
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 04 / 23
‘MANON’ AL LICEU
Gran Teatre del Liceu, del 20 d'abril al 3 de maig
La història dels amors entre Manon Lescaut i el Chevalier des Grieux per l'abat Prévost il·lustra, sense dissimular una certa pàtina moralitzant, la deriva de la passió amorosa en un context eminentment galant. No s'ha produït el canvi de règim, però bateguen ja unes ànsies de llibertat que coneixeran variants desbocades, com -sense anar més lluny- la que protagonitzaran poques dècades després els personatges de Sade. D'aquesta banda de la virtut trobem dos personatges condemnats a estimar-se, a separar-se i retrobar-se… Una història, la de Manon Lescaut, que ha donat peu a versions operístiques diverses, entre les quals una de Puccini. La que durant el mes d'abril es posa en escena al Gran Teatre de Liceu amb la producció que Olivier Py va concebre per a l'òpera de Ginebra és la més popular, obra de Jules Massenet, que -en paraules dels organitzadors- "ens presenta el retrat d’una època: la Regència francesa, que va veure el crepuscle d’un món envellit i incapaç d’adaptar-se, i l’aparent naixement d’una nova societat amb abundants promeses de llibertat. Manon és un personatge complex a mig camí entre aquests dos mons: escapant del convent per abraçar els camins del desig i la transgressió, acaba llançant-se al buit en una relació d’amor apassionada, però també autodestructiva amb Des Grieux".
La misogínia d'alguns dels pressupostos de la trama queda emfatitzada en la posada en escena descarnada, arribant a mostrar "bordells sòrdids portats a la vulgaritat més ordinària. Amb una imatge impossible d’esborrar: un Des Grieux trobant Manon esgotada que s’engalana de joies impotents a l’hora de tornar a la felicitat i donar sentit a una vida". Poderosa i desposseïda de tot, fatalment condemnada per les seves ànsies de llibertat, aquesta visió reduccionista de la femme fatale és al·ludida pels organitzadors juntament amb els noms de "Cleòpatra, Eva, Salomé, Carmen o Lulú". La protagonista absoluta de la trama serà, en aquesta ocasió, caracteritzada per Nadine Sierra, que ja va delectar els espectadors del Liceu amb la seva supèrbia interpretació de Lucia di Lamermoor, sent Michael Fabiano el cavaller de Grieux del primer elenc, amb qui interactuarà. Un altre nom molt estimat al Liceu pel seu memorable Mozart i les seves intervencions com a director d'òperes barroques en versió concert, Mark Minkowski, gran coneixedor de l'idioma musical de Massenet, s'encarregarà de la direcció musical. La funció, per tant, reuneix elements de gran interès per aprofundir en una qüestió essencialment complexa, com és la passió amorosa i la seva descontrolada deriva.
MIDORI INTERPRETA A CHAIKOVSKI
Palau de la Música Catalana, 30 d'abril
Després d'un esdeveniment excepcional protagonitzat pel carismàtic Joshua Bell -que va empunyar el seu violí per interpretar el Concert de Mendelssohn, però també es va ubicar en la posició de director, per oferir una vibrant Setena simfonia de Beethoven- durant el mes d'abril
la Franz Schubert Philarmonia acull una artista de primeríssim nivell, aclamada internacionalment, i que ja sap què és triomfar al Palau de la Música. La violinista Midori Goto -coneguda simplement com a "Midori"-, qui va debutar com a solista amb només 11 anys al costat de la New York Philarmonic, assumirà el rol protagonista del Concert per a violí de Piotr I. Txaikovski. Una partitura exigent, plena de passatges virtuosos -fet que va motivar el seu rebuig pel violinista encarregat d'estrenar-la, en considerar-la "impossible de tocar"- que, no obstant, dona mostres així mateix de la paradigmàtica facilitat per a la melodia de Txaikovski i el seu gust pels aires folk, incorporant -sobretot al segon moviment- un tema memorable. No menys ho és el Poco allegretto de la Tercera simfonia de Brahms, monument sonor que s'ha programat per a una segona part en què el protagonisme recaurà a les espatlles del conjunt dirigit en aquesta ocasió pel titular, Tomàs Grau.
‘EL TEMPS I ELS CONWAY’ AL TNC
Teatre Nacional de Catalunya, del 13 d'abril al 21 de maig
Durant més d’un mes la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya acollirà la posada en escena que Àngel Llàcer ha realitzat de l’obra de John Boynton Priestley. Time and the Conways, estrenada el 1937, submergeix
l'espectador a la vida d'una família acomodada, reunida al primer acte en ocasió de l'aniversari d'un dels seus membres. El segon acte el trasllada a una situació ben diferent, anys després -però al mateix espai-, tot mostrant la frustració dels desitjos i expectatives que semblaven projectar-se. Finalment, en el tercer i darrer acte, proper en el temps al primer, es mostren fets abans desapercebuts que, a tall de pista, permeten comprendre una deriva tan insospitada. El trastocament de la linealitat temporal, que s'acusa per l'homogeneïtat espacial, està previst al text original. Però Llàcer és conscient de la necessitat de dotar una transcendència nova i actualitzar el missatge inherent a la trama: "Fa trenta anys Mario Gas, el meu gran mestre, ens obria les portes de casa els Conway en una recordada posada en escena per moltes generacions. Dues dècades són les que J. B. Priestley necessita per explicar-nos què passa en aquesta família, com el pas del temps modifica de manera inexorable les vides de les persones.". L'alteració de la vida es produeix de manera silent; i, tanmateix, cada moment és necessari i contribueix a l'evolució. En el fons tot el que esdevé, esdevé en present, més enllà de la separació temporal o en una impensable simultaneïtat dels temps. Encara en paraules de Llàcer, aquest és "un espectacle ple de vida, d’amor, de somnis i frustracions. Com el teatre. Potser sí que passat, present i futur conviuen alhora".
‘MISSA EN SI MENOR’, PER GARDINER
Palau de la Música Catalana, 11 d'abril
Després d'un mes de març especialment generós en concerts dedicats al Barroc al Palau de la Música Catalana, amb meravelloses interpretacions d'època -i la programació, sense anar més lluny, de les dues grans Passions, a les portes de la Setmana Santa- el dia 11 d'abril tindrà lloc un dels esdeveniments marcats en vermell
pels melòmans de Barcelona: la Missa en si menor de Johan Sebastian Bach, una de les composicions corals més espectaculars, en envergadura i recursos –un veritable monument sonor-, podrà escoltar-se en la interpretació de John Eliot Gardiner. Els organitzadors destaquen el caràcter commemoratiu de l'esdeveniment, ja que el director, estimadíssim pel públic de Barcelona, fa 80 anys. Al costat del conjunt instrumental de virtuosos anomenats Baroque Soloists, l'ocasió ofereix una nova trobada amb el Cor Monteverdi, per a qui, a hores d'ara, semblen haver-se esgotat els qualificatius: "La reputació d'aquesta formació coral, fundada per John Eliot Gardiner, es basa en el seu enfocament històric i la capacitat de transmetre la música per tot el món a través de les emocions, el dramatisme i l’impacte visual". Els responsables de Palau100 es fan ressò d'unes consideracions aparegudes al prestigiós Le Monde, certament cridaneres: «Si existís un Premi Nobel per a formacions corals, sens dubte el Cor Monteverdi s'enduria el guardó». Des d'una perspectiva històrica, i referint fets excepcionals, mereix ser recordat que l'estrena a Espanya de l'enorme peça programada en l'ocasió -la Missa en si menor de Bach- va tenir lloc el 1911 a la sala noble del temple modernista per part de l’Orfeó Català, que s’havia fundat 20 anys enrere.
LIA RODRIGUES: ‘FURIA’
Mercat de les Flors, del 27 al 29 d'abril
"Fúria ofereix una visió molt violenta i descarnada de la societat brasilera, una societat racista, homòfoba i sexista", expliquen des del Mercat de les Flors, per presentar el compromís de signe antagònic per part de Lia Rodrigues. La seva intenció fonamental és "despertar consciències"
a través del ball, en un món "aclaparat per imatges espantoses, per imatges lluminoses, travessat per multitud de preguntes sense resposta i esquinçat per contrastos i paradoxes. Un món de fúria". Nascuda a São Paulo, Lia Rodrigues va treballar a París, formant part de la companyia Maguy Marin. En tornar al Brasil, va fundar la Lia Rodrigues Companhia de Danses a Rio de Janeiro, que ofereix activitats, laboratoris de dansa, produccions, classes i assajos durant els dotze mesos de l'any. El 1992 va crear el Panorama Festival, que va dirigir durant catorze anys i que s'ha convertit el més important de Rio de Janeiro. Els organitzadors redunden en la implicació de la tasca artística, compromesa amb el reequilibri de les desigualtats i la construcció d'una societat més justa: Lia Rodrigues "creu en la sinèrgia entre l’art i els processos socials i combina la militància amb les utopies".
PAUL LEWIS
Palau de la Música Catalana, 27 d'abril
Segon recital de la sèrie d'intervencions al Palau que portaran el pianista britànic a interpretar la integral de sonates de Franz Schubert. L'obra per a piano del vienès és rica en moments contemplatius, als quals semblen convidar la repetició de cèl·lules musicals. La seva característica expressivitat, falsament ingènua,
contrasta amb la del contemporani més egregi, Ludwig van Beethoven; així com la manera d'impactar l'oient, progressivament immers en una cosmovisió subtil i fascinant, que compta amb la presència de passatges d'una màgia inexplicable. La primera peça, la gran Sonata per a piano núm. 15 en Do major, D. 840, reuneix aquests elements, fins i tot si es troba incompleta. De fet, Schubert només va deixar totalment acabats els dos primers moviments, mentre que els dos restants estan esbossats. Pel seu caràcter fragmentari es va pensar que havia estat interrompuda per la seva mort, però la veritat és que la va concebre el compositor vienès l'abril de 1825, en paral·lel a la Sonata per a piano núm. 16 en La menor, D. 845, que així mateix podrà escoltar-se al present recital. Entre les dues peces, i notablement més modesta en dimensions, es troba allotjada la delicada Sonata per a piano núm. 13 en La major, D. 664, una de més presents a les sales de concert, amb permís del tríptic final. El caràcter cantabile de l'Allegro moderato donarà peu a un dels moviments lents més bells mai compostos per a piano. Un Andante absolutament minimalista, d'una senzillesa colpidora, a qui seguirà una animosa melodia de tancament, tot reprenent l'esperit inicial.
DE MONTEVERDI A MAHLER
Gran Teatre del Liceu, 2 i 14 d'abril
Un mes d'abril ple de propostes musicals de gran qualitat al Gran Teatre del Liceu, amb espectacles que conviden conjunts internacionals com el Concerto Italiano, dirigit per Rinaldo Alessandrini, o que posen en joc l'orquestra
local des d'una perspectiva menys habitual, sobre l'escenari, per interpretar la monumental Tercera simfonia de Gustav Mahler. Aquest concert, primer de la integral dedicada al compositor bohemi, tindrà lloc el 2 d’abril sota la direcció de Josep Pons. El director català demostra les seves millors virtuts en les ocasions que requereixen un desplegament contrastat de recursos orquestrals, i un tipus d'intensitat sonora que només uns quants compositors -entre els quals, per descomptat, Mahler- han assolit. Els organitzadors descriuen la seva simfonia més extensa de la manera següent: "Mahler ens ofereix una de les seves declaracions musicals més completes sobre la visió del món, on el dolor queda alleugerit per la mort, un anhel només assolit amb l’arribada al paradís celestial. Una simfonia plantejada com una transició de la llum del dia envers la foscor de la nit. La projecció d’unes ombres del bosc curull de vida. Una creació que es va desenvolupant entre el refinament, la filigrana i el pes de la contundència orquestral". Escrita l'estiu del 1895 durant la seva retirada a Steinbach am Attersee (Àustria), la partitura inclou la participació d'un cor infantil i d'una cantant, en aquest cas la mezzo Victoria Karkacheva. Es tracta de la consagració de la cosmovisió musical del compositor que fou director de l'Òpera de Viena. Un gènere del qual va aprendre molt, aquell inaugurat quatre segles abans per Claudio Monteverdi. L'expressivitat vocal dels madrigals permet traslladar una multiplicitat sorprenent d'afectes. Els organitzadors recorden la importància de l'obra programada: "el Settimo libro conforma una mena de teatre imaginari: històries, fragments d’idil·lis, tragèdies i fins i tot comèdies dels quals desconeixem els protagonistes, el temps o el lloc de l’acció. El madrigal és el mitjà perfecte per expressar les passions humanes i el punt de partida des del qual el compositor investigarà en paral·lel a les seves creacions operístiques". Dedicat a Caterina de Medici, duquessa de Màntua, aquest llibre setè va ser titulat per Monteverdi com a concerto ja que incorpora, junt amb les cinc veus, un compendi d'instruments amb més protagonisme de l’habitual, "tota una declaració d’intencions per la seva diversitat. Aquest treball representa un punt d’inflexió en el conjunt de l’obra per iniciar-se envers nous camins".
< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 04 / 23
RETRATS DEL MUSEO DEL PRADO
Caixaforum, fins al 4 de juny
La reproducció pictòrica de la pròpia imatge està acompanyada des de sempre d'un fort simbolisme, pel que fa a la projecció pública i les seves possibles repercussions. Amb tot, l'auge d'aquesta pràctica a la Modernitat cal vincular-ho -recorden els organitzadors de la mostra– al "creixement de les classes burgeses". En un context artístic en què avançava la reproducció naturalista de la realitat, més amb la irrupció de la fotografia en la mentalitat popular, el retrat redefineix la seva importància. Amb obres procedents de la col·lecció del Prado, com vam explicar en aquesta peça, aquesta mostra monogràficament dedicada al gènere exhibeix materials diversos, que evidencien la proliferació de manifestacions i tècniques: pintura, escultura, medallística, miniatura, aquarel·la, dibuix, aiguafort, litografia i fotografia. El visitant identificarà segurament algunes obres tan cèlebres com el retrat de Fernando VII per Francisco de Goya, així com el mateix bust en bronze del pintor, realitzat el 1911 per Mariano Benlliure (va servir d'inspiració per a l'escultor Miquel Berrocal, autor de les estatuetes que l'Acadèmia de Cinema espanyol reparteix als guardonats). Algunes de les obres mostren així mateix el context de la creació artística, com a estudis de pintors, i el gust per l'exotisme, la caracterització d'un mateix com un altre, en una reproducció –la de la "realitat"- necessàriament artificiosa.
‘COLORS DEL MÓN’
Cosmocaixa, fins al 10 d'abril
El desplegament cromàtic de la natura, alineat estratègicament amb la proliferació de la vida, ha estat capturat per fotògrafs de National Geographic durant dècades per testimoniar i sensibilitzar el públic
de l'impagable espectacle que ofereix el planeta Terra. Fins al 10 d'abril -últims dies, per tant- el Cosmocaixa brinda la possibilitat de descobrir llocs recòndits i éssers vius que ni la més viva imaginació podria concebre, incloent-hi així mateix paisatges modelats per l'ésser humà, en una simbiosi no sempre parasitària. "En la vida quotidiana de les grans ciutats del planeta, predominen els colors metal·litzats, el blanc, el negre i el gris. Però el nostre món és un calidoscopi de color. Des de fa dècades, National Geographic ens ha portat fins a casa les imatges de la varietat del món. Avui dia, la feina dels seus fotògrafs és una crida a la responsabilitat i al compromís en favor de la diversitat". La mostra no només apel·la a la sensibilitat ecològica de l'espectador, sinó que el sensibilitza, el convida a mirar altrament la realitat, a fixar-se en la multiplicitat de matisos que incorpora l'espectre cromàtic: "ens convida a descobrir, a través de les imatges, que el color és pertot arreu encara que no hi parem atenció". A més, l'estructura de l'exposició permet atendre qüestions simbòliques, atribuïdes al llarg del temps a un color determinat.
‘LA COSTA DELS MOSQUITS’
Fundació Vila Casas, fins al 16 de juliol
Establert a Nova York des del 1986, Santi Moix es presenta a si mateix com un pintor a qui li agrada explorar el món oníric, trepitjar un terreny inestable o mai del tot conegut. En aquest sentit, el comissari
Enrique Juncosa apunta el caràcter híbrid de la seva pintura. D'una banda, es mostra abstracta, però incorpora a la seva proliferació cromàtica elements de la naturalesa perfectament identificables -flors i insectes, sobretot-; amb la qual cosa la frontera entre allò abstracte i allò figuratiu es mostra, en la seva natural porositat, fins a cert punt artificiosa. La costa dels mosquits és la primera antològica dedicada a l'obra de Santi Moix, "presenta obres de les dues darreres dècades, inclou més de vuitanta peces, entre pintures, aquarel·les, ceràmiques, escultures i intervencions efímeres a les parets". A més de les influències rebudes durant la seva llarga estada als Estats Units, els organitzadors de la Fundació Vila Casas recorden els inicis de la seva carrera, esdevinguts al Japó. Només a Tòquio va exposar en sis ocasions, durant la dècada dels vuitanta. "La seva obra es va veure als seus inicis a l'estela dels neoexpressionismes, encara que la seva naturalesa sigui reflexiva o analítica, com la pintura d'artistes com Luis Gordillo, Carroll Dunham o George Condo, entre d'altres". El colorit i l'exuberància de formes naturals poblen els llenços de Moix, incorporant així mateix "l'humor i l'hedonisme", una joie de vivre que emana incontenible i que possiblement esbossarà un somriure al visitant.
BOUCHRA KHALILI
Macba, fins al 21 de maig
Una sèrie de preguntes són llançades a manera d'introducció pels organitzadors de la mostra dedicada a Bouchra Khalili al Macba, que conviden a la reflexió sobre la validesa i consolidació dels relats personals
i col·lectius: "Tots som testimonis de la nostra pròpia història, però quina és la història que es consolida com a memòria col·lectiva? A qui correspon, qui la transmet?". La revisió del discurs oficial per part d'aquesta artista marroquina (nascuda a Casablanca, actualment establerta a Berlín) acompanya la seva obra, rica en testimonis i documents que es carreguen d'un pes simbòlic, amb connotacions polítiques inevitables. Entre cercles i constel·lacions és el títol escollit per a una exposició que -en paraules dels organitzadors- "entreteixeix relats històrics amb històries de vida per tal de refermar l’agència política dels subjectes invisibilitzats pel model de ciutadania de l’estat-nació contemporani".
‘AMICS IMAGINARIS’
Fundació Miró, fins al 2 de juliol
Amb un títol tant suggestiu com representatiu de les propostes reunides a la Fundació Miró –obres de Paola Pivi, Kasper Bosmans, Polly Apfelbaum, Meschac Gaba, Afra Eisma, Pipilotti Rist o Martin Creed– l'exposició Amics imaginaris reivindica el seu caràcter necessàriament interactiu.
El visitant d'aquesta mostra comissariada per Patrick Ronse i Martina Millà, adreçada a un públic de totes les edats –"especialment als més joves"- és partícip dels jocs que el lliure vol de la imaginació predisposa, plasmat amb una diversitat de materials: "L'artista i l'obra d'art, com un amic imaginari, han de ser capaços de generar un espai entre l'espectador i la realitat on tot sigui possible, un espai de joc i descoberta. Amics imaginaris permetrà als visitants endinsar-se en el món de l'art contemporani d'una manera amable, divertida i acollidora". Un dels propòsits de la mostra és, en aquest sentit, introduir l'espectador a la creativitat contemporània -l'expressió emprada pels organitzadors és la d'"animar-lo a perdre la por a l'art contemporani"- gràcies, en gran manera, al caràcter interactiu d’instal·lacions vinculades al joc i a l’oci.
< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >