Agenda cultural Barcelona febrer 2021
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 02 / 21
Solstice, de Blanca Li
Liceu, del 6 al 9 de febrer
La personalitat creadora de la Blanca Li -coreògrafa, cineasta, ballarina i actriu- es manifesta amb una plenitud captivadora en l'espectacle de dansa que ha titulat Solstice. Una proposta eminentment visual i auditiva, però que demostra sensibilitat mediambiental i que "celebra la bellesa, el poder i l’energia a partir de la preocupació per la degradació de la natura. Aquesta inquietud es transforma en una obsessió expressada en la dansa i el gest". L'artista ha expressat, en aquest sentit, que "els elements de la natura són meravellosos i imprescindibles, però en alterar-los es poden crear grans catàstrofes". Amb un elenc compost per catorze ballarins i una percussió, que incorpora escenografia, vídeo, llums i música, s'il·lustra la petjada de l'ésser humà sobre el medi ambient, oferint des de la contemplació estètica pautes per a la seva reconsideració, és a dir, per a la formulació d'interrogants no merament retòrics. La bellesa de l'espectacle no evita la mostració de la violència. La lluita per la vida en les seves diferents manifestacions i les conseqüències que comporten, a les que òbviament no som aliens. Els organitzadors, en aquest sentit, adverteixen: "la natura està canviant i cridant-nos. Les relacions ambigües i complexes que mantenim amb el nostre entorn han estat el punt de partida per a aquest muntatge. A mig camí entre la preocupació i l’admiració, l’amor i la violència, la conservació i la destrucció, com podem mantenir el desenvolupament de les nostres civilitzacions sense esgotar el planeta?
MARTA ARGERICH AMB RAVEL
L'Auditori, 15 de febrer
Martha Argerich torna a la sala gran de l'Auditori amb un programa de molts quirats, acompanyada per una orquestra envers la qual sent afecte especial: l'Orquestra Simfònica de Lucerna, que una figura tan prominent com Claudio
Abbado va encimbellar amb interpretacions memorables de Mahler. En la present ocasió el programa ofereix així mateix emocions fortes. Una simfonia de Dvořák, l'enorme i popular Novena, "Del nou món", que evoca musicalment la seva pròpia aventura americana, ratificant el gust pel folklore que el compositor bohemi va demostrar en tants altres llocs del seu opus. Enorme en recursos orquestrals i rica en melodies icòniques, aquesta simfonia és una de les joies del repertori clàssic. D'altra banda, el vertiginós i per moments jazzístic Concert per a piano en sol major de Maurice Ravel permetrà Argerich desplegar la seva espontaneïtat en el seu fraseig, reconegudament intens. Amb el retorn de la intèrpret argentina, es recuperarà el concert programat la temporada passada, en la línia del que succeí amb el concert ofert per Valery Gergiev el gener de 2021, amb un èxit incontestable.
Letters to Bach
Palau de la Música, 11 de febrer
Res no garanteix que els amants de la música Bach, especialment els més puristes, aprecien les adaptacions vocals protagonitzades per Noa a Letters to Bach, però la veritat és que la seva a priori original i proposta -aplicar lletra a
algunes de les melodies més celebrades- compta amb certa tradició en l'àmbit del jazz. Pensem en el paradigmàtic cas, dècades enrere, dels Swingle Singers, conjunt fundat a París i artífexs d'alguns dels discos més venuts durant els anys 60, que declamava les línies del contrapunt a cappella. La inventiva de Bach ha temptat a l'jazz en diferents períodes i amb resultats dispars, des de l’encara prudent Jacques Loussier a l’eventualment experimental Uri Caine. En el concert de Palau de la Música al costat de la cantant israeliana intervindrà un conjunt format per guitarra, violí i violoncel. La versatilitat de la veu es posarà a prova en diàleg amb instruments que buscaran respectar la fascinant complexitat de l'obra bachiana.
El viatge de Lorca
Teatre Lliure, del 3 al 14 de febrer
El Teatre Lliure ofereix, a la seva seu de Gràcia, una proposta centrada en una faceta de Federico García Lorca poc coneguda, com és la de guionista. La directora Marta Pazos articula el seu Viaje a la Luna, a partir d'imatges suggestives, en què eros i thanatos -els dos impulsos bàsics, segons la tòpica
freudiana- s’interpel·len. El text en què es basa la representació teatral va ser confeccionat per Lorca el 1929, durant la seva estada a Nova York. Un període en què va impartir conferències en importants universitats, però en què també es va impregnar del ritme de vida d'una metròpolis gegantina. També va intuir el risc de la deshumanització o de la pèrdua d'identitat i es va escandalitzar amb la discriminació racial. A més del considerable grau d'experimentació de la poesia composta per ell llavors, la seva inquietud a propòsit de les possibilitats representatives el va portar a aventurar-se en la confecció d'aquesta espècie de guió: 72 entrades, generalment succintes i descriptives ("Es veu el bust de guix amb empremtes de llavis i empremtes de mans") però òbviament vinculades a l'estètica surrealista, per la lliure associació d'idees ("Aquestes paraules es dissolen sobre aixetes que tiren aigua de manera violenta"). Els organitzadors expliquen, en aquest sentit, que es tracta d’"una rèplica a Buñuel i a Dalí després d’haver vist el film Un chien andalou. Aquest muntatge promet ser una road movie carregada de simbolisme i d’erotisme. Una festa dels sentits".
TENNESSEE WILLIAMS AL TNC
TNC, de l'11 de febrer al 28 de març
Una obra atrevida, la de Tennessee Williams, que incorpora imatges tan potents com la que fa al·lusió a l'animal que figura al títol: impertèrrit testimoni de les relacions humanes, en ocasions extremes, que tenen lloc en escena. Més que un fris representatiu
de la vida, en les seves diferents manifestacions, l’adaptació d’aquesta obra mostra una manera de concebre-la des d’una ’òptica concreta i simptomàtica, com és la mirada del turista: espectador que sempre està de pas, que viu sense involucrar-se amb els fets que esdevenen, potser cínicament instal·lat en el pretext de no poder incidir. Els personatges de Tennessee Williams deambulen moguts per passions que pesen d'una manera gairebé irremeiable, com si sabessin de la seva condició de personatges i tot i així no poguessin rebel·lar-se. Protagonitzada a Broadway per Bette Davis i adaptada per al cinema per John Huston, La nit de la iguana coneix en la versió de TNC -traduïda i dirigida per Carlota Subirós- una atractiva actualització, que els organitzadors descriuen de la següent manera: l'obra "s’immergeix en el malestar del món globalitzat, íntimament amenaçat per la banalització turística i les seves promeses encapsulades que empenyen a la perpètua insatisfacció davant la manca d’alternatives quotidianes fèrtil". Destacada igualment pel seu "erotisme crepuscular", pot contemplar-se com "un cant a la bellesa i a l’arriscada vivència de la llibertat".
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 02 / 21
Marylin a la Filmoteca
Filmoteca, fins al 21 de febrer
Insuperablement icònica, Marylin Monroe roman en l'imaginari col·lectiu gràcies a un grapat de pel·lícules, però -per sobre de tot- gràcies a algunes fotografies que es van realitzar en els anys àlgids de la seva carrera, i que han estat infinitament reproduïdes a posteriori. Amb tot, moltes de les seves millors instantànies no han estat vistes pel gran públic. En aquest sentit, la Filmoteca de Catalunya ofereix una generosa mostra amb 87 fotografies preses al llarg de 50 sessions entre 1953 i 1957 pel novaiorquès Milton H. Greenel, un dels fotògrafs de moda més prestigiosos. Els organitzadors de l'esdeveniment expliquen que en aquelles imatges es percep a una Marilyn "radiant i natural". Són especialment interessants en la mesura que "revelen un punt d’inflexió molt poc conegut: el moment en què Monroe començava a controlar tant la seva imatge com la seva vida. Són fotografies preses al cim de la carrera de Monroe que capten magistralment el seu enigmàtic carisma i el seu amor per la càmera”.
Alguna direcció
Fundació Joan Miró, fins al 2 de maig
El vestíbul de la Fundació Miró allotja una interessant mostra fotogràfica de Violeta Mayoral (Almeria, 1988), comissariada per Martina Millà. El seu títol, Alguna direcció, precisa amb descarada ambigüitat -recorda
a les indicacions que el gat de Chesire proporciona a Alícia- el tipus de representacions que poden contemplar-se: resulta especialment revelador del tipus de representacions que poden contemplar-se: espais oberts, immensitats pràcticament deshabitades que qüestionen la noció mateixa de lloc, davant l'absència clara de referents. Imatges estranyes, amb un lirisme tot just esbossat. El focus d'interès vacil·la entre la insubstancialitat i la rellevància d'històries personals que, de fet, es desconeixen. Apunten els organitzadors a el condicionament experimentat en primera persona, biogràficament, per Violeta Mayoral, havent-se criat al desert de Tabernas, "un entorn rude que va educar la seva mirada". Per aquest motiu -prossegueixen- "l'artista coneix bé el que vol dir viure a la intempèrie i els seus ulls saben distingir la peculiar naturalesa d'un paisatge que fluctua entre l'absència i la recerca d'uns límits que acotin, potser només com un intent, la immensitat de l'espai i l'horitzó”.
Vicenç Viaplana
Fundació Vila Casas, fins al 9 de maig
“Obsessionat per fer visibles les coses etèries i immaterials copsa els efectes lumínics i conforma ombres vaporoses. Cada treball plàstic és una nova exploració que emmagatzema experiència i sensibilitat per tal d’obrir interrogants sobre la certesa de les nostres percepcions”. La Fundació Vila
Casas defineix així el perfil de l'artista que protagonitza l’exposició més gran a ell dedicada en 40 anys de carrera. Entre l'abstracció i la figuració, les obres compilades sota el rètol Vicenç Viaplana, els llocs de la pintura distorsionen la realitat, o la capten de manera contra-intuïtiva, com mostrant el fonament irrepresentable. Una dialèctica fascinant, que es vehicula encara a través d’un suport clàssic, desafiant -segons afirmen els organitzadors de la mostra- la suposada fi de la pintura: "A través d’un procés d’ascesi plàstica molt personal, Viaplana ens proposa una obra immersiva, amb més buits que plens, més absències que presències i més pèrdues que guanys, que formalitza com poques tota la incertesa del nostre temps líquid i en crisi permanent”.
Històries reals
Foto Colectania, fins al 28 de febrer
Basat en històries reals és una exposició col·lectiva amb obres de fotògrafs de referència que pertanyen al nostre context més proper -Helena Almeida, Juan Manuel Castro Pietro, Joan Fontcuberta, Cristina García Rodero, Chema Madoz, Cristina de Middel, Isabel Muñoz, Ramón Masats o Gervasio Sánchez- i que s'articula al voltant de l’existència de narratives subjacents. El títol -la menció a
"històries reals"- pot semblar redundant però, de fet, subratlla deliberadament la realització del relat que l'artifici fotogràfic escomet, en seleccionar una parcel·la de la realitat, un angle, una gestió del temps i, per tant, un control del testimoni que representarà per a la posteritat. El subtext de les fotografies, allò que en molts casos motiva i legitima el registre gràfic, aflora en aquesta mostra interactiva, que permet l'espectador vincular -a través d'un dispositiu mòbil- cada imatge amb altres recursos de la col·lecció. La comissària Irene de Mendoza explica que el fons de Foto Colectania -més de 3000 fotografies- ha subministrat els materials per a l'elaboració de la mostra: "La proposta és una invitació a tornar a mirar, a aprofundir en les imatges i a descobrir nous relats que no solen ser els que apareixen en els llibres d'història de la fotografia".
Art i mite
Caixaforum, fins al 28 de febrer
La impressionant mostra de Caixaforum encara la recta final. Fins al 28 de febrer es poden contemplar llenços de la coneguda pinacoteca -així com escultures, relleus i altres objectes vinculats a la religiositat grega, en les seves variants epocals-
que il·lustren algunes de les pràctiques devocionals durant l'Antiguitat, així com la recreació admirada, a partir del Renaixement, dels cossos dels protagonistes -déus, semidéus i herois- amb una funció a vegades didàctica. L'ordenació de les peces és temàtica -es tracta d'una exposició "diacrònica", adverteixen els organitzadors- i per tant l'espectador pot enriquir les seves expectatives d'acord amb el tractament diferencial dels mateixos episodis. Així, per exemple, el protagonitzat per Narcís, enamorant-se de la seva viva imatge a l'estany, abans de precipitar-se i perdre la vida; o el que reflecteix la imprudència de Faetó, que va voler conduir el carro del déu Sol. També queda plasmada la irrefrenable tendència amorosa dels immortals amb Apolo perseguint Dafne. Sense oblidar les referències al déu del vi, Dionís, que és trossejat en la seva pròpia celebració per renéixer i propiciar la fructificació de la natura.