Evgeni Kissin torna al temple modernista per oferir un programa generós i delectar el públic amb la seva sorprenent capacitat per revelar els detalls ocults de la partitura, amb una tècnica i subtilesa extraordinaris.

Les peces programades tracen una mena de fris, que recorre alguns dels moments fonamentals per entendre l'evolució de la música per a teclat. Començant amb la Fantasia cromàtica i fuga, BWV 903, de Johan Sebastian Bach, una peça composta per a un instrument diferent del que emprarà el virtuós rus -un Steinway de cua- però que, així i tot, permetrà que resplendeixi en la seva profundament atemporal originalitat. Pel camí a l'expressivitat romàntica, el classicisme vienès troba a la figura de Mozart un pas ineludible, sent la seva Sonata per a piano núm. 9, en Re major, KV 311, composta amb només vint anys, un exemple ric en contrastos tonals, amb evidents reminiscències galants. L'expansivitat i l'equilibri de la seva proposta es transformen de l'altra banda del segle XVIII, amb la interpretació de les contemplatives Estampes de Claude Debussy, d'un poder altament evocador. El llegendari magnetisme de Kissin continuarà afegint capes i matisos a la tradició compositiva occidental amb la interpretació d'una selecció de peces del compositor rus Serguei Rakhmàninov, sovint titllat de postromàntic. Bon coneixedor del seu llenguatge musical, el pianista oferirà versions rigoroses, de puixança ben mesurada, amb moments per a la recreació lírica i altres de pur virtuosisme.

Posar en escena Terra Baixa, que els organitzadors saluden com el “gran clàssic del teatre en català” sembla una opció no exempta de riscos, sobretot si s'assumeix la necessitat d'actualitzar-lo,

amb una mirada propera a la contemporaneïtat. L'adaptació realitzada pel director Pablo Ley el converteix en “un relat detectivesc i un magnífic thriller sobre la lluita de classes”. Al costat de Carme Portaceli, assumeixen el caràcter visionari d'Àngel Guimerà, que evidentment es va preocupar per la qüestió social, sense poder sospitar els camins que prendria: “Segur que Guimerà pensava, a la seva manera, en la justícia social, però difícilment podia imaginar-se un món on es produís la Revolució Russa o l'auge del feixisme i, encara menys, que la confrontació entre aquestes dues forces acabés en una guerra mundial devastadora”, han escrit els artífexs d'aquesta trepidant versió, que incorpora dos personatges nous: una periodista i un comissari de policia, Vinagret. “Aquest –recorden els organitzadors–serà l’encarregat d’investigar un crim: un treballador ha assassinat el seu amo. En Manelic ha matat en Sebastià per alliberar la Marta (i a ell mateix)”.

Fins al 26 de febrer es podrà visitar l'exposició que el Museu Picasso dedica a l'artista camerunès Barthélémy Toguo, un dels creadors més importants de l'escena artística internacional. Com recorden

els organitzadors, ha participat en els principals certàmens, i ha exposat a museus com el Centre Pompidou. Nominat al premi Duchamp per la seva instal·lació Vaincre le virus! (“Vèncer el virus!”), es tracta d'un artista que no deixa indiferent per la manera com plasma la seva consciència crítica. Des del Museu Picasso il·lustren el compromís amb la societat, traslladada amb un llenguatge artístic original i atractiu: “En perpètua rebel·lió contra les disfuncions del món, moltes de les seves peces aborden la migració i l’exili. La natura, un altre dels temes predilectes de Toguo, apareix per exemple en la sèrie Homo planta, que reflecteix el seu desig que l’home cohabiti en harmonia amb la natura. Les obres de Barthélémy Toguo oscil·len, doncs, entre la denúncia de les desigualtats i la celebració de la vida, la natura i el cos”. La mostra del Museu Picasso permet confirmar la personalitat artística d'un creador polifacètic -com el mateix Picasso- que utilitza l'aquarel·la, però que també coneix la tècnica de la talla de fusta, i utilitza diferents suports per plasmar les seves inquietuds. “Una intensa consciència política”, que queda reflectida per exemple a Rwanda 1994, creada pensant en Gernika.

La gens menyspreable xifra de 193 olis en petit format, i amb suports dispars (alguns tan modestos com el cartó o taula) es poden descobrir al Palau Martorell, originalment seu de la Societat del Crèdit Mercantil, en una mostra organitzada en col·laboració amb la Fundació Museu Sorolla

i el Museu Sorolla. Aquest últim, per commemorar el centenari de la mort del pintor valencià, ha programat a la seu de Madrid una exposició centrada en els seus inicis. La peculiaritat de la mostra barcelonina, simptomàticament titulada Caçant impressions, rau en el caràcter experimental de l'obra exposada, conscientment assagística, fins i tot orientada al futur aprofitament dels millors resultats en les teles de dimensions superiors. "Petits en mida, però grans en audàcia, contenen ràfegues del Sorolla més brillant", expliquen els organitzadors, que aporten així mateix informació rellevant respecte d'aquesta producció menys coneguda, que anomenava "apunts", "taques" o "notes de color", i que ronden la xifra de dos mil. Un format “cada vegada més utilitzat a allò llarg del segle XIX pels grans artistes, ja que permetia recollir amb rapidesa idees o impressions de coses vistes a obres independents que anaven més enllà d'un simple esbós”. Tot i que al principi no es van considerar més que proves de color, per a la captació d'impressions, necessàriament fugaces, amb el temps es va entendre el valor creatiu de semblants assajos, sent cotitzats i exposats “com a mostres d'allò més personal i original de l'artista”.