El nostre conjunt de cambra més internacional, acostumat a tocar a les principals sales del món davant dels públics més exigents, afronta amb el seu retorn al Palau de la Música Catalana un programa ple d'al·licients, una selecció de peces que d’alguna manera permeten traçar la història del quartet de corda, el gènere que aquest conjunt conrea en les últimes dècades amb un inacabable llistat d'èxits en forma d'enregistraments i premis. Començant per un dels quartets compostos per Franz-Joseph Haydn, el “pare” del gènere musical, que va fixar la seva forma durant la seva estada a la cort Esterházy i la va llegar als músics de generacions futures, entre els quals, per exemple, hi havia Ludwig van Beethoven. Així, a la interpretació del molt expressiu Quartet a Sol menor, op. 20, núm. 3, vinculat a les vehements i contrastades simfonies Sturm und Drang de la mateixa època, li succeirà un quartet de maduresa de Ludwig van Beehoven -de fet l'última composició del seu opus per ell acabada en vida- el Quartet en fa major, op. 135. Un exercici personalíssim del geni de Bonn, que demostra el seguiment i -sobretot- la transcendència de la forma clàssica, amb una posta atemporal, plena d'aventures tonals i rítmiques, a més de la cèlebre -entre ontològica i humorística- pregunta Muss és sein? (“Ha de ser?”) que Beethoven vehicula musicalment i respon amb una impetuositat fascinant.

No menys personal és la música de cambra de l'últim compositor convocat pel Quartet Casals, sens dubte un dels seus favorits, si pensem en la seva freqüent programació. Es tracta de Dimitri Xostakòvitx, que va experimentar amb angoixa la pressió del règim soviètic i de fet la va plasmar a les seves composicions de menor envergadura, en contrast flagrant amb els encàrrecs oficials. Composicions més modestes en termes d'instrumentació però molt més lliures, pròdigues en missatges en clau i amb una gamma d'afectes amplíssima, com la que reflectiria una mena de diari íntim, amb constants alts i baixos i canvis d'humor, enllaçats això sí per la coherència única i l'art del seu autor. El Quartet núm. 9 en mi bemoll major, op. 117, no és una excepció. La lectura del Quartet Casals culminarà una vetllada de contrastos i intensitat, caracteritzada pel rigor interpretatiu i la passió inherent al seu compromís musical. Ho sap bé el nombrós públic que congrega el conjunt als seus concerts barcelonins. No per això, en aquest sentit, hem de deixar de repetir l'obvietat; i és que sempre és una sort -un privilegi enorme- poder sentir amb certa assiduïtat un quartet de tan alt nivell.

LLEGIR MÉS

William Christie, un dels principals intèrprets de música antiga -referent mundial durant més d'una dècada i autor d'enregistraments premiats- torna als escenaris barcelonins, en aquest cas al Gran Teatre del Liceu, amb el seu conjunt habitual, Les Art Florissants, per a interpretar en format concert una de les obres més espectaculars de Händel. Es tracta de Partenope, que els organitzadors del Liceu consideren

“un deliri de creativitat”. L'òpera “explica les vicissituds i els debats interns de la reina Partenope, fundadora de Nàpols, en l’aventura de triar marit d’entre tres pretendents rivals (Arsace, Amilio i Armindo). Intrigues, estratègia i identitats errònies revelen veritats profundes sobre l’amor i la guerra”. El gust per l'engany, pel caràcter equívoc de l'aparença –no només falsa, o no sempre falsa, sinó que variable en la seva significació– reapareix en moltes produccions del període. Amb un repartiment vocal a l'alçada dels instrumentistes, conformat pels guanyadors del premi Le Jardin des Voix de LES ARTS FLORISSANTS – William Christie de 2021, el director i padrí del projecte, un “expert handelià, farà una construcció d’aquesta obra mestra captant les mirades i els somriures que hi ha ocults a la partitura i transformant les notes en substància dramàtica”.

DOSTOYEVSKI: CONTEMPORANI I PROFETA

Casa de Rússia, fins al 28 de gener

Les lectures i relectures que habilita fins als nostres dies l'obra de Fiodor Dostoyevski -pensem sense anar més lluny com l’insereix Woody Allen a la seva meravellosa Matchpoint- justifica l'elecció del títol de l'exposició que es pot visitar a la Casa de Rússia fins a final de mes. Pocs són els autors que han aconseguit captar els baixos fons de la condició humana, posar nom al que es resisteix a ser anomenat i, des de l'aparença més descarnada, encara deixar intacte un bri d'esperança. Cert que trobem obres breus però profundament fosques com Les memòries del subsol o extenses però tremendes pel fil conductor que les articula, com Els germans Karamazov -la possible legitimitat de l'assassinat-, i en aquest sentit un diria que no hi ha precisament espai per a la filantropia. I és que, sense ser ni de bon tros un escriptor lluminós, des del seu profund coneixement de la psique humana aconsegueix, a través de l'exercici de la ficció, que el lector entengui qüestions problemàtiques, inquietuds o pors atàviques que la filosofia de tots els temps ha volgut explicar, i poques vegades ho ha aconseguit de manera convincent. Els materials que s'exhibeixen en aquesta exposició -que es reivindica, no cal dir-ho, “immersiva”- mostren les diferents facetes de la complexa personalitat de l'escriptor rus. L'exposició consta de tres parts, recorden els organitzadors: la secció anomenada “artística” exhibeix il·lustracions de l'artista italiana Valeria Brancaforte que s'inspiren en Crim i càstig, havent estat creades especialment per a l'exposició. La secció documental descriu cronològicament les principals etapes de la vida i l'obra de Dostoievski. I, finalment, la secció pròpiament immersiva ofereix l'espectador una oportunitat única d'interactuar amb la imatge del gran escriptor, el temps i els herois i els antiherois de les seves obres.

Tota una declaració de principis, la que exhibeix el títol d'aquesta exposició organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, no només com una mena de provocació. La màscara no menteix mai recorda la concepció falsament falsa de l'aparença; el caràcter artificiós de tota mostració, molt especialment la que adverteix que el que hi ha sota del que es mostra podria ser

diferent. Des de fa temps diversos pensadors han apuntat al fet que la màscara no contradiu, sinó que conforma el que la persona és o -millor dit- esdevé; des del sinistre i al·legòric relat d'Edgar A. Poe La màscara de la mort vermella, a tants exercicis de fals encobriment, entre els quals per exemple podem trobar el contraespionatge. Com ha explicat amb eines psicoanalítiques Slavoj Žižek, l'ésser humà és l'únic que pot enganyar amb la veritat. L'ús de la màscara, segons el que ja va apuntar temps enrere per Julia Kristeva, dinamita la creença positiva en un significat tancat; alhora, habilita per sota un espai de realització de la persona. “En fingir que ja som alguna cosa, ens convertim efectivament en allò. Per captar la dialèctica d'aquest moviment hem de tenir en compte el fet crucial que aquest 'fora' mai no és senzillament una màscara que portem en públic, sinó que es tracta del registre simbòlic” -escriu Žižek al capítol de Mirando al sesgo simptomàticament titulat "Com els no enganyats s'equivoquen"- per concloure que "aquell lloc extern defineix la nostra posició veritable". Des de fora de la psicoanàlisi, George Steiner ho expressaria en la seva breu Deu raons per a la tristesa del pensament d'una altra manera, en incidir que “la màscara es porta sota la pell”. Més enllà d'implicacions fenomenològiques, ontològiques o –com dèiem– psicoanalítiques, l'exposició del CCCB se centra així mateix en la realitat política, en el trastocament dels discursos que es produeix amb la posada en circulació de màscares: “Entre el Ku Klux Klan i Pussy Riot, s’estén, així, un repertori heterogeni de rostres emmascarats rere els quals s’amaga no només una identitat, sinó també l’origen d’alguns fenòmens que defineixen el nostre present, com les fake news, la conspiranoia o els mecanismes de control biopolític”. Estructurada en set seccions que mostren eventuals correspondències –“temàtiques i iconogràfiques”- la mostra compta amb obres de Félicien Rops, Lavinia Schulz, Leonora Carrington, Kati Horna, Marcel Janco, David Lloyd i Lourdes Grobet –entre altres artistes contemporanis- que es disposen juntament amb creacions realitzades ex professo, en ocasió de la present exposició, a càrrec de Nico Roig, Martí Riera i Onliyú, José Lázaro, Joaquín Santiago, Fernando González Viñas, Dostopos, May Pulgarín (Tropidelia), Les Migres d'Abya Yala (Jahel Guerra Roa i Lorena (Álvarez Chávez), Domestic Data Streamers, Antoni Hervàs, Beatriz Sánchez i de Gitano del Futuro.

LLEGIR MÉS