Un any més, la confluència d'espectacles que es poden gaudir sota el segell de qualitat que garanteix la marca GREC resulta impactant. Tot i no poder entrar amb exhaustivitat en el detall dels criteris que ens mouen a recomanar una selecció en el marc d'aquest macro-festival cultural centrat en les arts escèniques, i assumint la possibilitat d'omissions difícilment justificables, esmentarem algunes mostres prou significatives de la present edició, desplegades majoritàriament al llarg de juliol. De fet, ja a finals del mes anterior val la pena recomanar la visita de la Nederlands Dans Theater al Teatre Grec, els dies 29 i 30, amb tres coreografies diferents, una de les quals obra de Marina Mascarell. Encara en l'àmbit de la dansa -una de les arts més presents en aquest festival- sembla obligada la menció a l'espectacle que protagonitzarà Israel Galván junt amb l'Escolania de Montserrat al Mercat de les Flors, els dies 2 i 3 de juliol, i que els organitzadors descriuen així: “El paisatge visual i sonor de Sevilla es converteix en moviment en un solo de dansa que s'ofereix en qualitat d'estrena mundial i que al·ludeix a la innocència infantil a partir de l'anomenat «Baile de los Seises» i de les veus de l'Escolania de Montserrat”. Encara que molt diferent en format, estil i propòsit artístic, durant els primers dies de juliol es podrà assistir a la posada en escena d'una obra de teatre capital, ubicada així mateix a Sevilla, i inspiradora de tantes altres versions del mite del seductor: El burlador de Sevilla de Tirso de Molina, en una versió intensa i adaptada als debats actuals, per part de la Companyia Nacional de Teatre Clásico i amb la direcció de Xavier Albertí, a l'escenari del Teatre Grec els dies 3 i 4 de juliol.

Altres obres clàssiques, aquests primers dies, que val la pena prendre en consideració són: Ein Volksfeind (Un enemic del poble) d'Henrik Ibsen, al Teatre Lliure de Montjuïc; el Tartuf de Molière, al Teatre Goya, amb la cridanera i versàtil intervenció de Pepe Viyuela al paper protagonista; o, per descomptat, l'atrevit Hamlet que s'ofereix a la sala Tallers el Teatre Nacional de Catalunya, amb una posada en escena i direcció de Chela de Ferrari, que adapta la cèlebre obra: “Quins són els somnis i les frustracions d'una persona amb síndrome de Down? Elles mateixes ens ho expliquen”. Chela De Ferrari utilitza el ser o no ser “per interrogar-se i per interrogar el públic sobre les persones amb síndrome de Down i sobre el paper que han de tenir a la nostra societat”. Una altra proposta teatral de gran interès, que eventualment podria sacsejar l'espectador i que es representarà del dia 7 al 10 de juliol, és la que porta per títol Aquellas que no deben morir. Creada pel col·lectiu escènic Las Huecas, “aposta per l'estètica del distanciament i explora amb esperit crític les estructures socials i polítiques que regulen la mort”. Pel que fa a les propostes musicals, entre els molts espectacles que criden l'atenció, cal destacar Bach to the Future 1.0, el dia 6 de juliol, en què la música de Johann Sebastian Bach i la intel·ligència artificial es retroalimenten des de “la col·lisió”, per emprar el terme que usen els organitzadors. Una proposta de la Cia. Rau, composta pel pianista Carles Marigó i Jaume Sangrà, una “companyia de creació especialitzada en el desenvolupament de projectes artístics en què la poètica de la música i el teatre físic es relacionen aportant una mirada particular i crítica de la realitat”. Diametralment distant en termes artístics, però encara impactant per a molts, és la Missa de Rèquiem de Wolfgang A. Mozart, que s'ha incorporat al cartell d'espectacles programats a la present edició del Grec, el dia 15 de juliol. Amb la participació de l'Orfeó Català, sota la direcció magistral de Simon Halsey, es podrà escoltar aquesta obra immortal al Palau de la Música amb una escenificació de Pere Faura. De temàtica comparable, l'Stabat Mater de Pergolesi, en aquest cas interpretat pel Cor de noies de l'Orfeó Català el dia 18 de juliol amb la direcció de l'especialista en música antiga Dani Espasa, és una altra de les obres clàssiques que més vívidament arriben a l'ànim de l'oient. Tornant de nou a una proposta limítrofa, que trastoca el sentit mateix del fenomen musical des de la creació de ritmes i sonoritats inaudites, la proposta de Frames i Albert Quesada titulada Desert sens dubte captarà l'atenció -i potser despertarà fascinació- del públic, els dies 16 i 17: “Dansa i música, en una experiència de so immersiu que reuneix uns instruments poc habituals, un coreògraf jove de trajectòria internacional i un grup de percussió dedicat al repertori de nova creació”. Un parell de recomanacions més, de signe diferent. D'una banda, la projecció del remake de West Side Story que va realitzar el 2021 Steven Spielberg podrà gaudir-se a l'aire lliure, al Castell de Montjuïc “la sala de projeccions més fresca”, després d'haver assistit al concert de LaKolmena, conjunt de percussionistes que imprimeixen ritmes trepidants, un espectacle “dinàmic i festiu, travessat per estils musicals diversos”. D'altra banda, a l'última setmana de juliol diferents espectacles de Flamenc tindran lloc al pati de la seu del Districte de Nou Barris, convertit “en un escenari dedicat al flamenc per acollir un festival creat l'any 2000 i que actualment gestiona l'associació barcelonina El Dorado”. El dia 23, en aquest sentit, actuaran les artistes Vanesa Aibar y María Marín, presentant Certidumbres, “un espectacle protagonitzat per una bailaora i creadora de Jaén que parteix del flamenc i la dansa espanyola per crear una dansa moderna i lliure”. En aquest mateix espai actuaran, en dies següents, artistes com Alba Carmona, Javier Colina, Pepe Habichuela, Andrés Marín, José Valencia o Raúl Cantizano, entre d'altres. Finalment, no podem evitar recomanar la representació del Paradís perdut de John Milton. Un clàssic del 1667 que, a la versió d'Helena Tornero, i amb direcció d'Andrés Lima, habilitarà una experiència d'alta intensitat emocional per als que s'acostin al Teatre Grec els dies 26 o 27 de juliol. La dramaturga Helena Tornero explica que “amb aquesta posada en escena voldria oferir al públic l'oportunitat de sentir-se part de la representació, viatjant al lloc de l'altre mitjançant les paraules de Milton i descobrir, així, quina part hi ha en cadascun de nosaltres d'àngel o de diable, d'home i de dona, de comediant o d'espectador”.

LLEGIR MÉS

Després del tret de sortida, el dia 30 de juny -una jornada inaugural protagonitzada pel violoncel·lista Kian Soltani i la directora Stephanie Childress-, la segona data del Festival Mozart Nits d'Estiu tindrà lloc a la sala gran de l'Auditori, amb presència d'una artista de primeríssim nivell. Pensem en la violinista Nicola Benedetti, que interpretarà el Concert per a violí núm. 3

de Wolfgang A. Mozart. Una obra de període mitjà, composta durant la joventut, que evidencia l'equilibri clàssic i la seva habilitat per crear melodies dotades d'una espontaneïtat cridanera. El refinament i la pulcritud conviuen amb la llibertat expressiva que, encara que allunyada del romanticisme, donarà peu a una concepció de l'art molt més subjectiva, compromesa amb la sacsejada emocional i la promoció d'afectes que marquen a foc la consciència de l'oient. Beethoven és el convidat d'honor d’aquest Festival mozartià. La programació de la seva Simfonia núm. 4 en si bemoll evidencia precisament la consecució d'una revolució expressiva -per ell protagonitzat, ja al s. XIX, igual que Mozart havia completat el tram fins a aquella reforma estètica al XVIII. Una simfonia formalment impecable, però que incorpora l'agitació en un sentit quasi ontològic, passant de l'ordre al caos i del caos a l'ordre. Abans d'arribar a aquest moment, d’intensitat sonora trepidant, l'Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Lionel Bringuier, haurà interpretat, a manera d’introducció, una composició mozartiana reservada a les seccions de cordes. Una obra amb una intrahistòria particular, que reflecteix el modus operandi del compositor, com expliquen els organitzadors: “Mozart va escriure el seu Adagio i fuga per a cordes a partir d’una fuga per a dos pianos del 1783 a la qual va afegir un adagio. Una partitura que ens descobreix les claus d’una època dominada per la textura contrapuntística, tal com ocorre en els quartets de corda coetanis, i que serà determinant en la seva obra tardana”. La influència de Bach, encara que llunyana en el temps -i no especialment propera al seu tarannà com a creador- queda de manifest en aquesta peça, inclús si -com tot just dèiem- el salzburguès tendirà a posar en joc mitjans expressius ben diferents dels del Kantor de Leipzig. En aquest sentit, la tercera jornada del Festival Mozart, que tindrà lloc al Palau de la Música, comptarà amb la participació estelar de la soprano Julia Lezhneva, qui mostrarà la seva habilitat per a l'expressió d'afectes a través del cant amb una cèlebre ària de La clemenza di Tito, "Parto, ma tu ben mio", o l'emotiva peça amb piano obbligato “Ch'io mi scordi di te? - Non temer, amat bene”, Kv 505. Abans, i per plasmar el contrast amb la praxi d'altres creadors anteriors a Mozart, en el marc del seu mateix segle, podran escoltar-se àries de Gluck tan memorables com “Che faro senza Euridice”, així com l'obertura del seu ballet Don Juan, que dialogarà des de la distància amb l'obertura de l'última òpera que Mozart va compondre. Sota la direcció de Dani Espasa, especialista en la interpretació amb criteris històrics, al capdavant de l'OBC, aquest esdeveniment suposarà la culminació i la cloenda del Festival Mozart.

Una ocasió única per descobrir, en dues dates consecutives -els dies 9 i 10 de juliol- el talent de quatre joves compositors: José Río-Pareja, Fabián Santcovsky, Marco Migó i Núria Giménez-Comas són els noms dels creadors de les microòperes, de 30 minuts cadascuna, que podran gaudir-se en

La Fundació Vila Casas recupera a la seu dels Espais Volart l'obra de Guillem Viladot (1922-1999), un artista inquiet com pocs. Farmacèutic de professió a Agramunt, durant el seu temps lliure va assajar noves maneres de traslladar interrogants amb un llenguatge artístic personalíssim, que fascina per la constància i varietat de la

seva cerca. El títol de la mostra comissariada per Pau Minguet -Guillem Viladot. L'experimentació incessant- posa en relleu aquest tret, que il·lustra meravellosament una de les peces més cridaneres: un artefacte mecànic d'aspes, tipus ventilador, implementat amb subtils plomes d’ocell. Però no tot són instal·lacions, la seva obra és tan variada com oberta la seva creativitat, pel que fa al suport físic. L'acumulació d'artificis, en qualsevol cas, el va portar a crear un “museu amb totes les obres que anava confegint -destaquen des de la Fundació Vila Casas-, fruit de l’objecte trobat i de l’assemblatge”. Molts dels elements són peces de màquines o restes d'algun ésser viu, a les quals atorga un sentit nou, a la seva imaginativa vinculació. Precisament perquè no renuncia als seus orígens, “Viladot ens permet de fugir de les concepcions romàntiques o fins i tot condescendents sobre el món rural”. Els organitzadors destaquen alguns dels moments més importants de la seva trajectòria expositiva, com l'exposició del 1980 a la Galeria Maeght, per exemple. Lluny de ser un excèntric, insisteixen els organitzadors en el coneixement que tenia de les tendències creatives de l'època. Així, “reivindicar la figura de Viladot és remarcar que, des de la perifèria geogràfica, des d’un poble agrícola de l’Urgell, es podia estar al corrent de les experimentacions artístiques més radicals. Ell les va fer seves i les va transformar sense defugir mai les seves arrels”.

LLEGIR MÉS