Després d'un mes dedicat de manera pràcticament íntegra a l'exploració de l'erotisme musical -per fer servir l'expressió kierkegaardiana- que trasllada el tàndem de creadors format per Wolfgang A. Mozart i Lorenzo Da Ponte en l’època de la Il·lustració, gràcies a la interpretació en

forma de trilogia per Marc Minkowski i Ivan Alexandre, assistim a un contrapunt brutal, ja impossiblement galant, de la deshumanització i la crisi axiològica que revela el Wozzeck d'Alban Berg. L'home/la dona convertits/des ja no en objecte de desig -potencialment lliures, però- sinó en força de treball, carn de canó o de possessió anònima per part d'un poder que ni tan sols revela la seva faç, com havia anticipat Kafka en novel·les com ara El castell. L'òpera d'Alban Berg s'inspira directament en l'obra de teatre de Georg Büchner, que Alban Berg va descobrir el 4 de maig de 1914. Summament impactat, decideix adoptar la història de Woyzeck al llenguatge operístic i -com recorden des del Liceu- finalitza el 1922 la partitura “integrant a l'argument la seva pròpia experiència com a treballador del Ministeri de Guerra durant la I Guerra Mundial. La brutalitat i la desesperança d’una societat ofegada pels horrors bèl·lics s’evoquen des de la seva estrena”. Des d'una perspectiva propera al compositor, el pensador Theodor W. Adorno -que va ser el seu deixeble- assenyala que aquesta primera gran òpera atonal aconsegueix una fusió nova entre música i paraula, que li atorga autonomia com a obra d'art: “Berg no posa simplement música a paraules, la música les absorbeix. A Wozzeck música i text estan tan enginyosament units que és impossible dir on comença un i acaba l'altra”. La música, “profundament temàtica” adopta una articulació o sintaxi que recorda la gramàtica del llenguatge humà. L'expressionisme feridor de la melodia trasllada els avatars dolorosos de la trama, que els organitzadors resumeixen d'aquesta manera: “Wozzeck és un soldat amb una existència quotidiana de misèria i alineació que sucumbirà humiliat davant de la maldat de les dures lleis de l’explotació i l’abús. Víctima de la crueltat dels experiments del metge militar i obligat pel seu capità a portar a terme les feines més humils i servils, no és altra cosa que un individu reduït a l’objecte, propietat de la classe dominant. La llar amb Marie, la seva amant, i el fill en comú són el seu paradís real, però quan la dona el traeix amb el Tambor Major s’activa una espiral d’ira i gelosia autodestructiva: una guerra contra el món, però també interna i mental”. Síntesi meravellosa de l'argument de Büchner, que a la transposició musical de Berg amplifica -si és possible- el seu impacte emocional en l'espectador i oient, que es converteix ell mateix en testimoni de les desventures de l'antiheroi. La producció del Liceu, procedent del prestigiós Festival de Salzburg, compta amb la participació de Matthias Goerne, un dels cantants més aclamats dels darrers temps, en qualitat de protagonista. Un altre al·licient d’obligada menció és que la direcció escènica va a càrrec de l'artista plàstic William Kentridge, dotant de sentit la concepció wagneriana de l'òpera com a “obra d'art total”, per la confluència de disciplines. A càrrec de la direcció musical tornarà al podi el mestre Josep Pons, especialista en partitures que requereixen de l’orquestra un plus d’expressivitat i dramatisme, en la recreació d’escenes que alternen una estètica onírica amb passatges d’estridència sonora, viva representació de la crisi que els personatges experimenten.

Sens dubte, una de les exposicions de l'any és la que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) dedica a Joseph Mallord William Turner (1775-1851), del 20 de maig fins a l'11 de setembre. La influència del pintor anglès ha estat tremenda, fins al punt de ser considerat inclús precursor de l'expressionisme abstracte. Avançant-se a l'Impressionisme, capta la fluctuació de la naturalesa fins al punt de representar el seu caràcter indòmit, irrepresentable, connectant el món d’afora, màximament aliè i il·limitat, amb la interioritat del subjecte en la seva dimensió més incomprensible, que l'estètica kantiana concep amb la idea del “sublim”, explorada amb una profunditat nova a la Crítica del judici, de 1790. De fet, el filòsof barceloní Eugenio Trías va dedicar al seu premiat assaig Lo bello y lo siniestro un apartat a la recreació d'un tempestuós viatge en diligència que fet i fet sumiria els transportats en subjectes d'una experiència estètica tan extrema com les que després pintaria aquell “pintor discutidíssim i tingut per estrafolari, anomenat Turner -assenyala Trías- qui, segons els seus adversaris, pintava el que cap ull humà no havia vist (ni el seu, és clar)”. La imprescindible mostra que el MNAC ha organitzat “explora la seva fascinació pels fenòmens meteorològics i atmosfèrics, des dels inicis de la seva obra, a la dècada de 1790, i fins a finals dels anys 1840”. Per descomptat, aquells mars encabritats i tempestes posseeixen una funció metafòrica; interpel·len anímicament l'espectador, que se sent mogut a manifestar-se en un sentit o un altre davant la dimensió incomprensible d’allò representat, o fins i tot commogut si és que potser ha experimentat una vivència semblant.

L'exposició té un punt didàctic en mostrar l'evolució dels projectes pictòrics de Turner, que no neixen fruit de la inspiració o el cop de geni, sinó després de nombrosos esbossos i estudis: “La mostra revela com l’aquarel·la va ser fonamental en l’enfocament científic, però intuïtiu de l’artista, que li va permetre copsar la intensitat de les forces de la natura amb una precisió expressiva mai igualada. La principal inspiració de Turner va sorgir dels seus viatges per la Gran Bretanya i l'Europa continental”. Per això es reuneixen aquarel·les, olis i gravats que mostren el procés de creació i la incorporació dels seus temes predilectes, amb l'èmfasi posat en el paisatge. Simptomàticament es revela l'agitació de les forces espirituals, al segle que tematitza la incommensurabilitat de la vida interior mitjançant una noció, la de pathos, íntimament vinculada a la de l'acció inevitable de la naturalesa. L'individu s’hi troba inclòs, formant part d'un mateix organisme, amb consciència o sense, fins i tot si el desenvolupament industrial i el positivisme intenten cosificar-la i projectar una forma de dominació contraproduent. Esforç que revela la codependència i la necessitat de sotmetre a control allò que transcendeix el subjecte, quedant realment subjecte a això. Potser per això sostenen els organitzadors que “aquesta exposició confronta l’espectador amb una experiència sensorial de la natura que ens afecta avui tant com ho va fer als seus contemporanis”.

LLEGIR MÉS

Una de les exposicions més esperades a Cosmocaixa, producte de la primera col·laboració amb museu de la ciència de Londres, aborda els secrets del Sol, astre rei, que pretén mostrar -en paraules d'Ignasi Miró, proferides a la presentació de la temporada- “com ha canviat la

relació dels humans, des de l'ús de tauletes cuneïformes a instruments d'observació moderns”. Són més de cent peces històriques i contemporànies les que es podran descobrir, “des d'antics instruments d'observació fins a prototips de reactors de fusió nuclear”. A més d'incidir en el profit que ha suposat per als éssers humans i la vida en general sobre el planeta Terra, apuntant al seu caràcter de font d'energia, per descomptat també se subratlla els riscos que suposa l'exposició a les radiacions. Es tracta d'una mostra interactiva, pensada perquè el públic de totes les edats es pugui endinsar en “els secrets del Sol i la relació fascinant que mantenim amb la nostra estrella”.

LLEGIR MÉS