La presència al Gran Teatre de Liceu d'una figura de la direcció com Gustavo Dudamel és una excel·lent notícia. Un dels mestres més internacionalment sol·licitats dels últims temps, consagrat a les principals sales de concerts, s'enfronta en aquest cas al repte de conduir musicalment l'Otello de Giuseppe Verdi. Òpera tardana, estrenada el 1887, en ella el característic estil de l'italià -dinàmic, colorit i amb una evident facilitat per a la creació melòdica- s'aproxima per moments a la intensitat dels drames de Richard Wagner, mort poc abans de l'inici d'un projecte que, de fet, es dilataria en el temps. Per descomptat, en l'origen de la partitura cal trobar el text de Shakespeare, emprat ja per Rossini moltes dècades abans -set, concretament- i que en aquest cas adapta magistralment el llibretista i compositor Arrigo Boito. Encara que Verdi va trigar a donar el vistiplau a la seva tasca -justificadament suspicaç en trobar-se Boito vinculat a un moviment cultural que qüestionava el modus operandi de compositors tradicionalistes- el resultat és una òpera gairebé sense interrupcions, que flueix amb naturalitat apassionada, motivant una mena de vòrtex al si del triangle que conformen Otel·lo, Desdèmona i per descomptat Iago.

La present producció prové de la Bayerische Staatsoper i compta amb les veus de Gregory Kunde, Krassimira Stoyanova i Carlos Álvarez. Creada per l’Amélie Niermeyer "mostra -segons expliquen els organitzadors- la lluita interior i exterior que habita en el text de Shakespeare, però posant també al centre la figura de Desdèmona. D’alguna manera subratlla el feminicidi i la misogínia amb les ulleres del realisme, l’expressionisme i la cruesa del teatre modern".

LLEGIR MÉS

Dos dels artistes preferits del públic barceloní, amb èxits al Palau de la Música i en altres sales de referència, s'alien en un concert únic, absolutament inclassificable. L'organista Juan de la Rubia i el pianista Marco Mezquida realitzaran

improvisacions sobre l'obra de Johann Sebastian Bach, una obra que ha estat revistada en una infinitat d'ocasions des de perspectives i gèneres diferents d'acord amb les seves possibilitats intrínseques, i que en la present habilitarà un apassionant diàleg entre els instruments de tecla més coneguts. El "rei dels instruments", títol antigament atorgat a l'orgue, interpel·larà i es deixarà interpel·lar pel piano, instrument d'una versatilitat menys connotada i empleat -com se sap- en multitud de gèneres i estils musicals. Marco Mezquida ha intervingut en projectes diversament creatius, en conjunts de jazz, acompanyant a Sílvia Pérez Cruz -en aquesta mateixa sala- i fins i tot aportant el seu mestratge en la posada en escena d'El combat del segle (Sala Beckett). Per la seva banda, Juan de la Rubia ha brillat com a solista d'algunes de les principals formacions de música antiga -així, per exemple, la Freiburger Barockorkester- però també ha estat present en molts altres projectes, alguns d'ells interdisciplinaris, en què ha demostrat les seves facultats com a improvisador. En el mateix Palau de la Música es va encarregar d'il·lustrar musicalment pel·lícules capitals de cinema mut, com Nosferatu o Metropolis. Els artistes Juan de la Rubia i Marco Mezquida no necessiten motivació extrínseca, però la reunió concertada de tots dos pot estimular encara més les seves prestacions. A la complicitat dels implicats, a la conjunció de dues carreres reeixides i al caràcter de repte de l'esdeveniment cal afegir la intervenció visual d'Alba G. Corral, que dotarà d'una nova dimensió a l'experiència pròpiament auditiva.

Després de la meravellosa retrospectiva que la Fundació Mapfre va dedicar a Bill Brandt en el recentment inaugurat centre KBr de Barcelona, especialitzat en fotografia, la protagonista de l'exposició que es podrà visitar fins al 23 de maig combina experimentació i activisme. L'originalitat del seu llenguatge artístic rau precisament en l'ús de tècniques atrevides, algunes d'elles pròpies del surrealisme -per exemple, la doble exposició-, per a la captació documental d'una realitat en canvi, que amenaça la vida de comunitats dels indis Ianomami. Andujar va entrar en contacte amb elles per primera vegada el 1971, moment en què comença a percebre els danys derivats de l'explotació dels recursos de l'Amazones, i s'implica en la seva difusió gràfica. Aquest "compromís -assenyalen els organitzadors-, incansable des de llavors, per a ella no només és un instrument de lluita amb el qual fer front a una injustícia, sinó també una manera d’esclarir les seves pròpies interrogacions existencials".

La fotògrafa brasilera ha explicat: "Estic connectada amb el poble indígena, amb la terra, amb una lluita essencial. Tot això em commou profundament. Tot sembla necessari. […] Potser sempre vaig buscar la raó de la vida en aquesta essencialitat. I per això vaig arribar a la selva amazònica, de manera instintiva, mentre em buscava a mi mateixa". En aquesta mateixa línia, precisa que "fotografiar és el procés de descobrir l’altre i, a través de l’altre, descobrir-se un mateix. El fotògraf busca i descobreix nous mons, però, en definitiva, sempre acaba mostrant el que hi ha en el seu interior". El drama que plana sobre les comunitats més vulnerables reflecteix, així, la precarietat de l'ésser humà, d'una manera especialment cridanera a partir de la manipulació de la pel·lícula per part de l'artista, conscient que l'artifici li permet comunicar amb major expressivitat aquella realitat externa / interna. Comissariada per Thyago Nogueira, coordinador de fotografia contemporània de l'Institut Moreira Salles, del Brasil, l’exposició està organitzada en vuit seccions, que reuneixen unes dues-centes setanta imatges. A més, pot contemplar-se -en paraules dels organitzadors- “una sèrie de dibuixos fets per membres dels ianomami, juntament amb llibres, projeccions audiovisuals i documents que exploren l’extraordinària contribució de l’artista al mitjà".

LLEGIR MÉS

La carrera de l'artista Fina Miralles es va iniciar en una època en què la repressió estava encara present de manera fàctica i en les mentalitats dels ciutadans. La seva obra s'enfronta a l'entorn "hostil, limitador i castrador" -segons expliquen els organitzadors de la mostra-,

un entorn en què "la censura controlava qualsevol forma d'expressió, sota imperatius morals". Al Macba fins al 5 d'abril, l’original proposta de Fina Miralles sorteja moltes d’aquelles limitacions, qüestionant així mateix el tipus d'art acadèmic que s'ensenyava llavors a les escoles d'art. El títol de la mostra comissariada per Teresa Grandas, "Sóc Totes els que he sigut", evidència no només la pluralitat de possibilitats que tot ésser humà -en aquest cas, una artista- atresora, sinó que dóna a entendre la quantitat de possibilitats de representació de la realitat pròpia, plasmades aquí en suport fotogràfic o en instal·lacions. Es tracta, en ambdós casos, d'intervencions artificioses, desplegades a plena consciència, per tal de despertar la perplexitat en la percepció de la realitat i desafiar la noció d'una identitat tancada i definitiva.

LLEGIR MÉS