Agenda cultural Barcelona novembre 2020
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 11 / 20
Ramificacions
L'Auditori, 27, 28 i 29 de novembre
Khatia Buniatishvili no necessita presentació. Ha tocat a les principals sales de concert d'arreu del món, rebent el reconeixement unànime de crítica i públic pel caire apassionat de les seves interpretacions, pel compromís que s'evidencia en els seus recitals, quan acapara l'atenció dels espectadors, i es mostra absolutament compromesa en desentranyar el sentit ocult de les partitures. Escoltar-la en diàleg amb una orquestra -una mica menys freqüent, en les seves últimes visites a Barcelona- serà un veritable plaer, tant més tenint en compte la peça programada, el Concert per a piano i orquestra núm. 23 en La major de Wolfgang Amadeus Mozart. El caràcter jovial dels moviments extrems del concert, que la pianista georgiana abordarà amb el seu característic atreviment, contrasta amb la preromàntica pàgina de l'Adagio, d'una sensibilitat visionària. Les altres obres programades en aquest sensacional concert a l’Auditori -amb una Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Ludovic Morlot- mostren la deriva només aparentment antagònica de la creativitat musical, als segles posteriors. Tant en l’obra de Bartók com en la de Ligeti assistim a l'evolució i recerca d'un llenguatge musical que durant el XX experimenta com mai abans amb l'expressivitat, revolucionant així mateix les condicions d'escolta i l'atenció de l'espectador, necessàriament implicat en el decurs del significat musical.
Sílvia Pérez Cruz
Palau de la Música, 11 de novembre
El to característicament intimista, quasi confessional, de la majoria de concerts de Sílvia Pérez Cruz es retrobarà al Palau de la Música. La seva veu i la seva guitarra,
únics instruments concertats, abordaran l’esdeveniment titulat: "Farsa (gènere impossible)- Sola". Es sentirà una sèrie de temes propis, procedents de l’obra homònima, en diàleg amb altres disciplines artístiques, com el teatre o la dansa, que des de sempre han interessat a la Sílvia Pérez Cruz. El carisma de la cantant catalana s'amplifica en un format minimalista, fent partícips als espectadors de l'autenticitat de la seva introspecció, de la recerca de la veritat pròpia a través de la cançó.
LETICIA MORENO
Palau de la Música, 2 de novembre
Poques peces de cambra són més mítiques, més connotades per anècdotes i llegendes, que la Sonata a Kreutzer de Ludwig van Beethoven. Per la seva endimoniada
expressivitat, per l’exigència tècnica que requereix i la passió que sembla suscitar en intèrprets i oients va ser emprada per Tolstoi per dinamitzar la història d'un adulteri. Música sublim i violenta, que la violinista Leticia Moreno, artista internacionalment reconeguda, desplegarà al costat del pianista Josu de Solaun. Les altres obres programades, la Tzigane de Ravel i la Rapsòdia Núm. 1 de Bartók, així mateix posen en relleu la versatilitat tímbrica i rítmica de la violinista.
UTE LEMPER
Palau de la Música, 6 de novembre
Un dels grans noms de la present edició del Voll-Damm Jazz Festival és, sense cap dubte, Ute Lemper. Des que fos saludada en els inicis de la seva carrera
com la nova Marlene Dietrich, la cantant alemanya ha explorat diversos registres incloent la cançó francesa (Edith Piaf) i el tango. Amb una personalitat carismàtica i burlesca, el seu port falsament canalla alterna la veu ronca amb un timbre vellutat, recreant l’estètica de cabaret. L'espectador és transportat a una època passada, i alhora l’artista es connecta amb els inicis de la seva pròpia carrera. En un Palau de la Música que s'espera ple, dins dels límits permesos per les autoritats sanitàries, Ute Lemper es retrobarà amb la figura icònica de Dietrich en l'espectacle res casualment titulat "Rendez-vous with Marlene".
MITRIDATE RE DI PONTO
Gran Teatre el Liceu, 24 de novembre
Una de les òperes menys conegudes i interpretades del jove Mozart, anterior al salt qualitatiu que van suposar l'encara canònic Idomeneu i el seu absolut contraexemple, el descarat Rapte en el serrall, és Mitridate, re di Ponto.
Una òpera seriosa, composta quan el salzburguès tenia només tretza anys. Tot i no haver-se emancipat dels modes compositius de l'època, demostra ja una espontaneïtat absolutament impensable, amb àries lluïdes, de gran emotivitat, com "Nel grave tormento". Mark Minkowski és un dels directors més capacitats per dotar de la justa vivacitat a partitures antigues, aplicant els modes interpretatius de l'època al davant del conjunt Les Musiciens du Louvre. En versió concert, per tant sense desplegament d'acció dramàtica, podran gaudir-se les primeres passes operístiques de qui acabarà transcendint amb algunes de les creacions més influents, delicioses i presents en l'imaginari col·lectiu, com són el Don Giovanni, Les noces de Fígaro o La flauta màgica.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 11 / 20
Carlos Saura, fotògraf. Una vida rere la càmera
Centre d'Art Tecla Sala, fins al 10 de gener
A més de director de cinema, amb una llarga trajectòria a l’esquena -la filmació d'obres com Cría cuervos, Bodas de Sangre o Carmen, i l’obtenció de premis a Cannes i Berlín- Carlos Saura va ser un amant de la fotografia, que els organitzadors descriuen com la seva "primera passió". L'art que atura el temps, i fixa per sempre l'instant, també suggereix històries. Moltes de les fotografies recopilades en l’exposició comissariada per Chema Conesa al Centre d'Art Tecla Sala -un total de 116 instantànies, i també polaroids, fotografies pintades, quaderns personals, llibres de fotografia sobre l'artista i material audiovisual- van ser fetes en rodatges. Semblen aportar informació complementària i valuosa, però sobretot es percep en elles el compromís i la complicitat d'alguns dels actors que hi participen. Trobem així mateix imatges de la vida personal de Saura, més ençà de les pantalles, que mostren la seva perspicaç i a vegades àcida mirada. Finalment, trobem així mateix instantànies que procedeixen d'alguns dels encàrrecs que li fessin en la seva joventut i de l'Espanya de la postguerra, en què ja es pot apreciar aquella capacitat per captar l'instant que condensa en potència una narració. Les històries es gesten en la manera de mirar, si el que mira cobra consciència de la seva pròpia intervenció en la realitat.
William Kentridge
CCCB, fins al 21 de febrer
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta amb la seva exposició "El que no està dibuixat" una eloqüent mostra de la producció de William Kentridge. Nascut a Johannesburg
el 1955, és una figura internacionalment reconeguda pel seu caràcter polifacètic. El creador sud-africà no renuncia a cap llenguatge ni suport artístic per vehicular les seves inquietuds, sovint socialment connotades: dibuixos, pintures, obres de teatre i cinematogràfiques l'han portat a ser considerat com una de les veus més autoritzades de l'actualitat. Comissariada per Jaap Guldemond, director d'exposicions de l'Eye Filmmuseum d'Amsterdam, l'exposició del CCCB ofereix a l'espectador una significativa mostra d'aquella varietat de registres, amb algunes de les obres més contundents de Kentridge, entre les quals -expliquen des del CCCB- tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d'animació Drawings for Projection. Novetat absoluta, a Europa, suposa la projecció de la seva última pel·lícula, titulada City Deep.
PRINT3D
CosmoCaixa, fins al 19 de setembre
La voluntat de reproduir la realitat per fer-la més dominable és una aspiració antiga, que la modernitat comença a esbossar amb la concepció mecànica del món i la materialització de la idea en l'autòmat.
Si en els inicis de les civilitzacions és el mite el que explica l'ordre del real, l'impuls de la ciència de la mà d'un Galileu o d’un Newton troba les regularitats del cosmos, preparant el salt per a la seva reproducció. Una aspiració barroca -present per exemple en l'obra de Descartes- que en ple segle XXI l'enginyeria genètica i la robòtica, entre altres disciplines, posen a l'abast de la humanitat. Però parlant ja en la reproducció literal d’objectes digitalment dissenyats l'exposició del Cosmocaixa se centra a mostrar el funcionament i les múltiples aplicacions de les impressores 3D. Màquines d'una versatilitat fascinant, amb usos tan dispars com el disseny industrial o la medicina, que en definitiva poden contribuir al benestar dels éssers humans. Separada temàticament en vuit àmbits diferents, aquesta exposició suposa una aventura didàctica i rigorosa, que dóna a conèixer el paradigma tecnològic en què ja estem, així com la immensitat d'utilitats que s'auguren en el futur, i el coneixement dels quals beneficiarà les generacions més joves.
Vampirs. L'evolució del mite
CaixaForum Barcelona, fins al 31 de gener
Només uns dies abans de la data dedicada als difunts, que se celebra amb variants a banda i banda de l'Atlàntic, al Caixaforum de Barcelona inaugura una exposició monogràfica, centrada en un dels monstres
més icònics i carismàtics, amb material gràfic i passatges d'algunes de les produccions cinematogràfiques més memorables. En una de les primeres representacions, la figura del vampir remet al Nosferatu de Friedrich W. Murnau, basada en el relat de Bram Stoker, a finals de segle XIX. La pel·lícula de 1921, en què afloren les inquietuds i l'estètica romàntiques, és recordada sobretot pel sinistre perfil de l'actor Max Schreck -el seu cognom vol dir, literalment, "ensurt" - pujant les escales, ungles per davant, a la recerca de la víctima. Per descomptat, l'exposició convoca així mateix el carisma de Bela Lugosi, protagonista del Dràcula de Tod Browning que encimbella l'exotisme irresistible del seu accent (no hauria pogut ser gaudit quatre anys enrere, abans de la sonorització de les cintes, el 1927) . Podran contemplar-se també creacions més properes a la nostra època, que ratifiquen la vigència dels temors que van donar peu al mite del vampir. En els anys 50, per exemple, apareixeria equipat ja amb els trets i actituds tòpiques -així, en la versió protagonitzada per Christopher Lee- que ho tornaran fins i tot parodiable. "A més de mostrar pel·lícules i obres literàries, aquesta exposició temàtica exposa una selecció d’aparicions del vampir en altres disciplines artístiques, com ara els collages surrealistes de Max Ernst, alguns gravats d’Els Capritxos de Goya, les pintures inquietants de l’artista contemporani Wes Lang”.
BARCELONA MEMÒRIA FOTOGRÀFICA
Ideal, fins al 10 de gener
Poder viure Barcelona en tots els seus temps, passejar per carrers que encara existeixen, però en l’aspecte d'abans, sentint-se l'espectador un viatger en el temps... Tot això es proposa a Barcelona, memòria fotogràfica, i s'assoleix gràcies a mitjans que potencien l'espectacularitat
de l'experiència. L'exposició ha estat organitzada per IDEAL, centre de cultura digital amb un equip tecnològic únic a Europa, que -expliquen al web- “experimenta la immersió de projeccions audiovisuals, realitat augmentada, realitat virtual i holografia per crear una nova relació entre art i societat”. Així, anant molt més enllà que el tradicional tractament de la imatge, fixada en suport material, s'habiliten panells, pantalles i ulleres de tecnologia 3D en què les imatges fluctuen i envolten l’espectador, recreant la transformació de la ciutat al fil del pas del temps. L'actual tendència a programar exposicions "immersives" cal relacionar-la sens dubte amb l'omnipresència de la realitat virtual, que la tecnologia digital possibilita com mai abans. Amb tot, la fantasia inherent a viure una altra realitat, a confondre els plànols de l'imaginari i el percebut pels sentits, data com a mínim del Barroc. Per no parlar de l'antiga anècdota del concurs entre Zeuxis i Parrasios, en què la realitat d’allò pintat confon a altres éssers vius. Primer els ocells, després els homes. La confusió, els "encanteris" -per utilitzar aquí una expressió platònica- que optem per "entonar" -és a dir, experimentar, gràcies a la tecnologia- ens transporten a una realitat immemorial i vívida, que fins llavors no teníem present.