Agenda cultural Barcelona novembre 2021
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 11 / 21
El Winterreise del Ballet Preljocaj
5, 6, 8, 9 i 10 de novembre, Gran Teatre del Liceu
És privilegi d'un grapat d'obres poder ser adaptades a formats diferents del concebut inicialment pel seu autor, ja sigui per la dimensió atemporal de la seva originalitat, per la seva excel·lència formal o, en suma -potser derivant de totes dues- pel seu inesgotable cabal de significació. Les bachianes Variacions Goldberg n’és un cas, al qual segueix de prop el sempre impactant Winterreise de Franz Schubert. Els neguitosos poemes de Wilhelm Müller amplifiquen, a través de la imaginació i enginy schubertians, l'impacte anímic del seu missatge. Un viatge cap enlloc, cap al final de la nit potser. Un viatge tot sol amb l'ombra d'un mateix, que eventualment pren la forma de corb, fidel company. Els records s'amunteguen i multipliquen en la imaginació del que ha estat abandonat o rebutjat per l’estimada, mentre travessa un desert blanc, erm, llastat per la bilis negra. L'espectacle de dansa que ofereix la companyia d’Angelin Preljocaj en cinc dates del mes de novembre –la penúltima coincideix amb la visita a l'Auditori d'Ian Bostridge, que cantarà aquest mateix cicle amb un excel·lent acompanyament pianístic, el de Thomas Adès– suposa un meravellós exercici de visibilització dels humors del protagonista del cicle, en els múltiples desdoblaments, regressions, i projeccions fantasioses que pateix. L'anhel de salut espiritual conviu amb el record d'un amor que ja no pot ser, i que fa mal inclús en ser concebut com a impossible. De la mateixa manera que Anselm d'Aosta demostrava que no era possible no concebre l'existència del Déu, fins i tot negant-ho. El sentiment amorós s'agafa a la impossibilitat; s'alimenta de les poques energies que li queden al rebutjat fins que caigui de genolls sobre la neu i fongui amb les restes de calor el que queda a sota. I el líquid torni a gelar-se.
Ruth Reinhardt dirigeix l’OBC
L'Auditori, 26 i 27 de novembre
Encara que la Simfonia del Nou Món de Dvořák es troba a l'imaginari popular per sobre de les seves altres composicions per a orquestra gran, la veritat és que la Setena
-que, lògicament, no incorpora reminiscències a la cultura americana, en color i ritmes- és tant o més impactant que aquella. El grau d'expressivitat de les melodies, la virulència dels atacs que exigeix el compositor a corda, el caràcter eixordador dels metalls o el lirisme de les fustes conformen una partitura en quatre moviments que sacseja l'oient i el transporta, d'una manera no menys efectiu. A la sala gran de l’Auditori la jove directora Ruth Reinhardt, que ja ha dirigit orquestres tan prestigioses com l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, es posarà al capdavant de l’Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya per liderar una interpretació que es preveu intensa, precedida per l'execució inèdita de l'obra per a violí Corpo elettrico de Luca Fancesconi. Assumirà el protagonisme la reconeguda virtuosa Patricia Kopatchinskaja, que ja va interpretar aquesta peça en ocasió del Festival Manifeste promogut per l'Ircam (l'Institut de recherche et coordination acoustique/musique), fundat el 1977 per Pierre Boulez. Un concert que es pot escoltar a l'Auditori, amb elements de gran interès, que conviden a redescobrir la tradició i projectar-nos cap al futur de la interpretació.
Romanticisme d'alt voltatge
Palau de la Música Catalana, 30 de novembre
Pot ser un dels concerts de música clàssica més lluïts de la temporada 21/22 -fins i tot si ens trobem pràcticament als inicis, encara allunyats de l'acostumada fructificació d’esdeveniments culturals a la
primavera- tant pel que fa als artistes reunits, el director Vladimir Jurowski al capdavant de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín i el violinista Leonidas Kavakos, com pel programa escollit. La vetllada s'iniciarà amb la tremenda solemnitat de l'obertura del Don Giovanni mozartià, una de les pàgines que més descaradament anticipen el costat fosc i apassionat de la fantasia romàntica. El clima de clarobscur inaugura un dramma giocoso que influirà en gran manera en la mentalitat dels creadors del XIX. La mostra no es farà esperar, amb dues peces enormes del repertori: per una banda, el que per a molts és el paradigma de concert romàntic, obra de Johannes Brahms, amb tres moviments contrastats en temps i expressivitat, que permetran a Kavakos -reconegut per la seva precisió i magnetisme, per un port que de vegades frega el hieratisme- explorar una rica gamma d'afectes; i, per altra banda, la darrera simfonia que Schubert va acabar -La Novena- i que porta el tautològic però apropiat sobrenom de “La Gran”. Per les seves dimensions, però sobretot per assolir un grau de mestratge orquestral reservat a pocs creadors. Podria pensar-se que, d’aquesta manera, eludí la “maledicció de les Novenes”, però tenint en compte la simfonia que havia deixat inacabada el 1822 -en dos moviments, més alguns esbossos per al piano del tercer- el compositor que volia succeir a Beethoven realment es va quedar en 8 ½. Pocs mesos després de morir el geni de Bonn -quan semblava que havia arribat el seu moment, per copar el centre d'atenció musical- també se l’emportaria la parca, un 19 de novembre de 1828.
DUDAMEL I LA ‘SIMFONIA FANTÀSTICA’
Gran Teatre del Liceu, 21 de novembre
D'entre els molts al·licients que convergeixen a la temporada del Liceu no podem deixar de ressenyar el retorn del sol·licitadíssim director d'orquestra veneçolà, que en aquesta ocasió es posarà al capdavant de l'Orchestre de l'Opéra de París. Per a molts va ser un veritable regal -tenint en compte les circumstàncies- poder assistir a l'Otello de Verdi, la temporada passada, al Gran Teatre del Liceu.
La proposta per a aquest mes de novembre -carregat d'esdeveniments interessants- no és menys potent, si bé enterament orquestral: amb un programa vinculat a la tradició compositiva francesa, els assistents a l'esdeveniment podran gaudir amb la jovialitat i la desimboltura de la Simfonia núm. 31 en Re Major, Kv. 297, “París”, composta per Mozart en un dels seus viatges -que no es pot dir que resultés massa feliç, d'acord amb les seves cartes de l’època- i amb una de les obres orquestrals més evocadores, amb més colorit instrumental. Es tracta de l'enorme Simfonia fantàstica d'Héctor Berlioz, un políptic que reuneix escenes viscudes o imaginades, excursions il·lusòries típiques de la mentalitat artística durant el Romanticisme, que no obstant això continuen colpejant l'oient. Un programa que completa l’Alborada del gracioso de Maurice Ravel, i que suposa la primera col·laboració -a manera d’intercanvi d’orquestres i director- entre l’òpera de París i el Gran Teatre del Liceu. Els organitzadors expliquen: “En aquesta visita al Gran Teatre del Liceu, i pocs mesos després de l’inici de la seva titularitat a París, Gustavo Dudamel arribarà com un huracà d’energia i vitalitat per desgranar els secrets de compositors com Mozart, Ravel i Berlioz. No hi ha ningú com ell per crear aquesta addicció a compositors i repertoris. Una invitació per correspondre a l’intercanvi d’orquestres i directors que mostra la bona sintonia entre institucions operístiques. Una important cita per al Liceu, la seva Orquestra i Josep Pons, en el 175è aniversari de la seva fundació”.
JAZZ FESTIVAL
BARTS, 11 de novembre
Una confluència encara més gran de concerts que el mes passat es dóna en el marc del 53 Voll-Damm Jazz Festival. Novembre congrega artistes tan importants com Chucho Valdés (2 de novembre), Cécile Mc Lorin (13 de novembre, al Teatre-Auditori de Sant Cugat) o Tomatito (19 de novembre), tots amb una trajectòria acreditada i concerts, en temporades passades, molt celebrats pel públic assistent a aquest mateix festival. Potser menys conegut per al gran públic, però molt recordat per la seva
actuació fa dos anys a la Sala BARTS, cal destacar també el concert de Cimafunk (11 de novembre) que els organitzadors presenten com “potser la vacuna més potent contra el desànim, potser l'aspirina més funky del mercat (Funk Aspirin és el títol que ha gravat amb George Clinton). Erik Alejandro Iglesias, àlies Cimafunk, envaeix novament la nostra ciutat amb el seu funk cubà tamisat amb blues, rumba, son i chachachá en una barreja salvatge”. Sense oblidar, per descomptat, les propostes d'artistes locals com Andrea Motis (17 de novembre), que va debutar fa precisament 10 anys al Teatre Coliseum de la mà de Juan Chamorro. “Un dia volarà sola, i volarà molt alt”, va dir d’ella. Ja fa uns anys, de fet, que vola per compte propi, confirmant-se concert rere concert l'estima que sent envers ella el públic.
‘LA MALA DICCIÓ’
Teatre Lliure de Gràcia, fins al 14 de novembre
Final del tríptic de Jordi Oriol inspirat en obres de William Shakespeare sota el suggestiu títol de La Trilogia del Lament. Després de La caiguda d’Amlet i L’Empestat, respectivament emparentades des de la distància amb Hamlet i La tempesta, el Teatre Lliure de Gràcia posa en escena La Mala Dicció, amb la direcció de Xavier Albertí. En aquest cas, Macbeth és l'obra invocada i revisitada amb totes les llibertats que es puguin imaginar, i més. No es tracta, per descomptat, d'una simple adaptació, ni tan sols d'una versió pretesament transgressora -com a les que Calixto Bieito ens va acostumar fa dues dècades- sinó que s'esbossa “a partir de” aquella tragèdia Shakesperiana una trama actual i independent, tot i que
probablement atemporal en alguns dels aspectes que concerneixen la naturalesa humana. Expliquen els organitzadors: “Som sota els efectes d’un encanteri”, encegats per la confusió “entre el de dalt i el de baix, entre el bé i el mal– que ens ofereix el poder i la il·lusió de llibertat. Dominats i eternament insatisfets, abusem del poder i excedim d’autoritat creant crims innombrables que han dut el món al límit del col·lapse”. A més de la presència d'elements de la trama original en certa manera identificables, el joc de paraules amb què es titula aquesta obra no només refereix l'aspecte maligne de l'encant -de la bruixeria, que amb arts dubtosament legítimes concedeix allò que més en vol un, a un preu impossible de quantificar- sinó també revela l'íntim vincle que es dóna entre la paraula esgrimida i el món que habitem: “Destruït el món natural, ens queda el del llenguatge. Ens ha caigut una maledicció per haver portat la mà a l’addicció. Una al·legoria sobre el poder de la paraula i el deliri de la imaginació”.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 11 / 21
PAOLO GASPARINI
KBr de la Fundació Mapfre, fins al 16 de gener de 2022
Per sort dels barcelonins amants de la fotografia i de l'art en general prossegueix el Kbr de la Fundació Mapfre en l'afany d'oferir exposicions d'una rellevància inequívoca, com la que aquest mes, i fins al 16 de gener, dedica al fotògraf Paolo Gasparini. Nascut a Itàlia, però veneçolà de cor, durant sis dècades de carrera va ser un testimoni privilegiat de les transformacions de les urbs llatinoamericanes, a més de reflectir amb una mirada crítica els efectes del màrqueting en els hàbits de consum. Els organitzadors de la mostra assenyalen que aquesta exposició no només suposa un recorregut complet per la trajectòria del fotògraf, ja que s'ha volgut incidir així mateix en un altre dels seus suports principals d'expressió, el fotollibre, comprès com a “mecanisme narratiu crucial per definir la història de la fotografia al continent”.
ART NOUVEAU I PUBLICITAT
Espais Volart, fins al 2 de gener de 2022
La implicació d'artistes en el disseny gràfic, com a part del procés comercial de posada en venda o presentació al mercat de tota mena de productes, va conèixer un moment d'auge sense igual amb el canvi de segle, participant en ocasions del moviment batejat com a Art Nouveau.
Potser el cas més cèlebre, absolutament icònic -d'alguna manera va asseure un paradigma-, sigui el del bohemi Alphonse Mucha, les figures del qual estilitzades, disposades entre adorns florals, van ser imitades per desenes d'artistes. La Fundació Vila-Casas ofereix a la seu Espais Volart una mostra significativa amb l’exposició Cigarrillos París i la publicitat moderna. A partir d'un cas concret, el de l'empresa tabaquera més important de tota argentina, s'il·lustra el caràcter innovador de les estratègies publicitàries. Comissariada per Ricard Mas, i coorganitzada pel Museu de la Garrotxa, l'exposició –recorden els organitzadors– pretén explicar a través de cartells, però també mitjançant fotografies, impresos, vestits, objectes i productes de disseny, “el llenguatge publicitari de principi del segle XX. I com aquest, a través de la seva particular iconografia, aborda realitats com la situació de la dona, les classes socials, la infància, el progrés o el mite de la ciutat-llum”.
APUNTS PER A UN INCENDI DELS ULLS
MACBA, fins al 27 de febrer de 2022
Pocs títols són més cridaners que l'escollit per emmarcar el projecte pluridisciplinari i radicalment contemporani per part del col·lectiu d'artistes anomenat Panorama 21. L'expressió “Apunts per a un incendi dels ulls”, extreta del poemari que Gabriel Ventura va escriure el 2020, rubrica
l’exposició que el MACBA ha programat fins al 27 de febrer de l'any que ve. Una mostra que aprofundeix des de perspectives contrastades en la qüestió de la percepció estètica i les implicacions subjacents a l'acte creador, tant en el vessant pròpiament creatiu com interpretatiu, des de la perspectiva de l'espectador. Els organitzadors assenyalen que l'exposició “abasta un ampli ventall de disciplines, entre elles, la pintura, l'escultura, el treball amb paper, la videoinstal·lació, la performance, la fotografia i el tèxtil”, tot sota el comú interès per entendre la visita com una experiència que incorpora el cos del visitant al conjunt de la creació. “Ens incita -expliquen des del MACBA- a explorar una definició expandida del veure que impliqui la resta dels nostres sentits i origini noves maneres de navegar el món, de recordar i de produir coneixement”.
MÉS ART CONTEMPORANI
Moco Museum
Una de les propostes més valentes i obertament contemporànies de la capital neerlandesa -més d'una vegada recomanada a la secció Món de l'Agenda Cultural- és la del Moco Museum, que el mes d'octubre va obrir les portes de la seva seu a Barcelona, ubicada en un antic palau, concretament el de la família Cervelló, amb
façana del segle XV. Com explica Júlia Cruz a la peça dedicada en ocasió de la inauguració, Lionel i Kim Logchies són els fundadors d'aquesta iniciativa privada, “que no sols es nodreix de la seva pròpia col·lecció, sinó que també compta amb obres d’art en préstec gràcies a la xarxa internacional d’amants i col·leccionistes d’art en la qual col·laboren”. Alguns dels grans noms de l'art contemporani presents són els d'Andy Warhol, Jean-Michel Basquiat, Damien Hirst, Keith Haring, Takashi Murakami o Yayoi Kusama, Kaws, Hayden Kays, David La Chapelle o Yago Hortal, sense oblidar per descomptat artista urbà per excel·lència, Banksy. Els fundadors creuen poderosament en la funció social de l'art, com a promotor de la crítica i del lliure pensament: “Representem la veu del poble i confiem en l’art com a via d’ajuda (…) Volem que la gent surti commoguda, que l’art serveixi també per gaudir i pensar”.
‘OTHERLY SEERS’
La Capella, fins al 16 de gener de 2022
El tour de force definitiu des del punt de vista de la percepció rau en possibilitar una experiència estètica que permeti veure l'humà tal com veuen altres animals. La representació del món, l'elaboració del coneixement per a la pròpia autoconservació reposa en gran manera en la capacitat perceptiva i estratègia de cada espècie, i resulta pràcticament impensable -si bé molt interessant- posar-se dins la pell
d’altres. L’artista barceloní Òscar Holloway, comissari i investigador, és el responsable d’aquest exercici de funambulisme, que de fet continua amb coherència una trajectòria en què ja es va interessar per la representació d’animals “no humans” i de la construcció d’una història natural. A través de suports materials diversos, la mostra s'endinsa des del seu mateix títol en aquests altres vidents que podem ser -des d’aquella manera diferent de percebre i significar el món, amb consciència o sense- en posar-nos al lloc de diferents espècies animals. En paraules dels organitzadors, Otherly Seers “mostra diverses vies de recerca centrades en les estructures de coneixement i representació de la visió, les emocions i l’alteritat d’animals no humans. Basant-se en quatre llibres, i servint-se de la hipèrbole, el joc, la repetició i l’absurd, la mostra fantasieja sobre com les constriccions i els límits de la percepció humana donen peu a l’especulació i la fabulació”. L’exposició es pot visitar a La Capella, un espai que l'Institut de Cultura de Barcelona dedica a la creació emergent, i que els darrers anys s'ha centrat en l'organització d'exposicions per apropar al públic les propostes més innovadores dels artistes de la ciutat.