Navegant entre disciplines, com tantes de les propostes contemporànies que acull el Mercat de les Flors, l'espectacle suggestivament titulat Gota a gota posa en escena una narrativa atrevida, que els organitzadors descriuen com a

“abstracta, contemplativa i de difícil definició”. Els seus creadors, la companyia independent El Canto de la Cabra, la van crear el 2019 com una “celebració poètica de la vida i de la mort”, celebració que obre l’espaitemps teatral a “uns éssers fràgils i bells” que “vagaregen per l'escenari en un muntatge a mig camí entre les arts escèniques i la instal·lació”. L'oscil·lació entre allò esperat i allò inesperat, la profusió de sonoritats experimentals, que recorden la música concreta -revisant la discriminació que separa el que és i no és música- podrà desconcertar i fascinar a parts iguals.

Pràcticament ubicades a l'alfa i l'omega del repertori vocal, dues propostes de molts quirats s'han programat en format concert al Gran Teatre del Liceu, en espera d'estrenar, els últims dies de mes, la sorprenent òpera Il trittico de Giacomo

Puccini. Començant per un esdeveniment estel·lar, vinculat al 175è aniversari del teatre, i que d'alguna manera representa la culminació de l'art operístic, amb la confluència de tres veus majestuoses, cadascuna de les quals mereixeria per si sola l'assistència al recital. Iréne Theorin -a qui vam entrevistar en ocasió de la seva última i aplaudíssima intervenció com a protagonista wagneriana- i Waltraud Meier “que han estat les millors Isolde i Brünnhilde de la seva generació i han marcat un cànon –assenyalen des del Liceu- ara cedeixen el testimoni a la gran Lise Davidsen. Ella encarna la promesa de les millors nits amb aquests rols. Mentre el món somia escoltar-la, presenta intervencions de Fidelio”. Altres passatges que delectaran els assistents, ja a la segona part, correspondran a escenes d'Elektra de Richard Strauss que “ens faran recuperar la memòria d’aquell muntatge de Patrice Chéreau, ara ja mitificat en els annals del teatre”. D'altra banda, retrotraient-nos encara més en el temps -fins als orígens de l'art operístic- podran escoltar-se una sèrie de madrigals de Claudio Monteverdi el dia 22 de novembre, concretament el Segon llibre, que data del 1590 i inclou un tema tan memorable com “Non mi è grave il morire”, amb cinc veus a cappella i una expressivitat que coqueteja amb la dissonància de forma encara fascinant. Mestre del contrapunt i de la tensió dramàtica que entreteixeixen les seves harmonies, Monteverdi és reconegut per ser el pare del gènere musical avui conegut com a òpera, amb la concepció d'aquesta favola in musica -el seu Orfeo, amb llibret d'Alessandro Striggio- que se centra paradigmàticament als efectes taumatúrgics de l'art dels sons concertats. Els organitzadors recorden que “cap altra col·lecció del compositor està tan inundada d’imatges visuals i descripcions de la natura (rius, albes, brises, ocells, flors, cels, fonts…). No és casual que aquest conjunt fos publicat amb l’objectiu de propiciar la seva possible contractació a Milà i que captés l’atenció de la cort de Màntua i del duc Vincenzo Gonzaga. Aquí Monteverdi ja estableix les coordenades d’una fascinant equació entre oïda i vista”. Serà un especialista en la matèria com Rinaldo Alessandrini, que ha gravat per a una important discogràfica totes aquestes obres, qui faci de guia “pels camins d’aquest univers fascinant i frondós ple de miniatures precioses. La paraula, la música, la declamació o l’estil concitato ens situaran davant de les primeres temptatives de representar les passions humanes mitjançant text i harmonia”.

Inicialment programada fins al 16 d'octubre, l'exposició El Sol. Vivint amb la nostra estrella es podrà visitar fins al 8 de gener de 2023. Una pròrroga que

permetrà que públic de totes les edats descobreixi amb fascinació els detalls de l'astre que fa la vida a la terra possible. Es tracta d'una de les exposicions més esperades a Cosmocaixa, producte de la primera col·laboració amb museu de la ciència de Londres, aborda els secrets del Sol, astre rei, que pretén mostrar -en paraules d'Ignasi Miró, proferides a la presentació de la temporada- "com ha canviat la relació dels humans, des de l'ús de tauletes cuneïformes a instruments d'observació moderns". La mostra exhibeix més de cent peces històriques i contemporànies, des d'antics instruments d'observació fins a prototips de reactors de fusió nuclear. A més d'incidir en el profit que ha suposat per als éssers humans i la vida en general sobre el planeta Terra, apuntant al seu caràcter de font d'energia, és clar també se subratlla els riscos que suposa l'exposició a les seves radiacions. Es tracta d'una mostra interactiva, pensada perquè el públic de totes les edats es pugui endinsar en “els secrets del Sol i la fascinant relació que mantenim amb la nostra estrella”.

Amb un títol impactant i altament significatiu –La flama del cor als peus– la galeria ImaginArt ofereix fins al 15 desembre una exposició centrada en la cultura del flamenc. Alguns dels noms

principals de la fotografia -Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Jacques Leonard o Eduardo Arroyo, entre d'altres- aporten testimoni gràfic, amb la captació d'imatges molt potents i representatives de la presència del folklore andalús a Catalunya, i per descomptat el protagonisme de bailaores com Carmen Amaya, Antoñita Singla i La Chunga. Des de la galeria, expliquen: “els seus zapateados, bracejos i palmells a la muntanya de Montjuïc, entre altres espais emblemàtics de Catalunya, deixen testimoni d'un gènere que ha deixat empremta al mosaic cultural mediterrani”.