Música estrictament contemporània, en la seva major part, la programada per la jove pianista Laura Farré Rozada a la sala del Petit Palau. Pianista de tècnica impecable, llicenciada en matemàtiques, demostra un grau de concentració tan elevat en la tasca interpretativa que l'oient, per poc conegudes que li resultin les partitures, és vivament animat a sentir-se partícip, com per efecte del magnetisme que emana d’elles, inclús si són dispars en confecció i moment de publicació.

Tenim obres de compositors relativament popers, als quals el Palau de la Música ha dotat de la visibilitat que mereixen, com el cas de Josep Maria Guix, i altres, com ara Takemitsu o Messiaen, que formen part del repertori capital del segle XX. Com a petita llicència extemporània, en aquest exercici d'introspecció s'ha afegit el Gaspard de la nuit de Maurice Ravel, una obra que la pianista així mateix va gravar en el seu disc Nimbus (SEED) i que, al cap i a la fi, encara pertany a l'XX, ja que va aparèixer en 1908. Si aquesta peça pot considerar-se l'alfa, l'omega -l’última obra en ser creada, escollida com a tancament del recital- és Still Life "Dedicated to Laura", creada per Yixuan Zhao l’any 2020.

Un autèntic privilegi poder contemplar 39 obres de Marc Chagall en el marc de l’exposició organitzada pel Museu Diocesà -Chagall. Els estats de l'ànima- que, de fet, es planteja en termes de diàleg interreligiós. El pintor rus, que va evidenciar la seva vinculació amb la tradició hebrea en tantes de les seves obres, es va ocupar de la temàtica de l'Antic Testament que el Cristianisme considera canònica per encàrrec del marxant d'art Ambroise Vollard, amb la realització de la sèrie dels "set pecats capitals". Una sèrie de gravats, a les que acompanya altres obres centrades en la Bíblia en què s’atorga un especial protagonisme als personatges femenins. Els organitzadors expliquen que "les passions humanes exacerbades dels pecats capitals (caput, cap) origen d'altres pecats, són narrades aquí amb ironia per Chagall. Al costat d'ells, dones que estimen i són estimades, dones fortes i valentes, astutes i audaces, amigues lleials, es mostren junt amb la representació més tradicional de les dones com a mares". Chagall es basa en els relats sobre Rut, Ester, Agar, Rahab, Sara, Raquel, Noemí, Mical, Thamar, a més -per descomptat- del centrat en la figura d’Eva. Al costat de les representacions de Chagall, el Museu Diocesà exposa alguns dels tresors gòtics del fons de la col·lecció, i alguns posteriors a aquest període, amb els que pretén fomentar el pont entre tradicions i estils, i il·lustrar la matèria espiritual.

Així, la Mare de Déu de la Humilitat, obra anònima de segle XV, "se situa com a contraposició a la supèrbia, pecat capital que porta l'home al seu enfrontament amb Déu des de la seva mateixa creació al Gènesi". Una altra contraposició interessant és la que protagonitza el sant Job, amb qui es va identificar Chagall. És l'únic personatge masculí que no apareix en un segon pla, i que els organitzadors han optat per situar al costat del retaule de Sant Joan Baptista realitzat per Bernat Martorell l’any 1425.

LLEGIR MÉS

Últims dies per visitar la instal·lació de Francesc Torres en l'enorme sala oval del MNAC, sorprenentment titulada Aeronàutica [vol] interior. Acostumats a la moda de les exposicions immersives, habilitades per la tecnologia digital, en aquesta recreació històrica tot sembla ser absolutament analògic, com procedent de la realitat històrica. Al mateix temps, res del que es mostra es troba exempt d'una quota

d'artifici. Els dos avions -sencers o fragmentats- de la contesa fratricida que aquí consten són reproduccions a escala 1: 1, situades de manera cridanera. Per la seva pròpia posició i pel diàleg que susciten, en ubicar-se al costat d’obres diverses, per exemple, les del mestre Pere Serra (segle XIV), reunides iconogràficament al voltant del tema de la crucifixió, amb reminiscències al sacrifici, a la fi dels dies i per tant també a la gestió dels temps i la memòria. Qüestions que d'una manera no discursiva aconsegueix suggerir Francesc Torres, l’artista responsable de la instal·lació. Com precisen els organitzadors, en l'exposició de Museu Nacional "porta encara més lluny unes coordenades que ja ha explorat altres vegades, com són l’ambigüitat entre l’art i el no-art (…) o l’eliminació de la línia divisòria entre els formats “exposició”, “obra” i “instal·lació".

LLEGIR MÉS