Sembla difícil concebre un mes més ple de concerts, com els que se celebraran a la Philarmonie de París. Començant per un esdeveniment que protagonitzarà el jove Lucas Débargue, un prodigi del piano que destaca per la brillantor del so, rodó i perfectament polit. Al recital dia 3 d'abril la seva praxi interpretativa es posarà en joc amb obres de Mozart, Chopin i Alkan, permetent als assistents gaudir amb una clarividència summament inusual. No menys destacable és el concert que, en diverses sessions -el 4 i 5 d'abril- ret homenatge a Keith Jarret, concretament al mític i memorable The Köln Concert. Dos pianistes, procedents d'àmbits musicals diferents –Thomas Enhco i Maki Namekawa– recreen “la lluminositat increïble d'aquella música en llibertat, entre el jazz i la clàssica”. El 24 de gener de 1975, de gira per Europa, Keith Jarrett es va aturar a l'Òpera de Colònia. Els organitzadors recorden que, “molt cansat, amb mal d'esquena, va haver de tocar el piano en mal estat que es va posar a la seva disposició. Resultat: un concert màgic, totalment improvisat, durant el qual fluirà una música refinada impulsada per un intens fervor”. Saltant al gènere de la música simfònica, els dies 6 i 7 d’abril l'aclamat director Herbert Blomstedt es posarà al capdavant de l'Orchestre de París per interpretar dues simfonies de Franz Schubert, concretament l'alfa i l'omega de la seva producció, culminada per una simfonia enorme, l’apel·latiu de la qual -“La Gran”- explicita la seva real transcendència, arran de la quantitat de recursos concertats per al desenvolupament de melodies majestàtiques i memorables. Des de la Philarmonie fan referència a aquest concert en els termes següents: “És un immens llibre simfònic que s'obre i es tanca amb aquest programa, on la prodigalitat melòdica de Schubert, oferint alçades d'emoció, és recollida i després compartida per un mític director”.

Si a la primera obra, composta per Schubert als 16 anys, s'aprecia la influència de Mozart i Haydn -en aquella època encara estudiava amb Salieri-, la seva maduresa compositiva s'aprecia “a l'altre extrem del camí": la Simfonia núm. 9, que, lamentablement, Schubert mai no va poder escoltar en vida. Amb els seus quatre moviments, inclòs un Finale que és un dels més extensos del repertori, desplega la infinita prodigalitat de les seves idees i climes, portats per un sentit del drama compost per paroxismes, silencis i modulacions inèdites. Un ressò de l'"Himne a l'Alegria" de Beethoven sona fins i tot en aquesta partitura que, per la seva perfecció, ret homenatge a tot l'art simfònic. Pensant en partitures d'aquesta importància, amb un vol o transcendència pràcticament inigualats, no podem deixar d'esmentar la programació, uns dies abans, de la Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach en la interpretació que oferirà un expert en música antiga com Christophe Rousset, al capdavant de les Talens Lyriques. Serà el dia 4 d’abril, només uns pocs dies després de la versió que la Freiburger Barockorchester oferirà al Palau de la Música Catalana sota la direcció de Lionel Meunier. Més noms de primeríssim nivell es donen cita a la Philarmonie durant aquest mes, amb la visita de l'actual director musical de l'Òpera de París, Gustavo Dudamel, que interpretarà una peça -Un sourire- de Messiaen, una simfonia de Haydn, Ma mère l’oye de Ravel i la imponent suite d'El cavaller de la rosa, de Richard Strauss. Un programa de gran atractiu, així mateix, en què es presentarà la incomparable dupla de músics i amics formada per Daniel Barenboim i Martha Argerich: “gran convidat de la Biennal Pierre Boulez, Daniel Barenboim, al capdavant de la Staatskapelle de Berlín, encara el Livre pour cordes [de Boulez] en el marc d'una herència inesperada: la d'Héctor Berlioz i Franz Liszt, el primer concert per a piano de qui Martha Argerich interpretarà”. Les pàgines ferotgement radicals de la partitura de Boulez es fan ressò d'altres propostes d'alta intensitat: la de la Simfonia Fantàstica de Berlioz i el Concert per a piano núm. 1 de Liszt, concert compost per a la direcció del primer, mentre que el segon -Liszt- ocupava la part solista. Recorden des de la Philarmonie que van ser aquells “dos compositors l'amistat dels quals, feta de col·laboració artística i emulació mútua, anticipa la que mantindran molt més tard Daniel Barenboim i Pierre Boulez”. No podem evitar recomanar, així mateix, un concert com el protagonitzat per les cantants Véronique Gens i Lea Desandre, “dues personalitats musicals que semblen respondre's, de generació en generació. Dues destinacions, unides per llaços de confiança i amistat, i marcades per la trobada d'un mateix mentor, William Christie”. Titulat Gluck et ses contemporains, coincideixen totes dues en un esdeveniment profundament arrelat en la creació vocal del s. XVIII, que arriba al zenit amb la producció operística de Wolfgang A. Mozart. Així, podran escoltar-se peces de l'autor d'Orfeo ed Euridice -sobretot de les òperes Armide, Alceste o Paride ed Elena- però també passatges del creador de l'Idomeneu o La clemenza di Tito. Finalment, i conscients que alguns esdeveniments han quedat per esmentar, recomanem vivament el concert programat pels dies 20 i 21 d'abril en què l'Orchestre de París serà dirigida per Marin Alsop, sens dubte una de les més sol·licitades i contractades per les principals sales de concerts. L'esdeveniment s'obrirà amb la peça Tuxedo, Vasco “de” Gama, concebuda per la compositora britànica Hannah Kendall, que “s'inspira en una obra de Jean-Michel Basquiat, Tuxedo, entrellaçant paraules, símbols i jeroglífics, oferint una meditació musical sobre el multiculturalisme”. Una altra obra contemporània, que relaciona diferents àmbits culturals, és la Simfonia núm. 2 de Leonard Bernstein, “anomenada 'L'era de l'ansietat' en homenatge al poema homònim de W.H. Auden”. Amb la participació d’un piano -en aquest cas, David Fray- “evoca a les dues parts principals –la primera de les quals està dominada per un sistema de variacions– la conversa de diversos personatges -tres homes i una dona- sobre l'angoixa existencial i el vertigen de la condició humana”. La segona part del concert escenificarà un dels cataclismes més definitius per al rumb de la música occidental, com el perpetrat per Beethoven amb la seva “Heroica”.

LLEGIR MÉS

Un mite de la interpretació, que al llarg de la seva reeixida carrera ha interactuat amb els principals directors i orquestres, es presenta a la sala gran del Carnegie Hall de Nova York tot sol, en un recital

monogràficament centrat en l'obra de Franz Schubert. No és ni de bon tros el seu primer, però els organitzadors recorden que “un recital d'Emmanuel Ax al Carnegie Hall és sempre una ocasió per celebrar, cadascuna de les quals revela noves dimensions de -en paraules del Los Angeles Times- “la seva grandesa, la seva autoritat aclaparadora com a músic, tècnic i intel·lecte inquiet” (…). Aquest reflexiu programa està recolzat per dues composicions de Schubert: la primera Sonata per a piano en La major, la interpretació de la qual d'Ax ha estat qualificada d'“exquisida” i “bellament interpretada amb sensibilitat” per New York Arts; i la Sonata per a piano en si bemoll major, que Ax interpreta amb “un esperit que posa en relleu la inventiva de Schubert” (The New York Times). El programa es completa amb una sèrie de peces que formen l'enginy de Franz Liszt. Es tracta de transcripcions de cançons de Schubert, en què les dues veus són interpretades per l'instrument de tecla, recreant diàlegs d'una bellíssima eloqüència, entre les quals la delicada ‘Ständchen’ o l'embruixador tema ‘Der Müller und der Bach’, extret del cicle de cançons Die Schöne Müllerin que recentment es va poder escoltar al Palau de la Música amb la veu de Chrispoph Prégardien.

LLEGIR MÉS

"Una exposició és una obra en si mateixa i jo la veig com una performance", ha manifestat Miriam Cahn. El títol de la seva mostra no defuig el caràcter personal de la proposta artística, el fet que creix com una necessitat interna, formulant-se exteriorment de manera a interpel·lar l'espectador. Des del Palais de Tòquio, en aquest sentit, els organitzadors assenyalen que “Miriam Cahn inventa noves encarnacions plàstiques del que ens incomoda, del que ens agradaria poder saltar-nos i no obstant ens mira directament als ulls, ens convida a un tumult del qual no podem escapar”. Aquesta és la primera gran retrospectiva dedicada a ella en una institució francesa. Reuneix més de dues-centes obres -una xifra gens negligible- des del 1980 fins a l'actualitat, i evidencia les diferents facetes del seu compromís artístic: “Dia rere dia, dins d'un intens treball pictòric que inclou també el dibuix, la fotografia, el cinema, l'escriptura, Miriam Cahn atura el flux d'imatges volàtils de l'actualitat política i se n'apodera per testificar, resistir, encarnar”. Les seves imatges se succeeixen orgànicament i suggereixen la conformació d'un relat personalíssim, que el títol de la mostra -Ma pensée sérielle- captura sense dissimulació. Variacions d'un mateix tema, de la percepció pròpia i les seves fal·làcies, tot això és englobat sense pretendre aportar respostes definitives. Es tracta d'una “escriptura que rebutja qualsevol linealitat en favor de cúmuls explosius i ruptures, autoritzant una relectura de categories de la història de l'art. El que ve del retrat, el paisatge, la pintura de la història, allò íntim, allò col·lectiu, es barreja per compondre una totalitat orgànica.

Apareixen nous acords, dissonàncies cromàtiques o espacials que subratllen fins a quin punt el desafiament de l'obra no és la cerca de l'equilibri sinó l'encarnació plàstica i espacial de l'estridència i el caos del món”. El visitant descobrirà amb sorpresa obres penjades de qualsevol manera, “algunes sense emmarcar, desprotegides, com a cossos indefensos, en estat de fragilitat, inacabades, escampades per terra. Com si l'artista hagués d'escapar de l'espai museístic massa marcat, compartir l'estat errant d'aquests cossos desplaçats, expulsats, que sovint abandonen el centre del llenç, la centralitat del mur, per migrar cap als extrems. No hi ha obra mestra per magnificar, que ressaltar per satisfer la demanda del mercat”. Una paradoxa a què ja es va abismar Banksy en diferents ocasions, de forma notablement irònica amb el seu fals documental Exit through the Gift shop.

LLEGIR MÉS