El centre de cultura londinenca acull aquest mes de juliol tres artistes de formació i carrera dispar, reunits no obstant per l'autenticitat de les seves propostes. El dia 9 de juliol La cantant, compositora i actriu Jane Birkin interpreta temes del seu àlbum més íntim: Oh! Pardon tu dormais… Es tracta

d'un treball introspectiu, “amb lletres que reflecteixen una perspectiva marcada per la batalla però encara optimista, que cobreix sentiments difícils, com l'angoixa i el dolor, i la seva acceptació final”, expliquen els organitzadors. No menys consagrat, el cantant, compositor i músic brasiler Gilberto Gil presenta el dia 30 de juliol el seu darrer projecte Nós A Gente. En principi, s'ha penjat el sold out, però no és improbable que a última hora es pugui trobar alguna entrada. Envoltat a l'escenari pels amics i familiars musicals més propers, el guanyador del premi Grammy Llatí 2018 ofereix una combinació de pop, música clàssica i bossa nova. La seva proposta musical pot ser perfectament qualificada amb els termes com una celebració de la cultura afrobrasilera. Els organitzadors, a més, recorden que, amb una discografia que abasta més de 50 anys i 60 àlbums d'estudi fins ara, la carrera de Gil es va expandir des de les arrels de bossa nova per reflectir la seva consciència política i activisme social. “La seva inspiració prové d'una font rica, inclòs el reggae a què va estar exposat durant la seva estada a Londres com a exiliat. Gil eventualment va portar les seves activitats polítiques i socials a un rol oficial, servint com a Ministre de Cultura de Brasil de 2003 a 2008”. Finalment, recomanem un fenomen musical potser menys conegut per la majoria, com és el cas de Sofiane Pamart, que ja ha estat batejat com el “Rei del piano”. El prodigi francès, que actua el 17 de juliol -per primera vegada al Regne Unit-, va estudiar al Conservatori de Lille, on va obtenir una medalla d'or. Amb una estètica personal que semblaria pròpia del rap, la seva proposta musical és rica en sonoritats minimalistes, summament evocadores. D’ell s'ha escrit: “Unit a una energia i un vigor que no es veuen sovint a la música de piano sol, també hi ha un ambient de somni d'un altre món entreteixit a través del seu so, que té una clara influència de Claude Debussy, Erik Satie i Philip Glass”. Des del Barbican, en aquest sentit, expliquen: “Trencant els codis elitistes del piano clàssic i creuant gèneres a la perfecció, Sofiane Pamart ha estat aclamat pels fanàtics de la música des del seu debut, amb una sèrie de concerts amb entrades esgotades. En viu, el seu estil natural i el seu carisma brillen, deixant el seu públic embadalit”.

LLEGIR MÉS

El centre d'art madrileny que porta el nom redundant de CentroCentro es reivindica com un espai de trobada intercultural, una gran plaça pública per al ciutadà i un escenari de participació, acció, lleure i

aprenentatge. Els seus interessos no queden relegats a una sola àrea, sinó que destaquen pel caràcter transversal i pluridisciplinar: “des del disseny i la il·lustració, des de l'arquitectura i l'urbanisme, des de la poesia i la literatura, des de la moda i les arts, CentroCentro té com a objectiu formalitzar propostes, reflexions que tractin elements de canvi de costums, usos urbans, fluxos i relacions socials”, expliquen els organitzadors. En l'ocasió ofereix una de les mostres més interessants de l'estiu, dedicada al tipus d'art que es va fer popular -de manera no menys redundant- a través del qualificatiu de Pop Art. Moviment vinculat a la comunicació de masses i la publicitat, que en realitat apareix a Anglaterra la dècada dels 50 com “un nou corrent artístic davant de l'expressionisme abstracte, considerat buit i elitista, i aviat s'estén als Estats Units –recorden els organitzadors- on arriba a la seva projecció més gran”. Com és sabut, les tècniques emprades contrasten amb les considerades acadèmiques, i s'inspiren en la cultura popular, suports o manifestacions artístiques com el còmic, el cartell publicitari, la fotografia, i altres formes de reproducció tècnica que se'n deriven, com collages, fotomuntatges, etc. Els noms dels artistes reunits en la mostra són els més importants d'aquest corrent. Pensem en Roy Lichtenstein (Nova York, 1923 – 1997), Robert Rauschenberg (Texas, 1925 – Florida, 2008) i Andy Warhol (Pittsburgh, 1928 – Nova York, 1987), dels quals es poden gaudir diverses obres. La qüestió fonamental que hi ha darrere de les seves contribucions, en la tergiversació definitiva d'art elevat i manifestacions populars, és que l'estatut d'obra d'art no és inherent a la mateixa cosa sinó a la seva consideració, com a digne de veneració. La mostra -expliquen des de CentroCentro- “constata la importància de la cultura de masses, que avui ja és una expressió del quotidià en els àmbits públics i privats. Introdueix el consum i la matèria a l'imaginari col·lectiu de les societats avançades. I passa pàgina a l'inconclús llibre de la història de l'Art, on cal esperar-ho tot”.

LLEGIR MÉS

Una cita de l'escultora basca, ubicada a l'inici de la presentació per la Gagosian Gallery, adverteix de manera sintètica i ajustada el seu propòsit artístic: “Les meves peces tenen històries, amb inicis i finals,

que descriuen llocs imaginaris”. Pot xocar el caràcter narratiu de realitats inexistents, i no obstant visibles, que impacten per la seva redundant i inabastable materialitat. Els organitzadors de la mostra assenyalen que “durant dècades, Cristina Iglesias ha evolucionat i desenvolupat un vocabulari escultòric distintiu que uneix l'arquitectura, la literatura i les influències culturals específiques del lloc en entorns construïts immersius, escultures autònomes i obres de paret. Empra un llenguatge formal que uneix allò abstracte amb allò natural i allò artificial, plasmat en diversos materials que inclouen metalls, pedra, ceràmica i formigó”. La seva originalitat rau, en gran manera, en la dialèctica que reuneix elements antitètics, la profunda quota d'abstracció amb l'absoluta certesa d'una cosa que és, inequívocament, sense que el seu significat pugui ser completament explicitat. "Des d’estructures barroques astutament mecanitzades fins a laberints, pantalles, pous profunds, redefineixen poèticament l’espai fusionant l’interior i l’exterior per produir nous i inesperats llocs sensorials per l’espectador". Les soldadures d'alumini interactuen amb el suggeriment de matèria reminiscentment vegetal i amb la realitat ficcional dels cyborgs, component éssers híbrids, rics en detalls, que interpel·len el visitant, que envolta les conformacions escultòriques. La seva obra ha estat exposada a galeries de tot el món i emplaçaments altament transitats -fins al desembre del 2022 es pot gaudir al Madison Square Park de Nova York, per exemple-, per la qual cosa la selecció que ofereix fins al 30 de juliol la Gagosian Gallery mereix sens dubte una visita.

LLEGIR MÉS