La Staatsoper Berlin, ubicada a l'emblemàtic boulevard Unter del Linden i coneguda precisament amb aquest títol -literalment significa “sota els til·lers”, pels bells i fragants exemplars, especialment en aquestes dates, que el flanquegen- ofereix una sèrie d'esdeveniments de incontestable atractiu, dirigits per Daniel Barenboim, mestre de referència en les darreres dècades en aquell il·lustre teatre.

Per a la representació de l’Elektra de Richard Strauss, el director es posarà al capdavant d'un elenc vocal d'altíssim nivell, amb noms tan importants com els de Waltraud Meier, Ricarda Merbeth, René Pape, Cheryl Studer o Olaf Bär. Per si els al·licients no fossin suficients, l’escenificació que s'adaptarà en l'ocasió és la concebuda per Patrice Chéreau, mític home de teatre que ens va deixar ja fa gairebé deu anys. La vigència de les seves produccions és un fet que es podrà constatar una vegada més al llarg del mes de juny. El bon temps que s'espera, per aquestes dates, també permetrà la programació de dos esdeveniments oberts al públic. El primer tindrà lloc el 18 de juny a la Bebelplatz, amb la retransmissió en viu de la popular òpera Turandot, de Giacomo Puccini, en el marc del projecte “Staatsoper für alle”. L'entrada serà gratuïta, oberta a tothom que s’hi vulgui acostar. Semblantment, al mateix emplaçament, l'endemà es podrà gaudir de l'actuació de l'orquestra de la Staatsoper sota la direcció del prestigiós mestre. El programa del 19 de juny encara no ha estat anunciat però previsiblement constarà de peces populars, obertures d'òperes o passatges especialment trepidants, que guanyen en espectacularitat als espais oberts, amb cabuda per a un públic nombrós.

LLEGIR MÉS

Per l'irremissible atractiu dels seus jocs de miralls, amb feixos de colors i reflexions calidoscòpiques, les instal·lacions de Yayoi Kusama, sol·licitadíssimes, es troben a les principals galeries i museus d'art contemporani. L'artista japonesa, que també es pot descobrir

al recentment inaugurat Moco Museum de Barcelona, crea instal·lacions que conviden a la participació dels visitants. Passen a conformar, de fet, una obra d'art en canvi perpetu, mutable i sempre única. La Tate Modern londinenca ofereix fins al 30 de setembre -el termini inicial s’ha ampliat- la possibilitat de descobrir dos dels seus Infinity Mirror Rooms. “Instal·lacions immersives” -indiquen els organitzadors- que “et transportaran”. Certament, Yayoi Kusama és una de les pioneres en aquest tipus d'experiències, que posteriorment s'han popularitzat de manera febril, qui sap si per la compulsió cap a realitat virtual i/o l'actual gust per sotmetre's de continu a estímuls sensorials. Filled with the Brilliance of Life és el títol d'una de les dues que es poden visitar a la Tate Modern. Es tracta d’una de les instal·lacions més grans de Kusama fins avui, concebuda per a la seva retrospectiva del 2012 al mateix museu. La segona, Chandelier of Grief, representa una habitació que “crea la il·lusió d'un univers il·limitat de canelobres de vidre giratoris”. Més enllà del suggeriment calidoscòpic, aquesta mostra reflecteix només una de les vessants de la seva producció artística, que aborda així mateix la pintura, l'escultura, el disseny de moda o l'escriptura. Una artista polifacètica, en suma, que ha destacat sens dubte pel “fenomen global en què s'han convertit les habitacions de miralls”. Per contextualitzar-les, els organitzadors ofereixen així mateix una petita presentació de fotografies i imatges en moviment, algunes exhibides per primera vegada. Proporciona un marc històric per entendre l'obra d'aquesta artista nascuda el 1929 a Matsumoto (Japó), que va començar a atreure l'atenció internacional a la dècada de 1960, amb l’activitat pluridisciplinar desplegada a Nova York.

LLEGIR MÉS

No descobrirem ara el geni de Frida Kahlo, autora d’una producció que desperta encara la fascinació d'amants de l'art de tot el món. Alas para volar, l'exposició que organitza la Casa de México (Madrid), suposa una ocasió

poc freqüent –i, per tant, a tenir molt en compte– per contemplar, reunides, més de trenta de les seves obres. Procedeixen de dues col·leccions particulars, cosa que les fa més inaccessibles, fins i tot si algunes estan presents a l'imaginari col·lectiu. De fet, diversos dels autoretrats que atresoren es troben entre els més famosos. Pensem en pintures com, per exemple, La columna rota, Diego y yo, Autorretrato con changuito, Mi nana y yo, Hospital Henry Ford. Al costat de les pintures, l'exposició exhibeix altres materials -vídeos i fotografies del reconegut fotògraf Manuel Álvarez Bravo- que permeten reconstruir -o, si més, no seguir- l'evolució artística de Kahlo, al fil de la seva intensa biografia: “La mostra explora el context biogràfic i la part íntima; convida l'espectador a gaudir d'allò que és estètic i a comprendre el moment històric en què va viure”, expliquen els organitzadors. Són quatre sales, les que ocupa l'exposició de la Casa de Mèxic, en què es “brinda l'oportunitat al públic de conèixer, amb més profunditat, aquesta artista mexicana que va aconseguir transmetre temes que continuen vigents: el dolor, la mort, la reivindicació de la dona, la violència de gènere, les relacions de parella, la maternitat, el cos humà, la naturalesa, l'herència prehispànica i allò mexicà”. Ximena Caraza Campos, la Directora de la Fundació Casa de Mèxic a Espanya, assenyala que la mostra, eloqüentment titulada Alas para volar, no només permet endinsar-se “amb sorpresa i entusiasme” en la cosmovisió artística de Kahlo -saber-ne més sobre la seva vida i la seva obra- sinó també permet als espectadors saber “més sobre ells mateixos”.

LLEGIR MÉS